pac 175 Quin és el discurs de l'esquerra sobre la immigració?

A mesura que l'extrema dreta ha intensificat el seu discurs antiimmigració, els partits de la dreta han anat endurint les seves propostes. L'esquerra se n'ha desmarcat i ha titllat les seves mesures de racistes.​.. el president de la Generalitat, Salvador Illa, ha defensat diverses vegades la premissa que "Catalunya és terra d'acollida". Però el seu relat no acaba de quallar entre la ciutadania i la prova és que l'extrema dreta no para de créixer a les enquestes. Què proposen els partits d'esquerres a Catalunya i per què el seu discurs no fa fora​t?

Històricament, aquestes formacions han enfocat la qüestió des d'un vessant ètic i de dignitat humana. Defugen el prisma de la seguretat de la dreta i l'extrema dreta, que fan servir missatges simples que quallen també entre les classes més baixes...

El PSC, ERC, Comuns i la CUP aposten per mesures que es basen en l'acollida de les persones migrants i de garantir els seus drets* un cop arriben a Catalunya...

"L'esquerra no pot defugir el problema. Respondre només dient que [les persones migrants] tenen drets és ignorar un problema real que ve del fet que creixen les desigualtats al món. Per això les classes baixes i mitjanes s’estan empobrint, i quan la gent s’empobreix es torna molt conservadora, perquè si ahir estava millor que avui, em quedo amb ahir".(Marina Subirats)

Cap de les formacions d'esquerres catalanes defensen limitar l'entrada d'immigrants, però aquesta és una qüestió que han defensat partits d'esquerres d'alguns països europeus...

Subirats avisa: "En un moment en què Aliança Catalana puja a Catalunya, pot ser que l'esquerra també agafi una deriva amb matisos antiimmigratoris".

Mireia Estevei Víctor Sanz Guerrero​ 19/07/2025

​Nota personal de l'amanuense: "i cometen l'error de no parlar, també, dels deures"

pac 174 Com fer que funcioni l'ingrés mínim vital

 El pitjor que pot passar amb un ajut públic és que no arribi a qui ha d’arribar i que, en els que sí que els arriba, no tingui els resultats desitjats. L'última avaluació de l’Airef sobre l’ingrés mínim vital (IMV) es publica amb aquesta doble advertència: la prestació no arriba a qui més la necessita i, quan ho fa, pot generar efectes no volguts. Només reben l’IMV la meitat de les famílies que el podrien tenir, i redueix la probabilitat de treballar dels que el reben.​.. no és sorprenent que una prestació mínima redueixi la pressió per acceptar qualsevol feina a qualsevol sou. L’IMV no hauria de ser una política d'ocupació encoberta. Si volem que la gent treballi més i millor, necessitem oportunitats laborals més dignes, no ajuts més punitius... Més de la meitat de les famílies amb dret no el sol·liciten –dos de cada tres a Catalunya–... Els no receptors no és que no necessitin l’IMV, és que no el coneixen, no saben com demanar-lo o desisteixen davant la complexitat del procés. Requisits exigents, procediments lents i una administració reactiva dificulten l'accés...

Quan les traves són tantes, els errors són inevitables. I massa sovint, paguen els més vulnerables: persones que reben cartes per tornar ajuts socials, famílies que han de justificar per ingrés, beneficiaris de la renda garantida perseguits per cobraments indeguts... Cal  una administració més eficient que no penalitzi la pobresa... la gestió conjunta de la renda garantida i l’IMV pot permetre un sistema més integrat, senzill i just. I en paral·lel, redefinir els incentius laborals amb criteris realistes i progressius pot evitar que l'ajut penalitzi la feina, sense exigir l'impossible a qui només troba precarietat...

Cal una aposta decidida per una política social que confiï en les persones, redueixi traves, eviti pèrdues i complementi, no substitueixi, un mercat laboral que encara no garanteix dignitat per a tothom. Més eficàcia, sí. Però també més drets.

Elena Costas, 20.7.2025

pac 173 Per què no deixo l'ensenyament

 

Després de llegir l​'article de l’Àlex Torío, em pregunto per què no deixen l'ensenyament més professionals. Ho he demanat a diferents mestres. I davant el derrotisme emprenyat i fatalista de l’Àlex, que respon a una part de la realitat, he trobat una altra mena de vivència, la d’un vocacional optimisme crític. Les respostes que m'han donat conformen aquest artic​le...

"Estic cansada d’algunes mestres que culpen el departament, les companyes, l’equip directiu i queden atrapades en aquest discurs... Trobo a faltar els claustres, debatre entre els companys i companyes, reflexionar sobre quina és la millor metodologia per a l'escola, per a l'alumnat. I sí, de vegades em sento sola, però no em dono per vençuda." (Maria)

"És una feina molt social, de connexió amb el món. És un aprenentatge constant, en què dones molt i reps molt. Hi ha una gran satisfacció al darrere de veure com creixen, com aconsegueixen el que volen, com t'escolten. T'enriqueix com a persona. És un repte constant: demana imaginació, sentit de l'humor, respecte, capacitat d'adaptació. És un ofici que has de sentir; com tots, suposo. Aquí, però, juguem amb un material molt sensible, uns nois i noies que són el futur." (Judit)

"Tot i els canvis en els darrers anys que reflecteix l’article del Torío, amb el qual estic molt d’acord, la feina de mestra m'agrada molt. Quan estàs dins l'aula no tens al cap res de tot això, tens infants amb ganes d’aprendre i moltes famílies a qui ajudar, que t’agraeixen el que fas. No tot és culpa de les escoles o del departament. La societat està canviant. Hi ha un relaxament general en tots els àmbits i amb canvis molt accelerats sense reflexió." (Sílvia)

Ignasi Aragay, 20.7.2025

pac 172 Delictes d'odi contra el català

Aquella persona que visqui a Catalunya i digui que odia el català té una solució molt fàcil per deixar de patir: fotre el camp del país. Com que aquí no s’obliga a ningú a venir-hi a viure, avui mateix pot marxar a l'hora que vulgui, que descansarà, ella i nosaltres. No són gaires, però fan molt de soroll, sobretot quan treballen de cara al públic. I, per descomptat, fan més soroll que els milers i milers de persones que aprenen, parlen i es relacionen en català.

No hem hagut de patir unes dictadures i l'"habla en cristiano" perquè ara vingui qui sigui i ens exigeixi que ens hi adrecem en castellà o en anglès o es permeti dir en un local públic que odia la nostra llengua o la nostra música, en nom de no sé quin trastorn conductual convertit en supremacisme ètnic multicultural que, per descomptat, no tenim perquè aguantar-li.​

A Catalunya l'“en català, no”, no pot existir en l'espai públic.​.. una llengua sense passaport propi no té el mateix respecte que la que sí que el té, perquè en la nostra organització mental són molt més importants les fronteres polítiques que les culturals. Sobretot quan, com és el cas del català, una llengua conviu al carrer amb una altra de la potència i protecció legal del castellà.

Tenen molta responsabilitat els empresaris que permeten que passi això. Però sobretot té la responsabilitat el Govern. A veure si al final resultarà que al costat d’una actitud justa com és denunciar i castigar tota mena de delictes d'odi ens sembla que no cal actuar contra els que es permeten dir en públic que ens odien. Si no aprenen a estimar, que almenys aprenguin a respectar. Perquè si odien el català, m'odien a mi. I aquest tipus de persones, com més lluny, millor.

​Antoni Bassas, 19 de juliol del 2025

pac 171 El cavall mort 2

Hem elevat a la categoria de dogma pedagògic la hipòtesi que la motivació és el motor de l'aprenentatge, obviant que no hi ha motivador més gran que l'aprenentatge reeixit.

El que avui sembla professional és la desconfiança en els coneixements factuals i la confiança ingènua en les competències generals (com si es pogués pensar sobre informació absent), la sacralització de l'espontaneïtat i la denigració de la memòria (encara que saber és recordar a temps), la defensa del pensament crític (ignorant l’ús correcte de les conjuncions) i, per damunt de tot, la prioritat del cor sobre el cap. Els exàmens són rebutjats amb l'angelical  argument que cap alumne no és un número, però aquest raonament no ens l'apliquem quan, per comprovar si tenim febre, ens posem el termòmetre. Els deures són percebuts com a treballs forçats...

Totes aquestes són... "creences de luxe", perquè se les poden permetre els rics (els rics no necessiten quaderns d'exercicis d'estiu perquè estaran passejant per Nova York o per Egipte), però que tenen un preu molt alt per al noi que l’única aventura que té al seu abast és la del Rodalies que el portarà a la platja d'Ocata. El constructivisme, tal com és sovint practicat, és incompatible amb l'equitat...

 I no hem parlat ni de la incontinència emocional ni de l’empobriment progressiu del llenguatge (que és la nostra cultura en acte).

Gregorio Luri 18/07/2025

 

pac 170 El cavall mort 1

 

Els gestors educatius semblen més interessats a camuflar la mediocritat que a fomentar altes expectatives, per por de crear greuges comparatius. Estan presos d'una ideologia pedagògica que els fa creure que el que és bonic i innovador és inevitablement bo, i que si es tenen bones intencions els fets ens han de seguir mansament i, si no, pitjor per a ells.​.. Fa temps que vam decidir que el professor que necessitem per encarar els reptes del futur ha de ser l'acompanyant d'un alumne que construeix autònomament els seus propis coneixements. De cap manera ha de ser un professor transmissor, perquè tot el que cal saber ja és a internet... Però el món educatiu és una reserva romàntica plena de fetillers molt benintencionats seduïts per mites populars sobre l'aprenentatge fàcil. A Catalunya encara hi ha escoles que creuen que l'aprenentatge de la lectoescriptura és, com el de la parla, un aprenentatge natural que el nen adquirirà per si mateix tard o d'hora. Això és, purament i simplement, pensament màgic...

Gregorio Luri​ ​ 18/07/2025

pac 169 La selectivitat fa aigües per tot arreu

 

Aquestes proves estaven fins fa poc basades en coneixements eficaços i poc discutibles –potser llevat del cas de la filosofia. Veient que els estudiants arribaven del batxillerat sabent molt poques coses, els ínclits pedagogs del país es van inventar un procediment basat en “competències”, que ningú no sap exactament en què consisteix.​..

Ara ja hi ha molt poca gent que discuteixi que el nivell de coneixements dels nostres batxillers és molt baix, la qual cosa no vol dir que el nivell dels nostres professors ho sigui. El que és baix és el nivell intel·lectual dels pedagogs que guien les accions principals dels ensenyaments... Així com el grau de magisteri sempre serà important i necessari, el de pedagogia podria desaparèixer i no passaria res; millor encara: tot aniria més bé. Són els professors en actiu els que saben com s’haurien de fer les coses....

si calgués puntuar d’una manera justa i equànime els exàmens de les proves de selectivitat, més de la meitat, potser el 70% dels examinats, no arribarien al 5 sobre 10, els examinadors s’han conxorxat amb la conselleria, els instituts i les universitats per puntuar els exàmens amb una dosi de caritat que, a mitjà termini, es convertirà en un aliat de l'analfabetisme.

En un futur no llunyà s’albira aquest resultat: regalaran l’ESO, el batxillerat i moltes carreres. Després, quan un graduat comenci a treballar, li ensenyaran de debò per a quines tasques se l’ha contractat i segurament les farà bé. Però no sabrà, el que se'n diu saber, quasi res. Qui sap si la ignorància no juga a favor del progrés econòmic. És la idea de Trump, i potser un dia també serà la nostra.

Jordi Llovet​ 17/07/2025