pd 2233 "El futur del català depèn de tu ..." 2

 (arafa...)

... “La meva llengua pot desaparèixer si no la parlo. La teva no”...

- De les llengües que penses que et poden donar problemes si les parles vostè en diu “llengües marcades”.

- Sí, aquesta terminologia és de lingüística teòrica pura i dura, però crec que ho explica molt bé: una llengua està marcada quan penses que el seu ús et pot complicar la vida o penses que l’altre interpretarà que si parles aquesta llengua ets de la ceba o votes a tal. La marca més comuna és considerar que una llengua és més útil o que una altra fa pagès...

... quan ets aquí no poder morir en català. Per a una persona gran, parlar de la pròpia malaltia, del procés d’envelliment, de qüestions molt íntimes, si ho has de fer en una altra llengua és molt dur. No em crec que cap bon metge no entengui aquesta necessitat. És més, conec molts bons metges que han vingut de fora i parlen català perquè tenen clar que poden entendre amb més precisió què li passa al seu pacient... 

Tenim un 15% de militants i després tenim un 15% d’hostils. És inútil perdre el temps amb ells (quin greu em sap, perquè renunciar al coneixement d’una manera tan gratuïta em sembla trist, però és la seva opció). Ara, tenim un 70% d’indiferents. I un 70% és molta gent i amb aquesta sí que pots aconseguir canvis. Tenim molt camp per córrer.

Antoni Bassas 13.9.2020

pd 2232 "El futur del català depèn de tu ..." 1

 (arafa...)

Carme Junyent: “El futur del català depèn de tu; si tu no el parles, no el parlarà ningú més”

La professora de lingüística de la Universitat de Barcelona afirma que "els joves canvien molt més de llengua o utilitzen per defecte molt més el castellà”

A​ls anys 80, el creixement del coneixement de la llengua i fins i tot de l'ús va ser espectacular. Segurament és el moment més important de creixement de la llengua catalana, i a més era un moment de molta il·lusió, que és una altra de les coses que hem perdut. Tots els esforços que es van fer a l'ensenyament primari amb la immersió, a secundària no es van fer igual, i la llengua de l'ensenyament segueix sent una opció del professor. Pot ser que declarin que ho fan en català, però la realitat és que no i, esclar, quan els nanos passen de primària a secundària es troben un canvi en el comportament lingüístic i senzillament es deixen portar. Fa anys vam fer un projecte en instituts; molts nanos ens deien que havien oblidat el català quan havien anat a l'institut. Per tant, no és que la immersió no funcioni, és que el sistema funciona com si no hi hagués immersió. No es dóna per descomptat que els nanos saben català. És a dir, parlant amb professors que fan les classes en castellà, els preguntes per què i una de les respostes habituals és: “Vull que m’entenguin”. O sigui, suposen que els nanos no en saben i, per tant, els has de parlar en castellà. Però, aleshores, on queda la feina dels companys que han ensenyat català?​... Depèn de mi perquè ​si tu no el parles, no el parlarà ningú més. Aquesta és la responsabilitat dels catalanoparlants. Si nosaltres volem, la llengua no ens la poden prendre. Aquesta és la força real que tenim i la manera més clara de rebel·lar-nos contra aquest procés d'homogeneïtzació: parlar la nostra llengua. Frederic Mistral ho va dir amb altres paraules: “Quan un poble ha estat esclavitzat, si conserva la llengua és com si tingues les claus de la presó”.

Antoni Bassas 13.9.2020

pd 2231 Rafa

(arafa...)

Cada any, per aquestes dates, hi penso. Es deia Rafael Casanova i Comes, pobre, i va néixer a Moià el 1660, però això és igual, perquè interessa més, en realitat, el que va fer. Va ser una mena de símbol de la defensa de l'autogovern català...  Es deia Rafael Casanova, però per alguna estranya raó no aconseguim anomenar-lo així, mai, mai, mai. Als informatius, a les tertúlies, als diaris, a les proclames, a les manis hom l’anomena –sobretot– Rafael de Casanova. De vegades Rafael Casanoves i de vegades Rafel de Casanova. El Rafel és extraordinari, perquè és com si algú li digués Rafa. Rafa Casanova. O Rafi. D'on surt el de? Cada dia, a l'Eixample, veiem el carrer que té dedicat i és un carrer que es diu, vet-ho aquí, "carrer de Casanova". Potser com que el carrer és “de Casanova” hom pensa que l'home es deia “de Casanova”... Potser és que en Casanova pateix la síndrome del prejudici i de la croqueta. Com que en broma, de vegades, has confós prejudici amb perjudici i croqueta amb crocreta, ara, quan enraones, ja no pots dir-ho bé. Se t’escapa. Has d’aturar-te a pensar. No hi ha cap altra explicació pel que fa a la qüestió de Rafel de Casanovas. Vull dir de Rafael Casanoves. No. No. Vull dir de Rafel de Casanova. De Casanoves. Rafael. Rafa.

Empar Moliner 12.9.2020

pd 2230 Occità i aranès

(arafa...)

​...(La Generalitat vol) ​mantenir viva la llengua aranesa, variant gascona de l’occità, parlada a la Vall d’Aran.

Quant a l’occità que es parla o es parlava a França, la lluita es pot donar per perduda, a causa del centralisme francès, obvi des de Francesc I, més evident en temps de Lluís XIV, encara més per culpa de Napoleó, i més encara en temps de la V República. El jacobinisme francès ha estat un èxit clamorós, cosa que no es pot dir, toquem fusta, del jacobinisme a l’espanyola.​..

(Grimm) Diu que va ser gairebé per un atzar, i una pena, que Enric IV no imposés la seva llengua meridional a tot el territori de França; i addueix que, almenys pel que fa a la poesia i al francès cantat (cançons i òpera), la llengua francesa és revessa i poc adequada: ho saben tots els cantants lírics que han hagut de representar qualsevol òpera cantada en aquesta llengua... Escriu: “Per la mateixa raó que la llengua francesa no és musical, tampoc no és avinent per a la poesia. Com va ser que aquesta llengua tímida, que marxa sempre amb un pas igual i uniforme, convingués a aquests cervells no reglats que anomenem poetes i músics?” I afirma, al mateix text, que el gascó “és molt més sonor i més agradable a l'oïda, perquè diu libertat quan nosaltres diem liberté... i diu amourous i vigourous ”, paraules, aquestes, que li sonen més dolces que les corresponents franceses. I diu, sobretot, que el gascó (llegiu occità ) té la sort de no conèixer les síl·labes nasals... ​

Jordi Llovet 4.10.2020

 

pd 2229 ¿Es viable el regne d'Espanya?

 (arafa...)

No estem bojos. La impressió que tenim cadascun de nosaltres de viure en un Estat amb una vida pública embogida, on el cinisme va unit a una total incompetència tant del govern com de l'oposició, i que tot això està sotmès a la violència, no és una impressió subjectiva sinó que també és la que tenen fora d'Espanya, a Europa, cosa que condueix a la desesperació.

És lògic preguntar-se si és viable una Catalunya independent i, de fet, aquesta pregunta es fa i s'hi donen diferents respostes. Però també és lògic preguntar-se si el Regne d'Espanya existent és viable. N'hi ha prou amb observar l'actualitat per veure que és un fracàs... la dissidència catalana, que reclama exercir la seva sobirania com a nació, és la denúncia del fracàs d'aquest estat. Si l'Estat hagués funcionat bé no s'hauria creat l'enfrontament amb Catalunya, però ni va funcionar ni funciona. La crisi amb Catalunya ha demostrat que l'Estat segueix sent incapaç de garantir l'exercici de les llibertats i que, de fet, és un impediment per exercir-les. Aquest Estat no serveix per organitzar i protegir la vida personal i pública en democràcia... El Regne d'Espanya ni és democràtic ni funciona i, tristament, no veig que ningú sigui capaç d'oferir un horitzó de sortida. Els paràsits de la cort fan de la desesperació el nostre present i el nostre futur...

Suso de Toro 3.10.2020

pd 2228 Desbancats

 (arafa...)

...  els grans tenidors d'habitatges buits a Catalunya. Noms coneguts per tothom que concentren el 78% dels pisos buits en mans d’aquests grans especuladors. Els sonaran: BBVA, la Sareb, el fons voltor Blackstone, La Caixa i Bankia. 29.749 pisos buits en un país on cada dia es produeixen 34 desnonaments. I on la banca sempre guanya... 

Al capdavall, som en un regne on el capitost del BBVA, amb el ronyó folrat amb 110 milions de pensió, ha estat apartat de la presidència honorífica perquè diuen que potinejava i està ben empastifat amb Villarejo... Exactament al mateix regne on hi ha una doctrina no escrita, però operativa del tot al calaix de sastre, que es diu doctrina Botín. Es resumeix ràpid: si ets diu Emilio Botín no hi ha qui et jutgi, encara que siguis el més gran defraudador fiscal enxampat mai –2.000 milions a Süissa–, que es va acabar acollint a una amnistia fiscal. Perquè després diguin que les amnisties són impossibles. Fet i desfet, som al mateix indret on el darrer gest del darrer consell de ministres de Rodríguez Zapatero va ser indultar un banquer...

El resum és alhora dràstic, devastador i degradador...

Per tant, lògica absoluta, per evitar la condemna del sistema financer sencer, absolc tot el règim bancari. Txim-pum. Ningú pagarà pel forat de 20.000 milions de Bankia. Ningú pagarà pel forat de 13.000 milions de Catalunya Caixa. Ningú recuperarà els 50.000 milions que ja es donen per irrecuperables. I ningú vol dir ningú. Excepte la ciutadania, esclar. A l'estat espanyol, parafrasejant Sciascia, el poder bancari és, de facto, un clan d’intocables, i, de iure, un gran delinqüent impune. I així ens va.  

David Fernandez 3.10.2020

pd 2227 'La guerra dels pobres' ​

(arafa...)

'La guerra dels pobres' d'Éric Vuillard (Edicions 62/Tusquets), un relat despullat sobre el moviment emancipador liderat pel predicador alemany Thomas Müntzer, que va acabar decapitat...

la Reforma s'inscriu en un moviment més ampli de descontentament. D’alguna manera, suposa un retorn al cristianisme originari: Crist és un artesà que viu entre els pobres i els apòstols són pescadors, artesans... Els Evangelis fan referència a la gent ordinària i tenen una vocació universal...

La descoberta de la impremta al principi no va tenir cap conseqüència. Quan imprimeixen llibres en llatí no es venen i Gutenberg fa fallida perquè el mercat és molt reduït... La Bíblia traduïda a l’alemany per Luter significa que tothom pot llegir-la i accedir-hi. Aquest fet s'inscriu en un procés més gran que implica el naixement del subjecte modern, que desenvolupa una visió crítica gràcies al fet que es llegeix i es compara   ... Volia recuperar la figura de Müntzer perquè va tenir una vida apassionant que mereixia ser explicada: és admirable algú que lidera la causa del poble i s’exposa tot i no necessitar-ho. Ho fa motivat per idees que venen del poble, i això és més singular...

Els processos revolucionaris també es deuen a fets contingents que els desencadenen i els fan possibles...  Assistim a un despertar de la història. El poder té maneres d'escalfar els moviments ciutadans, i també és cert que la gent es deixa portar per la quotidianitat, però no ens podem acontentar i cal reclamar més igualtat i llibertat: això no s'atura.  

Valèria  Gaillard 26.9.2020