pd 1535 El mòbil és una arma

Algú deia que tenim tot el dret a gravar-nos i enviar el que volem sense haver de ser molestats. Em sembla que això és com travessar un carrer per un pas de vianants: la llei et dona la raó, però tu mira si ve algun cotxe, no fos cas que tu tinguessis raó però estiguessis mort. Tu pensa dues vegades si t’has de gravar i si ho has d’enviar a la gent de la teva màxima confiança, perquè qualsevol acte comunicatiu d’avui demà pot tenir conseqüències. I si tens dubtes, pregunta’t què aconsellaries als teus fills. El mòbil és ben bé com una arma. En un moment donat pot protegir-te, però també pot matar-te.

Antoni Bassas

pd 1534 Van al que van (i 4)

(arafamésdunany)

  “Com?”, que sempre és la pregunta del milió perquè és la clau de volta de tot plegat. No hi ha cap vareta màgica i sí les nostres mans: les mateixes que van dur les urnes el primer d’octubre. No hi cap cap solució partitocràtica sinó una estratègia comuna. I no hi ha més tàctica possible que les lluites compartides... cal posar les llargues, arremangar-se i suar totes les samarretes. L’operació Càstig en format revenja certifica, sí, que "van a por ellos", que som nosaltres. I nosaltres, cap a la llibertat. Que costarà. Com sempre.

David Fernàndez

tot l'article: https://www.ara.cat/opinio/al-que_0_1963603680.html

pd 1533 Van al que van 3

(araamésdunany)

No tenim temps per al desencís, ni cap espai per no fer de cada derrota un nou aprenentatge...  cal posar en valor tot el que hem fet -que és molt-, posar en autocrítica allò que s’ha fet malament - i on cal no reincidir - i posar al full de ruta les peremptòries tasques pendents -que són, també, moltes-. Ni cofoisme ni derrotisme: persistència arran de carrer... 

David Fernàndez

pd 1532 Van al que van 2

(arafamésdunany)

Tan bé que ho podríem fer i tan complicat que ens ho fem a vegades. ¿Tot és més difícil del que creiem? Complexitat contra simplisme, estaria bé assumir-ho. Des de dijous, a part de difícil, fins i tot és més complicat, amb l’absència sobtada i un enyor que va per llarg, d’en Jaume Botey. Una vida sencera dedicada a batallar pel canvi polític i la transformació social. Així és aquesta lluita: inesgotable. ¿Sempre serem l’exèrcit derrotat d’una causa invencible, com ens xiula Casaldàliga? Si fos així, estrany exèrcit antimilitarista, estaríem en la bona: una dinàmica social que cada dia -des de fa anys- construeix i defensa tot el que mereix ser conservat i protegit -escoles, hospitals, biblioteques, pensions, diversitats o entorns ecològics.

David Fernàndez

pd 1531 Van al que van 1

(arafamésdunany)

Volen acabar amb nosaltres. Però no se’n surten. O no se’n surten pas del tot. Cal veure-ho així també -com carai pensen fer-s’ho per disciplinar i sotmetre dos milions de persones?... després de dècades de lluita, bona part del país ha sabut derrotar l’Estat allà on l’Estat pretenia humiliar-nos: al carrer i a les urnes... és la lluita autoritària contra l’independentisme, des d’un Estat incapaç d’arbitrar i habilitar resolucions i escenaris democràtics, la que està escombrant tot allò que pregonen...

David Fernàndez

pd 1530 Escola Tabàrnia (i 3)

(arafamésdunany)

Als anys 30 del segle XX el català era encara la llengua comuna al carrer, majoritària entre la població. Avui malda per no ser minoritzada al seu propi territori. Si el català no pot ser llengua vehicular a les escoles de Catalunya, on ho serà?

L’independentisme no és identitari. L’unionisme, sí. La defensa de l’escola en català -un sistema, cal recordar-ho, que garanteix el coneixement del castellà- no es fa per imposar una llengua, sinó per donar-li una oportunitat, per salvar-la. És una manera d’evitar la fractura lingüística, amb dues comunitats diferenciades i aïllades...

Ignasi Aragay

pd 1529 Escola Tabàrnia 2

(arafamésdunany)

... Porten massa temps cultivant el ressentiment identitari i la por. Sembrant la divisió. Tant, que ja ni se n’adonen. S’han cregut les seves pròpies mentides. A força de repetir-ho i exagerar-ho s’han cregut que el castellà està discriminat a Catalunya. La realitat no compta: una realitat que diu que a Catalunya necessites el castellà per viure i, en canvi, pots fer-ho sense problemes si no saps el català. L’escola i l’administració pública són els dos únics oasis, i els volen diluir fent que ja no sigui necessari saber el català per ser funcionari i aigualint la immersió. Menys del 40% de la població parla habitualment en català. La llengua d’ús comú real és el castellà...

Ignasi Aragay