pac 34 - On viuran les nostres àvies i avis?

Quin futur ens espera com a persones grans? La manca de residències, amb llargues llistes d'espera, és un problema endèmic. Ara hi ha 12.000 sol·licituds no ateses. També hi ha gairebé 70.000 persones grans a la cua per rebre un ajut a la dependència tot i tenir-ne reconegut el dret.​.. l’estat del benestar català no té prou capacitat per garantir el benestar de la nostra gent gran. L'esforç principal, tant econòmic com assistencial, acaba recaient en les famílies, i encara molt clarament en les dones. Però les famílies ja no són el que eren​... i la família nuclear s'ha empetitit (pocs fills per cuidar els mateixos pares; o directament cap fill). 

El problema és greu i no té fàcil solució. S'hi afegeix​ ​que en la majoria dels casos, les persones grans el que volen és viure la vellesa a casa seva, en el seu entorn familiar, el seu barri o poble.​.. Però un model així, de proximitat i comunitat, requereix més recursos i molta coordinació entre els professionals mèdics i socials. Estem lluny d'això. 

Per a qui es pugui garantir el dret a restar a casa, la residència ha de ser l'últim recurs, quan per raons físiques i mèdiques ja no hi hagi altre remei. Això no vol dir que no s’hagin de seguir creant places de residència​...també caldria enfortir, via promoció pública o concertada, l’oferta de pisos assistits, amb zones de servei comunes, una altra manera de garantir una vida autònoma en un entorn amable d’acompanyament. 

Tots aquests canvis ja estan sobre la taula, però no se n’està fent una autèntica prioritat política. Els recursos i les accions arriben amb comptagotes. Estem sobreenvellint a gran velocitat, però hi estem reaccionant amb exasperant lentitud.​..

Ignasi Aragay, 29.9.2024

pac 33 - Junqueras

​...És cert que dins d’ERC molta gent creu que tota la vella guàrdia del partit hauria de marxar. Que mantenir Junqueras significa ancorar el partit en la malenconia d'un cicle polític superat.​..

 Estaria bé, doncs, que la direcció –i això inclou Junqueras i Rovira– expliqués per què un partit que estava en una posició immillorable ha estat incapaç de regenerar-se, de nodrir alcaldies i conselleries de gent capaç i de governar amb èxit. Per què el joc del gat i la rata de Puigdemont i Boye ha tingut més premi que tots els acords bilaterals entre Catalunya i l'Estat. Per què el govern d’Aragonès ha deixat una herència tan escassa, i per què Junqueras no va fer pinya amb el seu antic deixeble. Etcètera. 

 Cal preguntar-se també per què es van encobrir les campanyes de falsa bandera com la dels cartells de Maragall. Són fets que no es poden passar per alt, dissimulant...

Toni Soler, 3.11.2024

pac 32 - La mala memòria

Un dia oblidarem Gaza, igual com hem començat a oblidar Ucraïna. Exercir la memòria costa. És més fàcil girar full, mirar endavant com si no hagués passat res. Després d'una guerra, fins i tot és humanament comprensible callar i deixar enrere el dolor, encara que també suposi soterrar les injustícies. D'aquesta mala memòria s'aprofiten els nous règims, els vencedors de la història. L'oblit, que té una part psicològicament saludable, és també criminal. Com s'explica, sinó, el que està fent Israel a Gaza? S'ha dit molts cops i és ben real: la història l'escriuen els vencedors. Els vençuts prou feines tenen a sobreviure.​.. La ignorància és fàcil i còmoda. Igual que la neutralitat. No saber per així no haver-te de ficar en res, per no mullar-te. Ni amb les guerres llunyanes ni amb les misèries a tocar de casa. O amb la barbàrie retòrica que comença a apropiar-se dels carrers, de les xarxes, de les converses de bar... La suma de desmemòria i simplificació ens està portant a un món regit per l'antipolítica primària i la desafecció ciutadana. Quan les democràcies es debiliten, el que ve després és pitjor. Quan les institucions públiques cauen en el desprestigi, la ineficiència i la corrupció, el que ve després és pitjor. Quan no hi ha projecte ni memòria, el present s'embruta i el futur s'enfosqueix...

​I​gnasi Aragay, 17.12.2023

pac 31 - Tot això ja passava abans que fóssim catalans

El que avui és Catalunya ha estat terra de pas i d’assentament de nombrosos grups humans des de la prehistòria: pobles indoeuropeus, fenicis, grecs, cartaginesos i romans es van barrejar amb els preibers i els ibers abans del segle IV aC. Llavors va venir la romanització. A partir del segle V dC, és el torn dels visigots germànics del nord, després dels àrabs i berbers del sud, i tot seguit dels francs. Tots han deixat empremta, esclar. Si seguim avançant, en paral·lel a la fanàtica expulsió de jueus i moriscos –un doble daltabaix– comencen a entrar els occitans (segles XVI i XVII). A partir de finals del XIX, venen valencians i aragonesos, murcians, andalusos i gallecs, i avui gent de tot el món. Som terra secular d’immigrants. I ho seguirem sent.

El debat sobre quanta gent s’ha d’acollir i com fer-ho és necessari. No tenir-lo és donar peu a la demagògia política xenòfoba i racista, tan fàcil... Ara, amb Vox i Aliança, el debat se'ns està escapant de les mans. És el "jo no sóc racista, però..." Perquè no s’ho apropiïn els incendiaris, cal incidir en els però: explicar-los, donar-hi respostes concretes. I per començar s'ha d'arrencar del coneixement històric i econòmic.

El fet cabdal és que de persones vingudes de fora n’hem tingut sempre, perquè sempre les hem necessitat. Per demografia i per economia. Moltes feines que en els segles moderns i contemporanis han fet els immigrants..., en època medieval les feien els esclaus. Abans, com ara, normalment l'ascensor social ha funcionat amb la segona generació. El problema és si l'ascensor s’encalla. L’altre problema és si no es produeix barreja, si es funciona en compartiments estancs...

"d'una manera o altra tots som descendents d'immigrants". Si tothom ho tingués clar, ens estalviaríem demagògies indecents.

Ignasi Aragay, 18.5.2024

pac 30 - Sense conflicte no hi ha llengua 2

En l'últim segle la feblesa demogràfica del país, la pressió dels successius governs espanyols i la globalització han perjudicat el català fins al punt que ja és minoritari a bona part del país... La dreta espanyolista ha adaptat el seu discurs al nou context. Si durant el pujolisme es criticava la normalització perquè, segons deien, el català ja era normal, ara l’argument és a la inversa: com que el castellà és majoritari, la normalització va contra els drets de la majoria. Davant d'aquest panorama, la població catalanoparlant (que inclou, i cal ressaltar-ho, milers de persones d'origen no català) està cada cop més emprenyada i també més combativa. La submissió tradicional està donant pas a una actitud molt més proactiva, tant en l’ús de l'idioma com en la denúncia de la seva discriminació... amb independència del context polític, la qüestió lingüística es dirimeix al carrer, i em temo que és inevitable que adopti la forma de conflicte. Conflicte no violent, però ferm i sostingut. Al cap i a la fi, a tot arreu, i en totes les èpoques, els drets individuals i col·lectius s'han obtingut plantant cara, no només seduint.  

Toni Soler, 29.9.2024

pac 29 - Sense conflicte no hi ha llengua 1

Em temo que la qüestió idiomàtica a Catalunya anirà de mal borràs en els propers anys, i només cal sortir al carrer per adonar-se’n... Alguns pensaven que el final del Procés enterraria el debat lingüístic, però està passant just al contrari... la necessitat d’empatitzar amb la població castellanoparlant va fer que molts relaxessim la nostra militància lingüística...

la major part dels castellanoparlants van inhibir-se del referèndum, i van aplaudir (o van avalar silenciosament) la repressió i el 155. A sobre, va aparèixer la cançoneta que el català s’havia “polititzat”, que resultava “antipàtic”: la coartada perfecta per no fer l’esforç d’aprendre’l. Una coartada poc creïble, perquè bona part dels que feien aquests retrets portaven dècades vivint a Catalunya, sense saber ni un borrall de català perquè, al cap i a la fi, estamos en España.

Per acabar-ho d'adobar, la part més dretana del catalanisme va decidir fotre les culpes als immigrants acabats d'arribar, els més indefensos, de tal manera que a un africà o un pakistanès amb un any de residència, que no et dirà mai que estamos en España perquè altra feina té, se li exigeix més que a un espanyol (o burgès català castellanitzat) que porta aquí tota la vida gaudint del seu monolingüisme constitucional...

(continuarà)

Toni Soler, 29.9.2024

 

pac 28 - La dolça decadència

   Durant la Transició, la solució plausible per a la convivència dels pobles peninsulars, la d’un estat autènticament federal, o encara millor confederal, va ser descartada... Es va crear el succedani d'un estat de les autonomies sota estricta vigilància constitucional. Va guanyar la por. L'exèrcit era l'ombra allargada del franquisme. No hi va haver ruptura. Es va fer un treball a mitges... Espanya és un país a mig fer. Catalunya també. Tot queda a mitges. Les forces de bloqueig, involucionistes, acaben pesant molt. Les forces de progrés, de canvi, no tenen prou potència social i intel·lectual: els falta ambició de futur i els falta memòria. Si Madrid no tingués por de preguntar als catalans què volem o com volem estar dins d’Espanya, tindrien assegurada la unitat. Però això no ha passat i no sembla que hagi de passar...

   Vist des de fora, a Catalunya, a Espanya, a Europa s'hi viu bé. Per això hi seguiran venint molts immigrants, d'altra banda, necessaris com a força de treball per compensar la baixa natalitat. La identitat no es pot construir o salvar en contra seva. Vist des de dins, ens veiem les febleses: ¿estem instal·lats en una dolça decadència? Falta empenta. Malgrat les desigualtats, hi ha prou benestar perquè no sentim la imperiosa necessitat de canvi, de transformació, que és el que passa als països asiàtics, on tot es mou a gran velocitat. Ens mirem el melic, però el món no ens espera, ni als catalans, ni als espanyols, ni als europeus.

Ignasi Aragay, 22.09.2024