dissabte, 27 de febrer del 2021

pd 2093 I si extrapoléssim una mica?

 (arafa...)

... Al final, la vida és una merda o és meravellosa segons què valorem. I és, en part, cert que, si no valorem gens el que tenim i valorem moltíssim el que volem, i no podem aconseguir, importarà ben poc que, objectivament, formem part del 10% més benestant: serem uns desgraciats. Però també ho és que, tenint com tenim una naturalesa condemnada a créixer, tota forma d’estancament –fins i tot la més benestant– porta a l'absurd vital. I és aquest creixement, i no pas la situació de què partim, el que ens alimenta l’autoestima. Només els errors ens poden ensenyar a trobar el punt dolç entre el passotisme falsament idíl·lic de la vida retirada i el compromís angoixant de la militant. Expressat amb tòpics de la literatura medieval, les dosis justes d'ubi sunt i de carpe diem que constitueixen el secret de la saviesa... No deixem que el compromís ens empresoni en el present, valorem el que tenim i mirem d’extreure autoestima de cada passa que fem, sabent que passarem i que l’únic que importa és deixar-ho millor als que vindran. Adobem el carpe diem amb ubi sunt... Ara, és evident que no resulta gens fàcil extrapolar quan gent innocent que sentim a prop és a la presó, quan els interessos oligàrquics trepitgen la justícia, quan la desigualtat augmenta o quan, per a tanta gent jove, ha esdevingut una quimera tenir una vida pròpia i una casa seva. Però mirant al món i mirant al passat seguim sent, la majoria de nosaltres, uns privilegiats que ho hem tingut tot prou a favor per poder créixer com a persones i com a societat. No ens ajuda gens a extrapolar fer de qualsevol realitat concreta –sigui la independència d'Espanya o la independència dels pares– un objectiu únic i urgent, perquè és llavors quan ens empresona i quan, si no l’aconseguim, la vida ens sembla una merda. Mai no ha sigut fàcil i ara tampoc ho és gens, però l’objectiu és sempre realitzable quan l'únic que s'espera d'haver-ho intentat amb totes les forces és avançar.

Albert Pla Nualart 12/1/2020

divendres, 26 de febrer del 2021

pd 2092 El consens veritable

 (arafa...)

...En cap democràcia parlamentària el govern representa la totalitat del vot, però entre tots hem acordat que un govern investit pel Parlament està legitimat per parlar i gestionar els problemes en nom del país. Sense anar més lluny, el govern de Pedro Sánchez té al darrere només el 38% dels vots dels espanyols...  Prou cinisme!... 
Dit això, seria ideal, convenient, desitjable, que una proposta catalana de nou estatus polític per a Catalunya comptés amb una majoria qualificada i transversal. Una proposta amb un coixí ampli seria imbatible!...
Tant de bo el seu paper (del PSC i els Comuns) fos el de fer entendre, als seus companys de files espanyols, que intentar solucionar el problema català amb bastons i pastanagues, sense comptar amb l'opinió dels catalans, és un error que s'ha comès massa vegades...
Per altra banda, convé no oblidar que els partits sobiranistes ja han fet un esforç de consens: la proposta que posaran damunt la taula en la negociació es basarà en dos punts, l’amnistia i l'autodeterminació, que són l’expressió màxima del consens polític i ciutadà a Catalunya. No hi ha cap altra via (ni la DUI, ni el federalisme, ni la reforma de l'Estatut, ni l’statu quo actual) que compti amb un suport majoritari, mentre que el referèndum d'autodeterminació l’accepten al voltant del 70% dels catalans segons el CEO (entre ells, molts votants socialistes) i figura en els programes electorals de JxCat, ERC, Catalunya en Comú i la CUP (que van obtenir el 55% del vot en les últimes eleccions catalanes)   
Toni Soler 19/1/2020

dijous, 25 de febrer del 2021

pd 2091 La servitització i l'escalfament

(arafa...)
Em fa l'efecte que als que demanen que no ens espantin amb l’escalfament, els espanten els canvis que exigiria aturar-lo. Perquè són canvis substancials, canvis de model. Caldria, per exemple, fer menys sagrada la propietat privada... Quantes redundàncies generades per aquest aïllament que fomenta el consumisme desapareixerien si passéssim de comprar coses a comprar serveis.“Sí -em podeu dir-, però és que no vull haver de dependre de ningú”. I així estem d’aïllats. La servitització ens reconstruiria socialment. Els vincles d’una comunitat que presta serveis i repara són molt més forts que els de la que compra i llença. Comprar i llençar ens permet ignorar-nos. Cobrar o pagar per fer o fer-nos fer una feina ens força a relacionar-nos. Els serveis -a diferència d’omplir el carro- sempre creen vincles. L’objecte l’ha fet algú que no ens coneix ni coneixem, el servei té cara, ulls i veu...
A més, tornaria l’artesà. Fabricar ràpid i barat obliga a segmentar les feines: a fer-les absurdes i alienants. Reparar demana ofici i omple d’íntima satisfacció. Demana estimar el que es repara. L’obsolescència programada fa tot el contrari: ens permet no entendre res d’una tecnologia per més que en depenguem...
I ens faria passar del tenir al ser. Rebre i prestar serveis ens fa créixer en valors que ens projecten en els altres. Ens cura de la soledat a què es condemna qui ho centra tot en el jo. Quedar-se en el model actual -el que ens ven que comprant coses serem més feliços- no només escalfa el planeta sinó que ens enfonsa en els valors de l’individualisme insolidari...   

Albert Pla Nualart 15/12/2019

dimecres, 24 de febrer del 2021

pd 2090 Què ens està passant?

(arafa...)
El resultat d'aquest procés de canvi de quatre dècades és un present inquietant, sense certeses. Sense referents forts. Sense ideologies definides. Sense la il·lusió del progrés. Davant d'això, per afirmar-se, la gent ja no busca amics sinó enemics. S'ha produït un replegament a la defensiva cap a un passat idealitzat...  Ultranacionalisme, antifeminisme, antiimmigració i negacionisme (climàtic) són els eixos d’aquesta reacció ultraconservadora, una involució que simplement, i simplistament, pretén negar el canvi per tornar enrere...
L’avenç d’aquests populismes patriòtics i excloents ha estat fulgurant. Però a diferència del neoliberalisme de fa dues generacions, la seva base intel·lectual és pobra. És tan radical com prima, tan atractiva com poca cosa, tan emocional com buida de contingut. Guanya allí on no hi ha alternatives creïbles, allí on aconsegueix polaritzar la societat amb falsos dilemes reduccionistes, allí on el teixit social (associacionisme, educació, pluralitat comunicativa) s'ha empobrit...
Aquestes simplificacions són molt fàcils de comunicar. Són una promesa de felicitat ràpida. Per això funcionen. Si més no a curt termini. I poden fer molt de mal: sempre és més fàcil destruir que construir 
Ignasi Aragay 15/12/2019

dimarts, 23 de febrer del 2021

pd 2089 Les ulleres de Polanyi

 (arafa...)

Una societat amb mercat o una societat de mercat -la diferència abissal en la tria de la preposició-. 65 anys després, La gran transformació, una crítica del liberalisme econòmic, de Karl Polanyi, continua sent, malgrat els anys, la crítica antropològica més lúcida i aguda al mite-faula estavellat del mercat lliure autoregulat. També és el bisturí analític nuclear més precís contra la distopia neoliberal que vingué després. Sense espòilers, ja estàvem avisats: la mercantilització de tot plegat, la reducció a mercaderia de cada cosa, amenaçava de trencar tot vincle social, esquerdava la dignitat humana i esmicolava les possibilitats de comunitat. Si tot és diner, guany i benefici, res té valor i tot té només preu. I ja no hi ha societat, només càlcul. I així ens va. La borsa o la vida...
Ja ho deia Chesterton: un acord -un contracte- en condicions desiguals no és un acord, és un envilit i vil xantatge. El teòric mercat lliure és a la pràctica un dispositiu criminal desbocat, sense morrió i en baixada sense fre...
la cita escollida de sant Agustí pot operar ja com a divisa, pregària o consigna: “Si dels governs en traiem l'acció de la justícia, ¿en què es converteixen sinó en un banda de criminals a gran escala?..."
David Fernàndez 15/12/2019
https://www.ara.cat/opinio/ulleres-polanyi-article-david-fernandez_129_2608263.html

dilluns, 22 de febrer del 2021

pd 2088 Si vols llibertat...

 (arafa...)

... Ara que corren vents d’intolerància, aquest binomi de llibertat i amor és més important que mai: hem de donar llibertat a tothom per viure i estimar a la seva manera i hem de tenir empatia (entesa com la mínima dosi d’estimació) cap als altres, per molt diferents que siguin en aparença. Perquè el fons humà és el mateix. Més enllà de religions, ideologies, llengües o nacionalitats, només hi ha una gran família humana. Tots tenim dret a una existència digna, tots som germans. Tots cerquem la felicitat...
Això, que sona tan senzill, ho oblidem fàcilment. Ens enganyem. Construïm discursos per limitar la llibertat dels altres i inhibir l’empatia cap als altres. Per exemple amb la immigració. Tant se val que en més o menys mesura tots siguem fills de la immigració, fruit de barreges viatgeres. Ara no toca, diem. Són massa gent i massa diferents. Els intolerants són ells. Estem en crisi. Les coses s'han de fer amb un cert ordre. Primer els de casa. Ens arruïnarem tots. Les lleis s'han de complir. No s'adapten. Tanta barreja no funciona. Cauen fàcilment en la delinqüència. Porten malalties. Que vinguin en avió. Ajudem-los al seu país... I així, amb una suma inconnexa de raons, excuses, pessimismes, solucions màgiques i pors, moltes pors, ha anat calant arreu el rebuig als refugiats i als immigrants, que sense quasi ni adonar-nos-en veiem amb naturalitat com a ciutadans de segona, sense papers i, per tant, sense llibertat. Estimar-los? Ni ens passa pel cap. A tot estirar ens fan llàstima o ens avergonyeixen. Però ja se sap, el món és molt injust, oi? De manera que els foragitem de la legalitat i, tot seguit, els atribuïm totes les il·legalitats hagudes i per haver. Els convertim en problema. És tan fàcil crear-te un enemic! I és tan còmode que l’enemic sigui el més dèbil i el més estrany!...
Ignasi Aragay 9/6/2019

diumenge, 21 de febrer del 2021

pd 2087 En política..,

 (arafa...)

En política, sempre és millor manar que no manar. El poder desgasta, però sobretot a aquell qui no el té, com bé deia Andreotti...  Si un polític pot triar entre manar i no manar, sempre ha de triar manar. Perquè tenir el poder és un bàlsam contra ferides que, sense el poder, es farien més grosses. Amb el poder s'esmorteix la dissidència, es maquillen les contradiccions i es dissimulen les febleses. El poder fa més alt i cohesiona. I la memòria dels electors és curta...  
Vicenç Villatoro 9/6/2019