pd 2403 No a la guerra ...(?)

(ara...mateix)

Ferreres a la contra, 5.3.2022

 

pd 2402 El suïcidi d'una estudiant

(arafa<d'1any)

No em puc ni imaginar el dolor dels pares de la noia de 15 anys que es va suïcidar a Sant Andreu, probablement a causa de l'assetjament dels seus companys d’escola, i amb la permissivitat del centre, segons la família. La descripció que tenim de l’alumna, "tímida" i "molt aplicada", convida a imaginar un guió terrible. Aquests suïcidis són, a part d'un drama, un enorme fracàs col·lectiu, davant el qual els protocols contra el bullying són imprescindibles però insuficients. Cal partir de dues evidències de tota la vida: que la canalla pot ser molt cruel i que fa el que veu fer a casa. I avui en dia, casa és també el mòbil, que desplaça els pares com a primers educadors. El bullying és un mirall de les famílies i la transmissió de valors: sembla que qui no trepitja o no marca territori no es fa respectar, com si educar en el respecte i l'amistat fos incompatible amb la fermesa, i fos una debilitat antiquada que condemna els joves a ser uns perdedors. I així ens van les coses.

Antoni Bassas, 12.6.21

 

pd 2401 Segundo Marey

(arafa<d'1any)

Segundo Marey va morir, després d'una llarga malaltia, l’agost de 2001. Només dos mesos després que José Barrionuevo i Rafael Vera abandonessin la presó, rere el tercer grau més excepcional concedit per la doble desgràcia de l'aznaritat i la reconsagrada impunitat elevada a raó d'estat. És a dir, tèrbola coincidència, aquest dissabte fa tot just 20 anys d'una immunitat atorgada als que van donar l'ordre directa de segrestar Marey, fill d'un republicà socialista exiliat l'any 1936 i capturat a Hendaia en ser confós amb un dirigent d'ETA. I sí: abans havien rebut un indult parcial sol·licitat i justificat per unanimitat pel Tribunal Suprem,... I sí i també: aquell tercer grau automàtic i instantani arribava després d’un indult del 1998 que va ser considerat el més ràpid de la democràcia, segons escup encara l’hemeroteca: "Mai en la història judicial espanyola s’ha tramitat un indult amb tanta celeritat [...] en menys de tres dies". Ho va dir l’aleshores ministra Mariscal de Gante, filla de jutge franquista del TOP i continuadora avui, des del Tribunal de Cuentas, de l’extorsió econòmica inquisitorial i la llarga onada repressiva que ens assetja.... Vera i Barrionuevo havien entrat abans a la presó, un setembre del 1998, per complir 10 anys de reclusió. Van complir exactament tres mesos. Calculin: 90 dies davant 3.650. Un rècord d’impunitat que van tornar a pulveritzar dos anys després, batent la pròpia marca. Recomptant els dies, el maig del 2001 Barrionuevo i Vera tornaven a entrar a presó per complir respectivament tres anys i un mes de presó i dos anys i vuit mesos. No en van complir ni mig. I quan dic mig no vull dir la meitat, sinó mig: mig dia. I ni això. No van passar ni 9 hores a la presó... Vera i Barrionuevo, que mai s’han penedit de res, van complir el 0,017% de la pena que havien de complir per haver ordenat un segrest que va durar 10 dies i que va certificar l’acta de naixement dels GAL. Bromes de la democràcia quan la democràcia és de pena. I fa plorar. Dos mesos després d’aquell tercer grau exprés –un segon indult encobert– i d’aquelles nou hores de presó, Segundo Marey moria, com a conseqüència també de les seqüeles cròniques produïdes per aquell segrest d’estat i després de 18 anys cercant "una mica de justícia". L'horror d’estat en la rebotiga de la crueltat...

David Fernàndez, 29.5.21

 

pd 2400 Frustració

(arafa<d'1any)

... Certament, les bases independentistes poden estar enfadades amb els partits. Però si hi ha un sentiment de frustració, una sensació enrabiada d’impotència, és en primer lloc i per damunt de tot perquè Espanya ha negat cap via per poder dur a terme democràticament aquest projecte legítim i només ha respost (i respon) amb la intolerància i la repressió...  Els hipotètics catalans frustrats estan enfadats, però no han deixat de creure en la independència. En el que no creuen és en Espanya.

Vicenç Villatoro Lamolla, 15.5.21

 

pd 2399 Ou i castanya

(arafa<d'1any)

José Barrionuevo té tota la raó quan diu: "Nuestro indulto y el del 1-O se parecen como un huevo a una castaña". Doncs sí. S'assemblen com un ou a una castanya, que vol dir que no s'assemblen gens... Perquè José Barrionuevo va ser jutjat i condemnat per “la seva implicació” en un segrest dels GAL, els Grupos Antiterroristas de Liberación... ho escric, perquè escriure les coses, com llegir-les, va bé per delimitar-les, per apamar-les. Els GAL van ser un grup parapolicial creat per l'estat espanyol, sota el govern de Felipe González i el regnat de Joan Carles I, per provar d’acabar amb el grup terrorista ETA. Van torturar i van assassinar. I a sobre, van cometre uns quants nyaps. El segrest en el qual va estar implicat José Barrionuevo era el d’un home anomenat Segundo Marey. El van confondre, per a desgràcia seva, amb un dirigent d'ETA. Era un pobre venedor de mobles d’oficina. José Barrionuevo va ser condemnat i va entrar a la presó, però tres mesos després el Tribunal Constitucional li va suspendre la condemna. Va estar-s'hi tres mesos, a la garjola... Com veuen, sí. Els indults s'assemblen com un ou a una castanya. “Todo por la patria” és exactament això. Un ou i una castanya. Cometre el mal o no cometre’l, per això que en diuen “pàtria”. Ser només nacionalista o ser imperialista...

Empar Moliner, 29.5.21

 

pd 2398 La utilització de malalts mentals com a polítics

(ara... mateix)

Fa temps que em pregunto, per què i com és que forces persones amb una malaltia mental arriben al poder polític, i no solament polític, sinó a vegades i en alguns casos, a ser caps d’institucions, inclosa l’església catòlica?

Qui o què hi ha darrera de tals persones més o menys patològiques. Pot ser perquè els malalts mentals poden ser més controlats (o descontrolats) o supeditats a altres poders més forts?. Pot ser perquè interessa encomanar por al poble?. Acostumen a ser persones amb una gran habilitat, i amb una capacitat de seducció, que empren bé els mitjans de comunicació, i no els fa cap escrúpol dir mentides. En general tenen una ideologia de dretes o d'extrema-dreta.

En moments de crisi, de perplexitat, d’incerteses, molta part de la població cerca seguretat, i fonaments sòlids que els sembla que tals personatges amb afirmacions simplistes, els hi ofereixen. En temps que, ni dretes moderades, ni esquerres, donen resposta a problemes importants com són un habitatge digne, un treball decent, una educació i salut per a tothom, o a les desigualtats i a la pobresa, hi ha persones, que es deixen portar per “cridòries” que es presenten com alternatives, però que de fet no solament són falses i enganyoses, sinó que encara agreugen més el malestar que el poble experimenta. Cal destapar els interessos amagats de tals comportaments i manifestacions...

En temps de crisi ecològica, climàtica, econòmica, social, política i cultural i de buit de valors humans, moral i espiritual, soflames sovint agressives volen omplir tals buits amb fonamentalismes, recolzats per pseudoreligions. Quan el capitalisme mundial està en crisi, quan es destapen les seves escletxes feridores, quan s’entreveuen els seus comportaments destructors de la vida, de persones i de la natura, quan neixen i es consoliden moviments i pràctiques alternatives, apareixen líders de tarannà autoritari per defensar el sistema, i a través del negoci dels mitjans de comunicació i de la venda d'armament i altres negocis, seguir enriquint els oligarques, rics i poderosos del món, de sempre.

Les patacades les seguim rebent el poble. Volen seguir infantilitzant el poble. Utilitzen els malalts mentals per convertir-nos en mesells esporuguits. Com d’important i necessari és el pensament crític, la formació, ... la mobilització, la reflexió i el donar-nos esperança !

Quim Cervera, 6.3.22

​Nota: avui no és un "paper"​​, comparteixo part d'un escrit que m'ha enviat per correu electrònic.

 

pd 2397 El castellà, estructura d'estat 2

 (arafa<d'1any)

La realitat, però, és tossuda. Quan el castellà i el català van arribar a la Transició, una llengua tenia centenars de milions de parlants, havia estat objecte de l’ensenyament obligatori sense interrupció, era oficial en molts estats i disposava de mitjans de comunicació, mentre que l'altra estava masegada, prohibida, ignorada i polititzada. Les estructures d’estat més poderoses (l’exèrcit, la Corona, la policia, la judicatura, la Real Academia de la Lengua) van continuar ignorant-la; en canvi alguns partits i alguns ciutadans castellanoparlants li van mostrar certa simpatia, ni que fos la que es brinda als perdedors. El franquisme havia anorreat el català amb tanta fúria que durant un temps alguns demòcrates espanyols van semblar disposats a tolerar-lo en petites dosis. Ara bé, quan la nostra llengua va tenir un cert paper a l'ensenyament i a la televisió, de seguida van sorgir una sèrie de fal·làcies que amb els anys s’han anat popularitzant:

1. “El català és la llengua de la burgesia, el castellà ho és del poble”. Com si els Godó, els Tusquets i tants altres s’haguessin guanyat la vida carregant fusta al moll.
   
2.  “El castellà és la llengua de la ciutat, mentre que el català és rural”...
3.  “El castellà sempre s'ha parlat a Catalunya”. 
4.  “El català és una llengua subvencionada”. Com si l'Instituto Cervantes, que es dedica a expandir una de les llengües més expandides del món, hagués nascut de manera espontània, i les nòmines i les dietes fossin sufragades amb aportacions de lectors pròdigs.
5.  “El català és una llengua imposada”. Com si la Constitució no obligués literalment (article 3) a saber el castellà.
6.  “La literatura catalana inclou els autors en castellà”. Com si els manuals de literatura espanyola esmentessin els autors en català.

Aquestes fal·làcies repetides sense descans han convertit en víctima la llengua més poderosa, mentre que als catalanoparlants se’ns titlla cínicament de “victimistes”

Vicenç Pagès Jordà, 22.5.2021