pd 1757 Ja no som un sol poble?

(arafa....)

Ara que l’independentisme sembla haver tocat sostre electoral, per seguir creixent n’hi ha que defensen la via de la tensió permanent i el conflicte obert, i n’hi ha que creuen que, sense renunciar a res, toca rebaixar la tensió per no reforçar precisament l’esquerda propiciada per Cs, que com passa sovint en molts partits té una cúpula més radicalitzada que els mateixos votants. Si l’independentisme, malgrat la repressió, és capaç de reforçar-se en l’esperit d’“un sol poble”, si és capaç d’empatitzar i adreçar-se als no convençuts, per treure’ls del marc mental de la por en què els ha ficat Cs, o als indefinits, per acostar-los al marc sobiranista, podrà seguir avançant. Si va al xoc, a més de tenir molts punts de tornar a sortir derrotat per un Estat nacionalista amb tics autoritaris pot afegir llenya a la fractura vaticinada per Aznar i posada en pràctica per Cs (i ara també ja descaradament pel PP de Casado).

Ignasi Aragay

ps 1756 Perpinyà

L’acte del president Puigdemont a Perpinyà va ser humanament emotiu i políticament transcendent. Aquesta transcendència es pot llegir en l’anàlisi conjuntural: la força de l’acte deixa clar que en la galàxia independentista hi ha tot un sistema polític molt divers que pot orbitar entorn de la figura de Puigdemont. No és l’únic sistema d’aquesta galàxia, i té interseccions i diferències amb els altres que hi ha -sobretot amb el d’Esquerra-, però seria un error infravalorar-lo. I la clau d’aquest sistema és la mobilització permanent i el xoc amb l’Estat en tots els fronts possibles. Per als analistes electorals, la dada no és menor. Però tot això no deixa de ser conjuntura. L’acte és transcendent perquè no parla només de com es reparteix l’espai independentista sinó també sobre la potència total, l’amplària del perímetre, la capacitat de compromís i de mobilització. Aquest món està en mutació, però ni s’encongeix ni es refreda. Ni es rendeix ni deserta. I una altra dada transcendent més enllà de la conjuntura: si la Catalunya Nord era un territori on la catalanitat estava en retrocés i on era més folklòrica que no pas cultural o política, això ha canviat. Ara hi ha una catalanitat política. I això canvia moltes coses, també al sud de les Alberes.

Vicenç Villatoro

pd 1755 De banderes

(arafa...)

dues banderes: una de vermella i groga i una altra de vermella, groga i morada. No cal explicar res: són dues Espanyes enfrontades, cadascuna amb la seva bandera. Sortim al carrer: la bandera oficial de l’Espanya d’avui és una de les dues que s’enfrontaven en aquells mapes de la guerra. Li baixo el text de la Constitució del 78: la que avui figura que hauria de ser la bandera de tots (i així se’ns ven) és de fet la bandera de la mitja Espanya autoproclamada nacional, imposada a l’altra mitja Espanya, la de la bandera republicana, per una victòria militar. Quan mor Franco i es fa una Constitució, no se’n tria una de nova, ni teva ni meva, per superar la guerra i ajuntar els dos bàndols, sinó que es manté i es consagra la bandera dels que van guanyar​...​

Vicenç Villatoro

pd 1754 No n'hi ha prou

(arafa...)

... A Espanya li cal alguna cosa més si vol restablir algun tipus de normalitat en la relació amb Catalunya. I no serà fàcil, perquè encara que Sánchez volgués realment obrir un diàleg -cosa que encara s’ha de demostrar-, la pressió combinada del PP, Ciutadans i una part del mateix PSOE limita els seus moviments... Veurem més gestos que decisions, més paraules que fets. I no ens caurà cap regal del cel. Catalunya farà un pas endavant si té la força per fer-ho, i ara mateix, amb el sobiranisme escapçat i dividit, no sembla la millor conjuntura. Llàstima... Junts per Catalunya viu una guerra interna i planteja debats fantasiosos. ERC no té líder i amb prou feines es fa notar. La CUP encara es pregunta per què no s’ha fet efectiva la República, com si els seus dirigents acabessin de sortir d’un coma... les seves bases (dels independentistes) continuen allà, esperant una estratègia comuna ambiciosa, però que parteixi de bases realistes...

Toni Soler

pd 1753 El fracàs de Catalunya

(arafa...)

El Procés, encara que hagi quedat a mitges, és un èxit. És un gran assoliment comunitari.​.. ​ el Procés és un èxit democràtic i ideològic enmig d’una tendència global autoritària, d’un populisme desfermat amb tics que s’assemblen al vell i letal feixisme...

En democràcia, la divisió per idees polítiques no és cap divisió ni cap fracàs, és normal i fins i tot desitjable: vol dir que estem democràticament vius, que hi ha debat, que hi ha confrontació sana d’idees...

L’independentisme no avançarà només amb la força de les raons i els ideals, sinó també per la praxi. Les picabaralles gairebé escolàstiques -incomprensibles per a la gent- per demostrar a la parròquia dels convençuts qui és més pota negra són contraproduents i ridícules...

Governar i mantenir el pols pels presos i els exiliats, governar i mantenir l’objectiu sobiranista, no són coses incompatibles. Governar és tan poc èpic com absolutament necessari...

Ignasi Aragay

pd 1752 Un front no és un moviment

(arafa...)

No dubto que almenys a curt termini la retòrica de Puigdemont i la seva Crida Nacional per la República resulti eficaç per atraure el màxim nombre de vots del sector independentista​...​ però el preu d’aquest èxit entre “els convençuts” serà alienar encara més “els altres” -els catalans que (també) se senten espanyols-​.. ​. I aquí faig una distinció ad hoc entre independentisme -l’estratègia que pretén tirar endavant el mandat unilateral de l’1-O- i sobiranisme -l’estratègia que, buscant una majoria més àmplia, recupera el dret a decidir.​.. ​

Per ampliar la base ens convé molt més un front (sobiranista) que un moviment (independentista). Els partits que integren un front fan pinya davant el que tots condemnen però segueixen divergint en l’àmbit de les propostes polítiques. Un front manté viu l’espectre ideològic i el tens debat que comporta, i no per això posa en risc la unitat d’acció a l’hora de plantar cara a l’autoritarisme i d’avançar en sobirania. Per contra, un moviment (que tendeix a un únic lideratge) té com a centre i motor el que vol aconseguir -tots els altres debats queden en segon terme-, cosa que acaba restringint i matant la diversitat interna dels partits que s’hi subsumeixen. Potser per això en la “casa gran” que ara refunda Puigdemont només s’hi acabaran instal·lant els hereus més o menys directes del pujolisme.

Albert Pla Nualart

pd 1751 Governs, incerteses, eleccions (i 2)

(arafa...)

... l’independentisme és i serà plural. No és previsible ni convenient que deixi de ser-ho. El mite de la unitat pot debilitar l’independentisme. La unitat, no organitzativa sinó d’acció, ha de venir després de les eleccions... Els partits segueixen sent la baula dèbil de l’independentisme, juntament amb les presses.
D’altra banda, fer unes “primàries” arrossega inconvenients divisius més que avantatges de resultat, i tampoc asseguren que els escollits siguin els millors candidats (en sobren exemples locals i internacionals). De fet, en les condicions actuals, les primàries independentistes no fan cap falta. Amb uns acords entre partits en uns quants municipis n’hi ha ben bé prou.

Ferran Requejo