pd 962

​AVUI 24 de juny del 2006

SER PROFESSOR NO ÉS FÀCIL 
Maria de la Pau Janer

No us penseu que ser professor és fàcil. Es tracta d'una professió ben complicada, sobretot per als que es dediquen a treballar amb adolescents. L'adolescència, aquella època quasi eterna de contradiccions i dubtes. Una autèntica tortura per als educadors que han d'enfrontar-s'hi...

Tinc amics que treballen com a professors d'institut. Des de fa uns anys, la seva feina ha anat fent-se molt dura. Han de lluitar contra el desinterès dels joves, contra la passivitat generalitzada, i contra uns pares que han perdut el respecte per a la figura de l'ensenyant. En aquestes condicions, qui és capaç de suportar la tasca? Una ​amiga meva feia classes de català... mentre ella suava l'ànima explicant a la pissarra els pronoms febles, els seus alumnes organitzaven balls andalusos al mig de l'aula...
...

Quan algú et fa sentir ridícul, el perdó no és fàcil.

pd 961

​AVUI 25 d'abril del 2006

CAP EL TRILINGÜISME?

Francesc Puigp​elat

...

Ja tenim prou experiència per saber que el sistema d'immersió lingüística ​ha fracassat com a mitjà per promoure l'ús del català. El jovent castellanoparlant ( majoria a l'àrea de Barcelona) té una percepció del català com a llengua oficial, imposada, fictícia, artificiosa i que té escassa relació amb la realitat social. L'estudia amb resignació al cicle obligatori. Ara: quan arriba a la universitat, se n'oblida automàticament. El nombre de monolingües castellans rígids augmenta, perquè l'obligació del català genera anticossos entre el jovent.

... La immersió, del tot benintencionada, no ha tingut els efectes desitjats. Es va suposar que, amb el català a tot l'ensenyament bàsic, la llengua adquiriria prestigi i guanyaria en l'ús privat i l'ús social. Va ser un error. Molts joves catalans són només bilingües en teoria: a la pràctica passen olímpicament del català des del moment que tanquen la porta de l'aula... per als joves, el català és la llengua oficial i administrativa,  mentre que el castellà és la llengua del carrer i de l'oci, la llengua que té força i vitalitat...
...

El català està perdent la batalla davant del castellà. I la seguirà perdent.Potser la introducció de l'anglès com a tercera llengua debilitaria el castellà i donaria oxigen al català...

pd 960

LA VANGUARDIA - 11 de juny del 2010

LA FÓRMULA D'ALAIN TOURAINE

Eulàlia Solé

... Anàlisi sobre el futur que ens espera en un sistema econòmic global lluny de l'abast de la gent corrent. Empresaris, professors, periodistes, obrers, polítics, ningú pot controlar un sistema dominat pel mercat i l'especulació. Ni Obama ha pogut canviar el sistema financer que ens regeix. Tres anys després de l'esclat de la crisi bancària, les entitats han refet la seva fortuna, han tornat a les seves pràctiques, i els executius financer tornen a cobrar 400 vegades més que un obrer.

Hem passat d'un sistema econòmic mogut per la indústria, on hi havia noms identificables, a un altre dominat per un neoliberalisme on l'economia global i l'especulació financera planegen sobre la societat...

Touraine es pregunta de quina manera aquesta massa sotmesa pot resistir-se a l'economia global. Llur fórmula fa referència a la força universalista de la raó i dels drets humans. La raó en front de l'arbitrarietat egoista dels totpoderosos; els drets humans en front de l'explotació sense fre. ¿D'on traurà aquesta força una gernació adduïda pel sistema i que llur única identitat resideix en el consum? La senyera dels drets humans conté aquesta potència, traduïda en la frase "Vull ser respectat" comuna a totes les persones i classes socials. Vet aquí l'energia que és possible mobilitzar...

"Entre dos pervindres", era el títol de la lliçó de Touraine. O seguim sotmesos al grup d'omnipotents que debat en secret el desmantellament de l'estat del benestar, o vigoritzem la vida social per aconseguir que l'economia funcioni a favor del món sencer. O éssers amb drets , o éssers sotmesos i sense veu.

pd 959

​EL PERIÓDICO, Dissabte​, 13 de juny del 2009

I SI PERDO LA MEMÒRIA: !QUINA PURESA!

Félix de Azúa

... Parlàvem d'estudiants d'arquitectura de quart curs. Uns galifardeus. (El professor parlant del romànic, parla del pantocràtor i de la Majestat. Un estudiant li pregunta si aquest Crist de que parla és el dels cristians. Ell li confirma i li pregunta si sap en quin segle va néixer. Resposta: "No, no ho sé, ¿al segle VII?")

El més commovedor d'aquesta escena no resideix en la ignorància del noi, que ha de ser atribuïda als seus professors, als seus pares i per sobre de tot als successius ministres d'Educació, sinó en la sublim pau interior que ostenta. Efectivament, situar el naixement de Crist més o menys set segles després de mort em sembla sensacional. !Alliberar-se d'una vegada i per sempre de tota la tradició occidental! !Mancar d'història, de consciència temporal, de passat, de referències, de models! S'entén, és clar, la necessitat imperiosa d'aquestes criatures, la seva obsessió per aconseguir una identitat i si pot ser una identitat col·lectiva que faci de la vida un desenvolupament del "botellón".

Perquè, efectivament, no hi ha puresa més gran que l'aconseguida amb l'anul·lació de la memòria després del pas pels successius escorxadors estatals del coneixement. Una puresa, per dir-ho així, ària.

pd 958

​EL PUNT / Dimecres, 22 de març del 2006

LA FORÇA DEL VOLUNTARIAT (i 2)​

Francesc Torralb​a Roselló​

​(continua...)​

El voluntari no es proposa tapar un forat, ni posar un pedaç en un món que cau a trossos. Tampoc no és un salvador de la pàtria. Es proposa donar temps als altres. Creu en la possibilitat de canviar la qualitat de vida de les persones a través del testimoni actiu. No espera una futura revolució. Viu cada dia amb una actitud revolucionària. Tampoc no espera un canvi estructural de la societat consumista, capitalista i hedonista. No és un ingenu, però treballa quotidianament per capgirar aquesta societat. El voluntari és un revolucionari en actiu. Discret i silenciós. Un testimoni que cal escoltar, perquè la seva acció desinteressada li dóna autoritat moral per parlar de les misèries que genera el nostre sistema de vida. No parla des de les estadístiques, sinó des del cor. Es mulla per millorar un àmbit de vida... No és un desvagat que disposa de temps lliure. És algú que organitza el seu temps sense oblidar el dolor dels altres. Sap concedir importància al que la té i, en aquest sentit, és una figura que neda a contracorrent.

Donem-los veu. Deixem que parlin. Escoltem-los i en adonarem que no són éssers excepcionals, sinó homes i dones de carn i ossos que no en tenen prou a lamentar-se d'un món que corre desbocat, sinó que se senten implicats a posar el seu gra de sorra per millorar-lo.

Benvinguda sigui aquesta milícia invisible que, d'una manera activa i eficaç, treballa dia a dia per fer més digna la vida dels altres.

pd 957

​EL PUNT / Dimecres, 22 de març del 2006

LA FORÇA DEL VOLUNTARIAT (1) 
Francesc Torralba Rosselló

Aparentment, no existeixen. No són visibles socialment. Rarament apareixen en els mitjans de comunicació de masses. Fan la feina discretament, sense fer-se notar. N'hi ha a tot arreu. Als pobles i a les ciutats. Actuen solitàriament o organitzadament.​ Són molts, molts més dels que pensem. Operen en diferents llocs: en presons, en escoles, en hospitals, en geriàtrics, en entorns naturals o en entitats culturals. Són els voluntaris i representen el batec positiu d'un país. Són una expressió de la seva riquesa ètica.

Actuen a contracorrent. No busquen el propi benefici, ni tampoc acumular mèrits en la lluita per la supervivència laboral. Es donen als altres. Dediquen temps i esforços a persones desconegudes. Van d'aquí cap allà i d'allà cap aquí. Són l'expressió més viva i més ferma del que tan sovint s'anomena la força de la societat civil. La seva generositat i entrega ens admira, però encara més la fidelitat prolongada al llarg del temps.
...

... el voluntariat expressa, en qualsevol cas, el bo i millor d'un país.

Ens hem d'enorgullir de viure en un país on creixen i es multipliquen associacions sostingudes voluntàriament...

Hi ha voluntaris que acompanyen malalts terminals a morir dignament. N'hi ha que ajuden fills d'immigrants a fer els deures escolars i a integrar hàbits d'estudi. N'hi ha que escolten presidiaris... Són l'ànima d'un país.
Fàcilment, els oblidem... Arribem a creure, fins i tot, que l'altruisme és un somni de vells romàntics. Però no podem negar el batec de bondat que hi ha en el fons de les nostres societats.

(continuarà...)

pd 956

(Avui, excepcionalment, no ressenyo un paper de diari, sinó tres o quatre planes d'un llibre)

ÚLTIMA NOTÍCIA DE JESÚS EL NATZARÉ

Sobre miracles i resurreccions (pgs. 388, 393, 394 i 404)

Lluís Busquets i Grabulosa

J.D. Crossan, sense negar que el Jesùs històric sigui un veritable guaridor i exorcista ni negar tampoc que els seus seguidors consideressin aquestes accions com a miracles, especula que no es pot afirmar amb certesa cap dels relats de guarició, exorcisme o revitalització com a plenament històric en la seva forma narrativa actual...

...

Davant d'aquests vint-i-tants fets prodigiosos, certament podríem establir un sedasseig cercant explicacions de quatre mena: literàries, contextuals, naturals i liturgicofiducials...

... d'explicacions naturals a determinats miracles (el més gran de tots, la «resurrecció» de Jesús), se n'han cercat sovint...

Hi ha, doncs, miracles que són actes litúrgics encoberts, expressions de la fe d'aquelles primeres esglésies que creien en Jesús. Les revitalitzacions – no pas resurreccions, perquè, quan ressuscitem, no morirem mai més – són tres...

...

... no volem insistir pas en aquests tipus de signes, què, òbviament, no es poden pas prendre com a cròniques històriques. La prova que la revitalització de Llàtzer pot ser una simple anticipació és que Jesús fa el mateix itinerari que les dones faran vers el seu sepulcre, proposa la mateixa qüestió («On l'heu posat?»), té les mateixes reaccions (plany i temor), per no parlar del marc (cova i pedra) ni del sudari i les benes.