pd 1751 Governs, incerteses, eleccions (i 2)

(arafa...)

... l’independentisme és i serà plural. No és previsible ni convenient que deixi de ser-ho. El mite de la unitat pot debilitar l’independentisme. La unitat, no organitzativa sinó d’acció, ha de venir després de les eleccions... Els partits segueixen sent la baula dèbil de l’independentisme, juntament amb les presses.
D’altra banda, fer unes “primàries” arrossega inconvenients divisius més que avantatges de resultat, i tampoc asseguren que els escollits siguin els millors candidats (en sobren exemples locals i internacionals). De fet, en les condicions actuals, les primàries independentistes no fan cap falta. Amb uns acords entre partits en uns quants municipis n’hi ha ben bé prou.

Ferran Requejo

pd 1750 Governs, incerteses, eleccions 1

(arafa...)

La relació bilateral entre els governs central i de la Generalitat interessa a les dues parts, però el context no propicia acords de profunditat malgrat els canvis de llenguatge i d’estils... Tanmateix, no és esperable que es plantegi de veritat el tema de fons del reconeixement nacional i de l’acomodació política de Catalunya, que només serà tractat amb moltes prevencions mútues. No hi haurà ni plantejaments ni negociacions “d’estat”. I un referèndum pactat no s’albira en un horitzó proper... El tema de fons restarà irresolt durant temps....

Incerteses judicials. ... amb la justícia espanyola mai se sap. Mostra un caràcter internacionalment autista digne del període de l’autarquia franquista... Els exiliats seran lliures a Europa, però seguiran sent exiliats, ara permanents, en relació a l’estat espanyol, com la situació de molts ciutadans després de la Guerra Civil...

Ferran Requejo

pd 1749 Sols contra el món

(arafa...)

Espanya per una banda i el món per una altra. Uns ciutadans que encara tenen passaport espanyol poden passejar lliurement per tot el món menys per Espanya (espero que ja ningú més parli de fugats de la justícia: la situació és la definició exacta d’un exili). La justícia espanyola que tot ho fa bé i la de la resta del món que tot ho fa malament, segons la interlocutòria de Llarena. El món que no entén ni estima Espanya. Els jutges belgues, escocesos, suïssos i alemanys que no en tenen ni idea, no com els espanyols... . Espanya sola contra el món. Els moviments del jutge Llarena han generat aquesta situació, que és una victòria per al sobiranisme català en una partida que es juga sobretot en el tauler internacional... Però és sobretot una derrota d’Espanya davant d’ella mateixa, la derrota d’una manera d’entendre Espanya que la singularitza, l’aïlla, l’allunya del consens europeu i democràtic. Si Llarena és qui encarna aquesta idea d’Espanya (no és l’únic) haurien d’estar molt més dolguts amb ell a Madrid que a Barcelona.

Vicenç Villatoro

pd 1748 Les dretes partides

(arafa...)

... Ciutadans va dividir l’espai de la dreta espanyola en dos... I el PP ha entrat en unes primàries que l’han fracturat. Són dues candidatures per a un sol espai. Com passa sovint quan un espai es fragmenta, pot créixer el seu perímetre conjunt: Ciutadans ha pres molts vots al PP, però també n’ha pres al PSOE. Per a les dretes espanyoles, la mala notícia de la seva fragmentació podria ser compensada per la bona notícia d’atreure vots d’esquerres a través d’un discurs ultranacionalista. És a dir, que un nombre suficient d’antics votants del PSOE substitueixin el seu vot tradicional, en clau d’esquerres, per un vot en clau espanyolista. Curiosa paradoxa: les majories a Madrid depenen del vot dels sectors catalans que voten en clau espanyola. Després que el PSC perdés tot el seu vot catalanista, ara el dilema de la política espanyola és veure si aquest vot català en clau espanyola es decanta pel PSOE, com havia fet sempre, o per Ciutadans, com ha fet darrerament...

Vicenç Villatoro

pd 1747 Llibertat o res

(arafa...)

... jo soc gent, i no govern, i avui m’atorgo el dret de raonar en termes emocionals, i no polítics. El càstig que estan infligint als presos és una vergonya que perseguirà els seus carcellers, i els seus còmplices, i els acomodats silenciosos, durant molts anys. És un estigma que marcarà l’Espanya actual i la generació que la dirigeix.... una cosa és que xiulin Piqué i l’altra atacar a cops de porra votants indefensos i tancar a la presó pares de família honestos durant mesos que podrien ser anys, a través d’una causa judicial escandalosament manipulada, al mateix país on des de l’ex-rei fins a centenars d’antics càrrecs públics corruptes eludeixen el seu càstig... M’he afartat d’escriure que el sobiranisme necessitava recompondre files i governar bé. I sí, fer autocrítica. Però avui escric amb el cor i només em surt dir que si la justícia espanyola gosa condemnar els catalans empresonats, si desoint el sentit comú i la indignació de mig Europa decideix que han de passar anys a la presó o a l’exili, la tempesta estarà servida a Catalunya, perquè qualsevol altra cosa voldria dir que no tenim consciència ni dignitat. I quan arribi el dia, haurà d’aparèixer algú altre, potser més savi que jo, per escriure paraules prudents que apaivaguin els ànims.

Toni Soler

pd 1746 Per què no hi ha full de ruta? (i 2)

(arafa...)

Diguem, doncs, que el full de ruta és un work in progress, s’anirà dibuixant sobre la marxa. Finestra d’oportunitat? Sona una mica a pensament màgic. Més aviat feina, feina i feina. I se’n segueix fent molta des d’àmbits ben diversos i sí, esclar, sovint amb estratègies no del tot concordants. En tot cas, els camps a treballar són els habituals: reforçar el relat republicà, inclusiu i il·lusionant d’un nou país, adreçar-se a tothom (especialment als no convençuts), fer política a Espanya (no es pot renunciar a cap camp d’acció) i mantenir el pols internacional (encara cal fer-hi molta pedagogia).
En l’àmbit de l’educació, molts experts creuen que la fórmula per al canvi passa per les quatre c : pensament crític, comunicació, col·laboració i creativitat. Doncs això, pensament crític (és a dir, autocrítica valenta i permanent), comunicació (per arribar a més gent), col·laboració (que no vol dir necessàriament unitat) i creativitat (tornar a sorprendre).

Ignasi Aragay

pd 1745 Per què no hi ha full de ruta? 1

(arafa...)

I ara què s’ha de fer? És una pregunta recurrent que té mala resposta. La més honesta és dir “ara cal temps”. No hi ha full de ruta i segurament no n’hi pot haver... (per... 1) els lideratges tornen a estar en construcció. També ho estan els partits polítics i, en menor mesura, les entitats... El segon factor que impedeix fixar una ruta clara és l’existència de presos polítics i exiliats. Són la prioritat, són els que aglutinen l’opinió pública...  (3) encara hem de consensuar una explicació de què va significar l’1-O. Més enllà de considerar-lo una fita històrica en el procés d’emancipació, cal concretar el seu significat polític... Quart factor. Les eleccions són una urgència que fa més difícil plantejar un horitzó estratègic de futur.... I cinquè factor. L’escenari espanyol ha canviat, però encara és molt volàtil, monarquia inclosa. Només cal veure fins on està disposat el PSOE de Pedro Sánchez a portar el diàleg amb Catalunya...

Ignasi Aragay