pd 2030 Nadal

 (arafa...)

... Només cal mirar la televisió per adonar-se què entén el nostre món que és Nadal. Mai no hi ha cap anunci d’àngels i pastors, ni hi surt cap referència a cap portal ni a cap Nen, ni a cap bou ni a cap mula...

Ja no s'envien felicitacions impreses. Ara s’envien per mail o per WhatsApp. I es felicita més l'any nou que no pas el Nadal. Sembla com si aquestes festes nadalenques volguessin tapar amb un vel estúpid l’origen de la suposada alegria que les festes comporten. Es parla de l’esperit nadalenc, que no és altra cosa que un esperit estovat. No sento mai cap cançoneta popular. Bé, popular és un dir, perquè ja ningú no les sap. Ja no tenim desembres congelats, ni dimonis escuats, ni tuncs que tan tuncs, ni taronges de la Xina. La cultura del país s'ha evaporat...

El pessebre de Foix és ple de gent de tot arreu. Hi ha els de la Vall i els de Colera, els de Banyuls i els de Portvendres, traginers de Perpinyà, i corallers i nois que ronden per les cales, i gent que balla a les sales i capitans de fragata. I jutges que cremen paperassa. I els Tres Reis, que són quatre, descrits estranyament com el Persa, l’Hindú i l’Anglès i el Rus amb la gorra i l'estrella...

Aquests poemes no són pas, com pensen alguns crítics, un exercici d'estil sobre cançons populars. No. Són poesia seriosa i profunda, amb referències al Nadal popular, però també al Nadal de la fe, la fe que bull. No són pas de cap manera poemes decoratius. 

Que tinguin un bon Nadal!  

Narcís Comadira

pd 2029 ¿Té sentit un Nadal irreligiós? 2

(arafa...)

... ¿Podem viure el Nadal, entès com un estat de l’esperit, sense una gota de religió: sense un desembre congelat que es retiri confós, sense un rabadà que faci el ronso, sense un minyonet ros i blanquet o un dimoni escuat? Els diccionaris defineixen religió... Però el que m’interessa destacar és que una religió, abans que res, relliga i vincula. Ens fa part d'un tot amb els vius i els morts...

Si el Nadal no ens vincula amb el que és misteriós i transcendent -si no és religiós -, perd tota la seva màgia i és una llauna insuportable. Els humans no ens sabem vincular sense mites, i jo necessito els dels meus avantpassats per sentir que els meus morts estan vius i que jo estaré viu quan sigui un mort de les meves filles i nets. Em cal el Fum, fum, fum per convocar-los, i el pessebre, i els Reis....

Ens vengem d'una religió despòtica substituint-la amb mites prefabricats que en lloc de relligar-nos ens aïllen. Ens traiem de sobre el seu jou sense adonar-nos que, a més d'esclavitzar-nos, mantenia viu un caliu sense el qual res no escalfa. I és evident que ja no podem creure com els nostres pares i avis. Les creences i conviccions canvien però alguna cosa ha de perdurar en les actituds i els sentiments perquè per Nadal cada ovella -incloent-hi les més atees i agnòstiques- pugui anar al seu corral i celebrar-lo amb els seus...

Albert Pla Nualart

 

pd 2028 Bon Nadal (des de la nostra soledat compartida)

 

(arafa...)

La soledat interior que tots amaguem dins nostre davant el misteri de la vida i de la mort.

La família. Antídot contra la soledat. L’invent social més antic, tan imperfecte i necessari com la democràcia. Abans en deien tribu. Niu de companyies i desavinences. Refugi de solituds compartides.

L’escola... Inici de socialització en el temple. Bressol d’ingenuïtats compartides. Casa comuna de la innocència...

El camp. El lloc d'on es fuig cap a la ciutat i el lloc on fugir des de la ciutat. Etern retorn a la natura. Esclat de vida, llum i olors. L'animal lliure que portem dins. L’esforç antic, físic, inhumà. La llar de foc, la remor de la música constant del riu. Els crepuscles i les albades. La por a la nit, a la mort, a la soledat...

El país. L’abstracció col·lectiva més concreta que tenim. Una estranya i inestable suma de llengua, història i futur...

Els somnis. La ficció quotidiana que ens ajuda a viure. Cinema, literatura, teatre, música... Què faríem sense mons inventats? Sense cultura?...

Els altres. Som éssers socials. La soledat és por i fugida... Però la humanitat és compartida. Els altres sempre són un mirall de la nostra individualitat intransferible. Som únics i som germans...  Col·laborem, de grat o per força: en família, a l'escola, la ciutat, el camp, el país, el món. Fins i tot en somnis no estem sols. La solitud total és impossible. Sí, la nostra és una soledat en companyia. Bon Nadal.

Ignasi Aragay

pd 2027 Aquests dies

 (arafa...)

Ja som en els dies, que acostumaven a ser tan plàcids, que precedeixen Nadal... M'agrada el Nadal de la molsa, dels gallerans i del grèvol nostrats i el més nòrdic de les branques d'avet amb la seva olor suau i una mica aspra...

... els cristians esperançats es posen a cantar que el cel es torni rosada i que els núvols ploguin el Just. Un desig que mai deu haver tingut tanta actualitat com 'aquests' dies que precedeixen 'aquest' Nadal que s'acosta. El Just, precisament, és el que necessitem amb urgència. I ens entristeix saber que si bé el Just interior, el de la fe, naixerà com cada any –això és la fe–, la justícia cada dia la tenim més lluny... la justícia, per a nosaltres, catalans, s’ha tornat tortura. Tot el que a Espanya es fa passar per justícia és una tortura per als nostres presos polítics... La instauració de la mentida en el lloc de la veritat és sempre una tortura mental... per a mi, per a nosaltres, que, simplement, voldríem viure en pau, aquesta justícia/tortura s'ha convertit en obsessiva. Se'ns ha escampat per dins com una metàstasi que se'ns està menjant les cèl·lules i ens impossibilita la vida natural. Vivim ocupats per aquest tumor que ens vol convertir en allò que no som i ens vol destruir per sempre...

L'Estat posseeix, mana, decideix i té el seu projecte nacional que ve de lluny. I no pot suportar que uns altres puguin ser res més que posseïts, subjugats, dominats. Catalunya és Espanya, diuen, i no poden ni imaginar un món en el qual les coses siguin diferents. Catalunya podria ser simplement allò que és. Una altra nació, una altra llengua, unes altres tradicions, uns altres costums, uns altres mites d’incumbència. Doncs no... 

Narcís Comadira

pd 2026 La fórmula Cuixart

(arafa...)

... El cas és que no està clar que Jaume Asens representi el punt de vista majoritari dins dels comuns (un cert sector federalista ja ha abjurat del referèndum), ni tampoc està clar que Òmnium, malgrat la seva força i la seva influència, pugui liderar els futurs moviments de l’independentisme, que és tan nombrós com dispers, i on si hi ha un sector en expansió és el dels pessimistes/rebentaires... 

... A mi, com a Cuixart, m’agradaria molt que el PSC s’adherís a un front per l'amnistia i que, a canvi d'un retorn pausat a la normalitat institucional, s’integrés en una ponència parlamentària conjunta que busqués una nova fórmula política per a Catalunya (sense descartar-ne cap), reformant si cal la Constitució, amb un aval mínim de dos terços del Parlament, i garantint que la decisió final la prendrà el poble de Catalunya. Un itinerari com aquest és un gripau per al PSC, però també ho seria per als partits independentistes, venint d'on venim. És una ruta dificilíssima, però potser les altres també ho són, i són menys desitjables... Malauradament, el capteniment del PSC no em permet ser optimista; i no tant per les conviccions dels seus dirigents com per la seva absoluta submissió a les directrius del PSOE...

Toni Soler

 

pd 2025 Unitat

 (arafa...)

Dins l’independentisme, el tema, el mantra, és la unitat. És la paraula talismà. La que ens ha d’ajudar a sortir de l'atzucac. La que ens tornarà a fer vencedors. Primer era la unitat a seques. Ara és la unitat estratègica. Unitat al capdavall. La que sigui, però que n’hi hagi, reclama la gent al carrer. Al costat de la defensa de presos i exiliats, és el crit polític que compta. És com si amb el simple acte d’invocar-la ens alliberéssim de les nostres pors i frustracions, de les nostres diferències... “Entre tots ho farem tot”, “Tots junts vencerem”... Unitat!

La força persuasiva de la paraula que evoca els grans moments de mobilització, de comunió ciutadana, s'ha instal·lat en l'imaginari col·lectiu com un placebo. Només de pronunciar-la ens sentim una mica millor. Més que una paraula de contingut polític és l’expressió d’una emoció, d'un sentiment. La unitat és prepolítica. O postpolítica. Deixeu-m'ho dir sense linxar-me: és populisme. El poble contra els polítics. Ens evita pensar en termes pròpiament polítics, ens permet fugir d’una realitat complexa. És una simplificació, semblant a la de pensar que amb un líder fort ens en sortirem. La unitat total al voltant d’un únic líder fort seria ja el súmmum, de pell de gallina...

Ignasi Aragay

pd 2024 La repressió segons Iceta

 (arafa...)

Mique Iceta ha dit: “No es pot parlar de repressió contra l'independentisme quan centenars de milers de persones es manifesten sense cap obstacle”. Em sembla que s'ho mira malament. Per afirmar que un estat persegueix i reprimeix la dissidència no cal que estiguin a la presó tots els dissidents. Només cal que n’hi hagi un, que sigui a la presó per ser dissident... Dir que hi ha repressió espanyola contra l'independentisme no exigeix que tots els independentistes siguin empresonats, n'hi ha prou que una sola persona estigui a la presó per ser independentista... La repressió no es mesura pels casos en què no s'aplica. Es jutja pels casos en què sí que s’aplica. Si vol un debat sobre la repressió, no l’ha d’il·lustrar amb la foto de la plaça d'Espanya (on, per cert, diuen alguns diaris que no hi havia gairebé ningú). La foto és la de Lledoners i les altres presons. I la del Suprem.

Vicenç Villatoro