E:E: 4 Una esquerra que estiueja

... la diferència més important entre el passat i el present és la impossibilitat d'imaginar una revolta popular contra cap de les crisis discutides com les que va haver-hi al segle XX, cosa que voldria dir que, entre l'esperança i la por, hi ha sentiments políticament igual de poderosos, com ara l'apatia.

Joan Burdeus, 2.7.2022

 

E:E: 3 Juliol

 Josep Carner, sempre Carner, atabalat per un estiu tòrrid, impreca al sol: “Oh sol, oh tu que arbores el món de viu en viu, / capell de flames de l’estiu, / de vegades, amb l’ànima rebeca, / maleiria el teu gran urc de sobirà / no fos que, en davallant la nit, sé respirar / l’olor dels meus estius d’infant en l’herba seca”. Sempre el consol ens ve dels records. Però Carner en sabia, de respirar l'olor dels seus estius d'infant. Jo em temo que ja no en sé. I aquesta llosa de plom terminal que pesa sobre el país, sobre la nostra llengua i els nostres costums, sento com ens esclafa a poc a poc sense que ens n’adonem.

Narcís Comadira, 2.7.2022

E:E: 2 La fi de l'optimisme tàctic

 (Amb) l’inevitable i potentíssim aterratge de la globalització: dels canals privats, les TIC, les xarxes socials, la immigració extracomunitària... El “bilingüisme” no ens dona armes per preservar una identitat a què ja només la meitat dels catalans s’aferren davant la tebiesa, indiferència o hostilitat –atiada per certs mitjans– de l’altra meitat. No és, però, un punt mort, sinó un procés que va convertint els catalanoparlants –si no canvia res– en una minoria ètnica al seu propi país.

Albert Pla Nualart, 19.12.2021

E:E: 1 (escrit esporàdic)

 Triunfo número 903, 17 de maig de 1980

pd 2500 i últim. Final de trajecte

Fins aquí he arribat. Fa uns deu anys vaig començar a publicar, més o menys diariament, aquests papers de diari, diaris. A més d'enviar-los a una colla d'amics i coneguts, els he publicat en un blog. Ara els entesos en xarxes digitals ja diuen que els blogs no estan de moda, que ja ha passat el seu temps. Potser sí. En tot cas arribats al dos mil cinc-cents és un nombre prou rodó per deixar-ho o si més no espaiar-ho. O sigui que aquest serà l'últim pd (paper diari) que t'envio.

Potser esporàdicament aniré compartint altres coses que llegeixi o trobi, però no d'una manera sistemàtica, per tant passaran a titular-se EE = escrits esporàdics.

Ha estat un privilegi poder fer aquesta feineta quotidiana i saber que a algú, algun cop, li ha servit per alguna cosa.

Fins a sempre

Edmon, l'amanuense , 30 de juny de 2022

 

pd 2499 L'hemiparàsit de Barcelona i Catalunya

 (arafa<d'1any)

Ningú acaba d’encertar el diagnòstic d’aquest pessimisme col·lectiu... s'ha instal·lat la percepció d’estar en temps de resistència...  Aquest pessimisme no ens mata, però ens consumeix a poc a poc... Quin és l’hemiparàsit que impedeix a Catalunya tornar a aixecar el vol?

Per a alguns, la mare de tots els ous és el nacionalisme espanyol, un maligne absolut que, de passada, ens eximeix de responsabilitats... Per a d'altres, que sovint sense saber-ho alimenten el populisme, el problema és la classe política, tota ficada en un mateix sac, una culpabilització senzilla que permet desfogar-te sense necessitat d’haver de pensar gaire: tots són iguals, tot és una merda, ja s'ho faran, que no em vinguin a buscar més... De nou, és comprensible, i realment els partits i les institucions de govern no passen pel seu millor moment, però és que la política (i la cosa pública en general) acostuma a ser el reflex de la societat... I un tercer grup és el que denuncia la pèrdua de valors, la desorientació ideològica i ètica. Han caigut els grans relats ideològics del segle XX: en la lluita mortal entre ideals igualitaris i liberalisme individualista, hem arribat al capitalisme global; i, mentrestant, el nacionalisme ha seguit, a parts desiguals, alimentant monstres i cohesionant pobles. I pel que fa a les religions (clàssiques i noves), els déus recuperen terreny immersos en una deriva sectària.

En fi. ¿Algú té alguna idea per recomençar amb il·lusió?...    

Ignasi Aragay, 12.12.2021

pd 2497 Brètols i burocràcia a Barcelona

 (arafa<d'1any)

L’escultura de Jaume Plensa que hi ha davant el Palau de la Música, Carmela, va aparèixer pintada ara fa una setmana. Algú hi va gargotejar alguna cosa semblant a una firma, en una galta i al clatell del bust... Es tracta de guixar per guixar, com si els autors actuessin víctimes de la seva immaduresa i d’algun horror obsessiu a les parets netes i el respecte pel que és de tothom...

Abans-d'ahir, sis dies després de les guixades sobre la Carmela, operaris de l'Ajuntament de Barcelona van netejar-la. Van trigar una mica, sí. Dissabte 4, una persona va avisar per Twitter a l’Ajuntament, amb foto inclosa. El 010 es va lluir amb la resposta: “Cal sol·licitar aquesta actuació directament al departament de projectes urbans. Tens les dades de contactes en aquest enllaç, gràcies”. I l’enllaç. Que tenim un problema d’educació és evident, però convindria que l'Ajuntament no desanimés els ciutadans cívics amb respostes burocràtiques, allunyades de qualsevol sentit comú, i millorés tant la seva comunicació interna com la rapidesa en la solució. 

Antoni Bassas, 11.12.2021