pac 32 - La mala memòria

Un dia oblidarem Gaza, igual com hem començat a oblidar Ucraïna. Exercir la memòria costa. És més fàcil girar full, mirar endavant com si no hagués passat res. Després d'una guerra, fins i tot és humanament comprensible callar i deixar enrere el dolor, encara que també suposi soterrar les injustícies. D'aquesta mala memòria s'aprofiten els nous règims, els vencedors de la història. L'oblit, que té una part psicològicament saludable, és també criminal. Com s'explica, sinó, el que està fent Israel a Gaza? S'ha dit molts cops i és ben real: la història l'escriuen els vencedors. Els vençuts prou feines tenen a sobreviure.​.. La ignorància és fàcil i còmoda. Igual que la neutralitat. No saber per així no haver-te de ficar en res, per no mullar-te. Ni amb les guerres llunyanes ni amb les misèries a tocar de casa. O amb la barbàrie retòrica que comença a apropiar-se dels carrers, de les xarxes, de les converses de bar... La suma de desmemòria i simplificació ens està portant a un món regit per l'antipolítica primària i la desafecció ciutadana. Quan les democràcies es debiliten, el que ve després és pitjor. Quan les institucions públiques cauen en el desprestigi, la ineficiència i la corrupció, el que ve després és pitjor. Quan no hi ha projecte ni memòria, el present s'embruta i el futur s'enfosqueix...

​I​gnasi Aragay, 17.12.2023

pac 31 - Tot això ja passava abans que fóssim catalans

El que avui és Catalunya ha estat terra de pas i d’assentament de nombrosos grups humans des de la prehistòria: pobles indoeuropeus, fenicis, grecs, cartaginesos i romans es van barrejar amb els preibers i els ibers abans del segle IV aC. Llavors va venir la romanització. A partir del segle V dC, és el torn dels visigots germànics del nord, després dels àrabs i berbers del sud, i tot seguit dels francs. Tots han deixat empremta, esclar. Si seguim avançant, en paral·lel a la fanàtica expulsió de jueus i moriscos –un doble daltabaix– comencen a entrar els occitans (segles XVI i XVII). A partir de finals del XIX, venen valencians i aragonesos, murcians, andalusos i gallecs, i avui gent de tot el món. Som terra secular d’immigrants. I ho seguirem sent.

El debat sobre quanta gent s’ha d’acollir i com fer-ho és necessari. No tenir-lo és donar peu a la demagògia política xenòfoba i racista, tan fàcil... Ara, amb Vox i Aliança, el debat se'ns està escapant de les mans. És el "jo no sóc racista, però..." Perquè no s’ho apropiïn els incendiaris, cal incidir en els però: explicar-los, donar-hi respostes concretes. I per començar s'ha d'arrencar del coneixement històric i econòmic.

El fet cabdal és que de persones vingudes de fora n’hem tingut sempre, perquè sempre les hem necessitat. Per demografia i per economia. Moltes feines que en els segles moderns i contemporanis han fet els immigrants..., en època medieval les feien els esclaus. Abans, com ara, normalment l'ascensor social ha funcionat amb la segona generació. El problema és si l'ascensor s’encalla. L’altre problema és si no es produeix barreja, si es funciona en compartiments estancs...

"d'una manera o altra tots som descendents d'immigrants". Si tothom ho tingués clar, ens estalviaríem demagògies indecents.

Ignasi Aragay, 18.5.2024

pac 30 - Sense conflicte no hi ha llengua 2

En l'últim segle la feblesa demogràfica del país, la pressió dels successius governs espanyols i la globalització han perjudicat el català fins al punt que ja és minoritari a bona part del país... La dreta espanyolista ha adaptat el seu discurs al nou context. Si durant el pujolisme es criticava la normalització perquè, segons deien, el català ja era normal, ara l’argument és a la inversa: com que el castellà és majoritari, la normalització va contra els drets de la majoria. Davant d'aquest panorama, la població catalanoparlant (que inclou, i cal ressaltar-ho, milers de persones d'origen no català) està cada cop més emprenyada i també més combativa. La submissió tradicional està donant pas a una actitud molt més proactiva, tant en l’ús de l'idioma com en la denúncia de la seva discriminació... amb independència del context polític, la qüestió lingüística es dirimeix al carrer, i em temo que és inevitable que adopti la forma de conflicte. Conflicte no violent, però ferm i sostingut. Al cap i a la fi, a tot arreu, i en totes les èpoques, els drets individuals i col·lectius s'han obtingut plantant cara, no només seduint.  

Toni Soler, 29.9.2024

pac 29 - Sense conflicte no hi ha llengua 1

Em temo que la qüestió idiomàtica a Catalunya anirà de mal borràs en els propers anys, i només cal sortir al carrer per adonar-se’n... Alguns pensaven que el final del Procés enterraria el debat lingüístic, però està passant just al contrari... la necessitat d’empatitzar amb la població castellanoparlant va fer que molts relaxessim la nostra militància lingüística...

la major part dels castellanoparlants van inhibir-se del referèndum, i van aplaudir (o van avalar silenciosament) la repressió i el 155. A sobre, va aparèixer la cançoneta que el català s’havia “polititzat”, que resultava “antipàtic”: la coartada perfecta per no fer l’esforç d’aprendre’l. Una coartada poc creïble, perquè bona part dels que feien aquests retrets portaven dècades vivint a Catalunya, sense saber ni un borrall de català perquè, al cap i a la fi, estamos en España.

Per acabar-ho d'adobar, la part més dretana del catalanisme va decidir fotre les culpes als immigrants acabats d'arribar, els més indefensos, de tal manera que a un africà o un pakistanès amb un any de residència, que no et dirà mai que estamos en España perquè altra feina té, se li exigeix més que a un espanyol (o burgès català castellanitzat) que porta aquí tota la vida gaudint del seu monolingüisme constitucional...

(continuarà)

Toni Soler, 29.9.2024

 

pac 28 - La dolça decadència

   Durant la Transició, la solució plausible per a la convivència dels pobles peninsulars, la d’un estat autènticament federal, o encara millor confederal, va ser descartada... Es va crear el succedani d'un estat de les autonomies sota estricta vigilància constitucional. Va guanyar la por. L'exèrcit era l'ombra allargada del franquisme. No hi va haver ruptura. Es va fer un treball a mitges... Espanya és un país a mig fer. Catalunya també. Tot queda a mitges. Les forces de bloqueig, involucionistes, acaben pesant molt. Les forces de progrés, de canvi, no tenen prou potència social i intel·lectual: els falta ambició de futur i els falta memòria. Si Madrid no tingués por de preguntar als catalans què volem o com volem estar dins d’Espanya, tindrien assegurada la unitat. Però això no ha passat i no sembla que hagi de passar...

   Vist des de fora, a Catalunya, a Espanya, a Europa s'hi viu bé. Per això hi seguiran venint molts immigrants, d'altra banda, necessaris com a força de treball per compensar la baixa natalitat. La identitat no es pot construir o salvar en contra seva. Vist des de dins, ens veiem les febleses: ¿estem instal·lats en una dolça decadència? Falta empenta. Malgrat les desigualtats, hi ha prou benestar perquè no sentim la imperiosa necessitat de canvi, de transformació, que és el que passa als països asiàtics, on tot es mou a gran velocitat. Ens mirem el melic, però el món no ens espera, ni als catalans, ni als espanyols, ni als europeus.

Ignasi Aragay, 22.09.2024

 

pac 27 - Per què els catalans no fem broma de gairebé res?

Catalunya és un país molt agradable per viure-hi, amb un paisatge molt variat, una llengua extraordinària, una bonhomia força general, bona gastronomia i una sèrie molt llarga de virtuts. Però hi ha un element que era d’enorme importància per a la bona entesa entre els ciutadans, que està desapareixent: la sàtira i la ironia. Sense que se sàpiga com ni per què, ara la gent s’ha tornat sorruda, i certes discussions es tornen agres quan anys enrere es resolien sempre amb una gran cordialitat. Ha de tornar aquella sàtira que havia estat tan present a casa nostra. És un invent sobretot romà, i, doncs, aquí en quedaven les deixies, com ens queden de Roma tantes coses. L’havien practicada molts poetes medievals i posteriors... També a la Renaixença van ser satírics, irònics o humoristes... No hi van mancar durant la Primera República... van heretar aquell esperit molts escriptors i dibuixants del Modernisme... El Noucentisme és tot ell un moviment carregat d’ironia...  La Segona República...

Per què avui no es fa broma, sàtira, ironia i befa de gairebé res? Queda el Polònia i l'Està passant.

Jordi Llovet, 12/10/2024

pac 26 - El drama de la selectivitat

Els estudiants han fet vaga, convocats sota el lema "Volem ja el model d'examen de les PAU"...

 Podríem ironitzar sobre les ganes que deuen tenir els alumnes de posar-se a estudiar, perquè encara falten vuit mesos per a l'examen, però la vaga no fa gens de gràcia. Més aviat és un senyal dels problemes que arrossega el sistema educatiu, que és que, al final, importa més aprovar que aprendre... I d'això, els nois en tenen poca culpa. En el món que s'han trobat, els dos anys de batxillerat són una mena de compte enrere abans d'un examen final socialment presentat com la fi del món, fins al punt que els vaguistes afirmen amb un dramatisme digne de millor causa que "estan jugant amb la salut mental i el futur de desenes de milers d'estudiants, afegint [a la prova] encara més dificultats, estrès i incertesa". 

  Els entenc: en una societat que avorreix la incertesa, sacralitza el resultat i menysté els processos per arribar-hi, no saber com serà l'examen de la seva vida d’aquí vuit mesos és un daltabaix. Dit d'una altra manera, un bon batxillerat seria aquell en què no importés gaire quin seria el model d'examen final perquè amb el currículum après, l'alumne es veuria amb cor d'afrontar amb garanties qualsevol mena de test. Aquí no: s’anuncia que els criteris de correcció inclouran la pèrdua de punts per faltes d'ortografia i tothom ha tremolat. La pregunta no hauria de ser què haig de fer per aprovar sinó si amb aquest títol que donen a Catalunya estaré més preparat per guanyar-me la vida. Perquè a la vida no saps mai com serà el model d’examen.

Antoni Bassas, 12.10.2024