pd 1580 El fatalisme del "tot o res" 2

(arafamésdunany)

Sumar, no restar ni dividir. És així com hem d’encarar els pròxims anys. Amb l’ànim de sumar més persones al projecte d’un país millor, lliure de decidir i de governar-se.... Diguem-nos la veritat: potser vam ser massa optimistes, potser massa imprudents, potser massa valents. I potser, també, no hi havia altra manera d’avançar. Sigui com sigui, ha sortit la bèstia grossa, que ens ha colpejat amb tota la seva intransigència. I ens ha deixat estabornits i dividits. Què toca, ara? Ni tot ni res. Toca refer-nos del cop -tenir cura dels ferits- i tornar a sumar forces. Aprendre la lliçó duríssima. Tocar de peus a terra i mantenir el cap ben alt, mirant a l’horitzó. Tornar a agafar les regnes de la nau, que ara és en mans alienes i va a la deriva, i fixar de nou el rumb.

Ignasi Aragay

pd 1579 El fatalisme del "tot o res"

(arafamésdunany)

Com recordarem la dècada del Procés? Recordarem que vam estar a punt, vam pensar que teníem a tocar dels dits un país nou. Vam ser molt feliços i molt desgraciats...  no té sentit el fatalisme del “tot o res”. Ni ho aconseguirem tot per art de màgia ni el no res és possible. La vida segueix... No som al final de la història... Som una baula de la cadena que ens uneix amb el passat i ens projecta endavant... La història ni ha començat amb nosaltres ni s’acabarà amb nosaltres...

Ignasi Aragay

pd 1578 Contra la rebel·lió (de l'Estat)

(arafamésdunany)

el que cal saber no és què faran ells -que resta clar- sinó com pensem respondre nosaltres, unitàriament i ensems. Que vol dir junts i alhora. Per això sorprèn tant -desconcerta, desubica, despista- que no apliquem la màxima imprescindible que xiula que en temps foscos és quan cal redoblar esforços: que a màxima repressió cal màxima generositat. Les derives repressives i les autoritàries se sap com comencen i mai com acaben. Si sabem res és que la lluita en contra és llarga, persistent i constant, i que com més por només hi ha més servilisme... si volem sortir-nos-en, caldrà desobeir i superar tota excepció. Fa cinc mesos, volent ser una república decent, vam aprendre a ser un poble resistent...  Abans que condemnats a la por, condemnats sempre a l’esperança.

David Fernàndez

pd 1577 Encallats a dues bandes 2

(Arafamésdunany)

... el republicanisme i l’independentisme es troben també encallats en una tessitura que no aconsegueixen dur endavant, a pesar d’haver rebut un mandat clar, llampant i urgent... Han reaparegut els vells fantasmes del sobiranisme i de les forces catalanes de progrés, en forma de temors, suspicàcies, rancors i divisions internes que en algun moment havien arribat a semblar superats però que no ho estaven. Les intencions de cadascú deuen ser les millors, deixem-ho aquí, però el fet és que és tan nociu per als ciutadans haver de patir la repressió d’un estat cada dia més aliè a la democràcia com les maniobres d’uns líders que no estan a l’altura del seu electorat... Encallats a dues bandes, l’única actitud correcta és la que va enunciar Marcel Mauri : “Mentre la repressió continuï, deixem de titllar-nos de covards, traïdors i hiperventilats. És més urgent que mai treballar des de la unitat dels demòcrates”. L’escoltaven el president Torrent i dirigents de Junts per Catalunya, ERC, la CUP i Catalunya en Comú. Tots són necessaris per sortir de l’encallament.

Sebastià Alzamora

pd 1576 Encallats a dues bandes

(arafamésdunany)

La insistència de l’estat espanyol en la pràctica de la repressió contra Catalunya és grotesca i inadmissible, però també indica que els seus governants no saben fer altra cosa, no donen per a més. Disposen de jutges i fiscals que de bon grat accedeixen a embrutir les seves funcions per posar-se al servei d’uns interessos polítics concrets (els del bloc del 155), i de policies que també es troben a gust fent el paper de missatgers de la por... Confien arribar a generar prou por perquè tothom s’avingui a acotar el cap i callar davant dels abusos, per no patir represàlies. L’estratègia, però, no funciona... Estan encallats en l’autoritarisme i la corrupció, i aquest encallament és el símptoma que sol precedir les caigudes dels règims.

Sebastià Alzamora

pd 1575 Estat del revés

(arafamésdunany)

L’existència d’una revolta catalana violenta és la pedra angular de la repressió espanyola del Procés. Si no hi ha violència, no hi ha rebel·lió; si no hi ha rebel·lió, no té sentit la presó preventiva; si no hi hagués empresonaments i exilis, Puigdemont seria des de fa setmanes el president d’una Generalitat sense article 155. .... Primer hi ha els fets, després les conseqüències... potser no és que uns fets comportin unes sentències, potser hi havia una sentència inicial i a partir d’aquesta decisió política -escapçar l’independentisme, tal com va verbalitzar Soraya- s’ha anat construint la narració dels fets, a mida, que permet dictar-la. L’Estat de dret va dels fets a les sentències. Si es va de les sentències als fets, no hi ha estat de dret, sinó un estat del revés.

Vicenç Villatoro

pd 1574 No em dona la gana

(arafamésdunany)

DRETS. Que les clavegueres de l’Estat enregistrin i filtrin una conversa privada és un atac als drets individuals. Especialment quan la conversa no té res a veure amb els presumptes delictes que s’imputen​... ​Però el pitjor de tot és que, mentre estem tan ocupats en la conversa mamelluda d’en Salvadó,  ningú no es preocupa de denunciar que hi ha una policia política que es dedica a espiar i a destruir adversaris polítics, furgant en els seus punts febles, com habitualment ho feia la Brigada Político-Social, o la Gestapo, o la Stasi, o la CIA. És un tentacle de la mateixa bèstia que ens va apallissar l’1 d’octubre, que manté els Jordis en presó preventiva des de fa 146 dies, que pretén empresonar Valtonyc per unes lletres fora de to. Els sicaris d’aquesta bèstia, que no comptin amb mi ni per acció ni per omissió.

Toni Soler