pd 1785 Contenidors, voreres brutes i incivisme

(arafa...)

Com una ofrena al peu de l’altar de les escombraries, els contenidors que veig cada dia a Barcelona estan rodejats de trastos, cartons, fustes, bosses, plàstics, envasos, draps, líquids regalimant...Hi ha pressa per treure’s de sobre la brutícia de casa o de l’oficina i ni s’espera al dia de recollida de les andròmines ni es respecta l’ús que indica el color. El que molesta o s’ha trencat, a la vorera del contenidor. Entre el que s’acumula i el que en treuen de dins i llencen a terra la gent que els remena buscant ferralla, hi ha voreres que fan fàstic. El sistema de recollida d'escombraries de Barcelona ocupa espai, té molta importància visual i olfactiva, però no ens proporciona una ciutat més neta. Produïm moltes escombraries i som bastant incívics. Com si la brutícia de l’espai públic no ens importés.

Antoni Bassas

pd 1784 De front, i no d'esquena (i 2)

(arafa...)

... Aquest front (de la decència) no es pot simplificar amb sigles. Més d’un milió de catalans van votar Cs o el PP a les últimes eleccions, i entre ells hi ha moltes persones decents que no se senten còmodes amb la deriva implacable, rabiüda, deshumanitzadora, dels candidats a qui van donar el vot perquè creien que l’independentisme s’havia equivocat o per qualsevol altre motiu. No ens podem oblidar d’ells, perquè sovint comprem el pa a la mateixa fleca i compartim conversa, rialles i emprenyades a l’AMPA o a l’associació de veïns. En això consisteix una nació... I en aquests fronts i frontets molts estem d’acord que la situació dels presos és una vergonya. Som gent decent. Amics, coneguts o saludats. Però potser ens caldrà un esforç extra per conèixer o saludar una part de la resta del país que, si no troba amb qui parlar, si només veu la nostra esquena davant seu, es lliurarà irremissiblement als indecents que, com Albert Rivera o Inés Arrimadas, intenten incendiar el país...

Toni Soler

pd 1783 De front, i no d'esquena 1

(arafa...)

​... No parlem, doncs, de fronts, però sí que hem de parlar de majories i de minories, perquè d’això es tracta. Si és dolent parlar de fronts, encara és pitjor parlar d’un país monolític que no existeix, ni falta que fa.... ​No fem frontisme, doncs, però acceptem que en qualsevol país democràtic les afinitats s’han de poder expressar de forma organitzada. Som una nació, i no un grup de WhatsApp; no cal que tots ens caiguem simpàtics, sinó que acceptem certs valors compartits.​.. ​Sí que cal, però, establir una frontera clara entre els que respecten els altres i els que no ho fan. Els que aplaudeixen que els seus adversaris siguin a la presó, i fins i tot impedeixen que se’ls recordi brandant un cúter, seran tan ciutadans com es vulgui, però no són amics, ni coneguts, ni -pel que fa a mi- saludats. I tots els que pensem això, siguem independentistes, federalistes, esquerrans o dretans, tenim el dret i potser fins i tot l’obligació de constituir-nos en un front: el front de la decència.

Toni Soler

pd 1782 Més política i menys teatre (i 2)

(arafa...)

... Torra va dir que ens organitzéssim. Em recordava aquell cartell de la Guerra Civil que demanava a la població que fessin tancs, que eren el vehicle de la victòria. I la gent arronsava les espatlles demanant-se que com coi podien fer-ne, ells, de tancs... Les preguntes que no estan contestades, els problemes que no se solucionen, rebroten... ... aquí tothom s’hi veu amb cor: amb la tele, amb la ràdio, amb Barcelona o amb els Mossos. Ni nacional, ni lliure, i de vegades sembla que ni ganes de ser-ho.
Ja que la bestiesa de l’Estat cada vegada ens dona més raons per voler ser independents, fora bo que la Generalitat no ens les prengués i hi hagués alguna cosa semblant a lideratge i bona comunicació, si no és molt demanar. Fa massa mesos que hi ha més gent que política. I més teatre.

Francesc Serés

pd 1781 Més política i menys teatre 1

(arafa...)

... Com que només em surten renecs, ho diré així: ¿després de vuit mesos de paràlisi, retrets i coses pitjors entre JxCat, ERC i CUP, se situa la responsabilitat en el carrer, en la gent i en la majoria social? ¿De debò? Doncs compte, que aquesta gent és el millor patrimoni que té l’independentisme i hi ha un risc de fatiga altíssim. Això de jivaritzar la gent també és una pràctica habitual de la nova vella política catalana... Per què l’Estat continua menystenint la cultura catalana? Per què la llengua és molt menys que de segona? Per què el dèficit fiscal, de tan abusiu com és, posa en risc la viabilitat econòmica del país i per tant de les generacions que en formen part? Per què es nega de manera sistemàtica el dret a decidir? I després de la tardor, per què es va reaccionar amb una violència impròpia d’un estat que es vol contemporani? Per què han actuat així mitjans, empreses i poders com la judicatura o la policia? Per què han fet servir una cosa tan miserable com l’extrema dreta? Les preguntes, avui, també afecten la Generalitat, si més no per passiva. ¿S’hi pot viure, reduït sota aquestes preguntes? I tant. I tant que s’hi pot viure. La gent viu a tot arreu del món, només cal conformar-s’hi. 

Francesc Serés

pd 1780 ¿Me permite usted este baile?

(Triunfo, nº 820, 14 de octubre de 1978)

​... La dansa és un dels ritus més antics de la humanitat, i originalment el seu radi d'al·lusió era molt ampli: religiós, lúdic, sexual, màgic... En el ritu del ball poden donar-se moviments codificats que simulen el coit (com a "Febre del dissabte nit") o una provocació de caràcter nacional o polític en temps de submissió forçada (com en "L'estratègia de l'aranya" de Bertolucci)... Lo primer que feien els conqueridors o els vencedors era suprimir les danses i totes les cerimònies que eren símbols de la identitat col·lectiva dels vençuts, dels perdedors... La sardana a Catalunya, com el flamenc, o el pericón,  tenen un caràcter d'identitat nacional que es reforça en cas de diàspora, esclavatge o submissió forçada...  

... Gairebé ningú balla sol (malgrat Zorba) i si ho fa, és puntualment: es balla amb l'altre o pels altres. Només en les comunitats petites o molt tradicionalistes la dansa conserva el seu caràcter de festa popular...   

Cristina Peri Rossi

http://www.triunfodigital.com/mostradorn.php?a%F1o=XXXII&num=820&imagen=52&fecha=1978-10-14

pd 1779 Sánchez: ni Franco ni Catalunya (i 2)

(arafa...)

Oriol Junqueras i Jordi Cuixart... ja pensen més enllà. Pensen més en el futur que en el present. Pensen que per sumar una gran majoria cal obrir els braços molt més enllà de l’independentisme convençut al qual apel·la Torra. Estan disposats a assumir una travessa del desert entre reixes i a treballar per aconseguir aquesta gran majoria social republicana. Confien a guanyar-se l’autoritat moral que, un dia, els permeti convèncer molts més catalans. Pensen que el seu sacrifici d’avui serà la seva força per al demà... La seva és una cursa de fons, una lluita constant. Estan disposats a resistir. Són homes de fe. Pensen històricament. I no tenen pressa.

La política sempre és molt dura, i ara encara més...

Ignasi Aragay