E.E. 268 CORSOS, CATALANS, OCCITANS, ASTURIANS...

... Si volem creure’ns, de veritat, Europa, i volem que sigui com els Estats Units, no tenim –tenen– més remei que donar sortida a totes les independències de totes les nacions, grans i petites, en tot cas històriques. De la mateixa manera que l’enyorada Carme Junyent deia que el futur del català, a Catalunya, passava pel reconeixement de l’urdú, a Catalunya el reconeixement d’Europa passa pel reconeixement del cors... No és una Europa ben travada una que només té el castellà i l’alemany. Sí que ho és una que té el cors, el català, el bretó... I no només pel cors, el català i el bretó. També pel francès...

Seria meravellós que això que en diem la Unió Europea gastés molt en traductors... Pocs llocs del món tenen tanta riquesa lingüística. Hauríem de fer-ne la nostra identitat. Un negoci, una raresa, una meravella. Europa hauria de ser la torre de Babel del món. No hi ha res més civilitzat.

Empar Moliner, 30.9.2023

 

E.E. 267 SENTIMENTS CONTRADICTORIS

Aquesta setmana hem sentit parlar català al Congrés de Diputats. És un fet que ens ha fet tornar a parlar de “dia històric”... era un fet històric –atès que mai no s'havia produït– que la diversitat lingüística de l'estat espanyol entrés per primera vegada a la cambra sense haver de rebre retrets i amonestacions... Vaig observar l’esdeveniment des de l’escepticisme, barrejat amb un polsim de vergonya aliena i una bona dosi d’indignació, pel fet que una cosa tan natural, tan positiva, tan democràtica, s’esdevingués tantes dècades després de la cloquejada “Transició exemplar”...

Així i tot –em confesso– ... em vaig emocionar una mica... Esclar que considero que tot això arribar tard, tardíssim. Que estem celebrant un fet que hauria d’haver estat realitat i lògic de fa molts anys. Que no em crec les exaltacions del plurilingüisme que arriben ara des d’alguns escons. Que amb això no n'hi ha prou, ni de bon tros... 

No sé si poder parlar català al Congrés ens acosta a la independència. És molt probable que no sigui així. Ni tampoc poder parlar català a Europa. No m'hi conformo. Però mai no em mantindré impertèrrita davant d'un nou reconeixement de la llengua catalana, vingui d'on vingui.  

Sílvia Soler, 23.9.2023

 

E.E. 266 LA INDEPENDÈNCIA NO POT SER EL SOMNI CATALÀ

El desig o l'anhel que Catalunya sigui un país independent no pot ser considerat un somni: és un propòsit polític, i, tot i que serà un procés difícil, posseeix unes característiques molt més racionals que els somnis, que sempre escapen a la lògica de la raó i del que és real. Per això, quan la malaguanyada Muriel Casals va encunyar l'expressió “nosaltres som el somni”, feia molt poc favor a la causa independentista. Els somnis són matèria de l'inconscient, i no coneixen cap versió comunitària o compartida: són propis de l'inconscient de cadascú, i cadascú té els seus. Mai són col·lectius.

Sembla que el procés abandonarà la via somniadora. Ara la qüestió s'ha convertit en un desig legítim, que no assolirà la realitat passant dels somnis a la vida diürna, sinó passant pels terrenys de la lògica, la raó, la consciència, l’estratègia política i la reforma de la Constitució.

Jordi Llovet, 23.9.2023

 

E.E. 265 QUÈ NO T'HAN PORTAT ELS REIS?

Tots recordem la joguina que no ens van portar mai, més que no pas la que sí que ens van portar ...  Si penso en això és perquè avui han vingut els Reis...   (Si no et porten el que vols) la culpa és de qui escriu la carta. L’escriu, de vegades, a correcuita, per força, sense gaudir-ne. De vegades demana per a l'altre el que vol per a ell (una tele o una espremedora o tal ampolla de vi). De vegades regala allò que el distingeix (un llibre o un disc que a ell li agraden) o un toc d'atenció (un mètode per aprimar o una sessió de relax) o les temudes “coses útils” com els mitjons o l’anorac... 

En aquests moments de la vida, només que algú un instant, un instant petit, hagi pensat de veritat en tu i en què t'agradaria, en allò que “reforci” el que tu ets, encara que s’equivoqui, t’està fent el regal. Per això, en aquests moments de la vida és quan el regal “manufacturat”, una carta, un dibuix, un dinar, són la veritable mirra, que és, com sabem, el regal tapat dels tres Reis. L'or i l'encens gairebé sempre porten el trist tiquet de compra incorporat.

Empar Moliner, 6.1.2024

 

E.E. 264 TOT PASSA

Sempre m'ha preocupat si de veritat tot passa o bé si les coses hi són i som nosaltres que hi passem. El temps no passa, penso, potser, i som nosaltres que passem pel temps. Mai no n'he tret l'aigua clara. Ara, per posar un cas, ¿puc dir que ja ha passat Nadal i ja ha passat Sant Esteve, i Cap d'Any i Reis? ¿Han passat, de pressa, ells, com va de pressa el nostre cada dia, que cada dia va més de pressa? Fins que tot s’aturarà. Bé, no s’aturarà res. Som nosaltres, seré jo que m’aturaré i ja no passaré per cap més Nadal, ni cap més Sant Esteve, ni cap més Cap d'Any, ni cap més dia de Reis... 

De fet, mai no sabem res. Del futur no en sabem res. I del passat, de fet, tampoc. Perquè els records, això que en diem els records, no són pas reals, no són pas allò que vam viure, ni que fos ahir. Són construccions que ens fem, corregides, adaptades al nostre desig. Ens els afaiçonem a mida. El passat és tan obscur com el futur. Només el present és el que és i és fugaç. I també és voraç: se'ns menja... 

Aquí anirem passant, com fem sempre, amb una Generalitat intervinguda, deixant-nos enganyar, deixant-nos humiliar amb cimeres franco-espanyoles, anirem tirant, com fem sempre. Passarà el gener, més ben dit, passarem pel gener, i pel febrer i per la Santa Quaresma i per Setmana Santa.

Narcís Comadira, 14.1.2023

E.E. 263 NADAL, MALGRAT TOT

Si els països poguessin fer teràpia, Catalunya fa mesos que tindria una cita setmanal (pel cap baix) amb el psicòleg. Som un país deprimit, decebut, frustrat... Vam invertir temps i energies per fer possible un projecte comú. Vam viure emocions intenses: por, alegria, solidaritat. En alguns moments ens vam mirar al mirall i ens agradàvem molt (era el temps de les manifestacions multitudinàries de gent somrient, de les iniciatives agosarades i creatives, de l’experiència inoblidable del Primer d'Octubre). Per a qualsevol persona –és fàcil pensar que per a un país també– és difícil assumir un fracàs... Tots sabíem, fins els més ingenus, que si això passava hauríem d’empassar-nos la ràbia i pair la frustració... El que no imaginàvem és que aquest fracàs ens portaria d’agradar-nos al mirall a voler-nos amagar de vergonya. Que tindríem la temptació de trobar ridículs els eslògans que ens havien fet avançar amb el somriure als llavis... Catalunya, asseguda al divan, també confessaria al psicòleg que alguns (o molts) líders del nostre projecte col·lectiu –i no tan sols polítics– ens han decebut enormement. Que ara ens dol haver refredat una amistat de feia anys per qüestions polítiques... I hem arribat a pensar si, en cas que s’hagués aconseguit la independència, el país que tindríem ens tornaria a agradar una mica o si ens faria avergonyir encara més... 

Arriba Nadal. Com cada any, moltes famílies trobaran a faltar algú assegut a taula, molts malalts no tindran ganes de celebracions, moltes persones passaran les festes soles. Els afortunats que aspirem a tenir un Nadal tranquil ens esforçarem per decorar la casa (ja sense llaços grocs a l'arbre), ens farem regals pensats amb amor, farem cagar el tió perquè els menuts pensin que la màgia encara té lloc en aquest país (en aquest món) que necessita desesperadament la teràpia. Bon Nadal, malgrat tot!

Sílvia Soler, 24.12.2022

 

E.E. 262 ELS FANTASMES DE NADAL (i 2)

... Parlant aquests dies amb amics i familiars, m’adono de fins a quin punt ha arrelat el sentiment que com a humanitat estem en un hivern, en una foscor, sense sortida. És, en bona part, una crisi d’autoestima: hem deixat de creure’ns prou savis, diligents i solidaris per afrontar col·lectivament els reptes que ens assetgen, i ens aferrem aïllats a un benestar precari i amb els dies comptats. Estrafem il·lusió davant els nostres fills i els maquillem com podem un futur que veiem molt negre. I se’ns fa molt difícil creure que els fantasmes de Nadal, per sobrenaturals que siguin, faran dels Scrooge en què ens hem convertit persones de bona voluntat. ¿Som pitjors que tants desesperançats del passat que veient-ho tot igual o més negre van acabar tenint prou energia i generositat per construir un futur millor? Jo crec que no i estic segur que, si paréssim bé l'orella, un espectre del passat ens diria que hi ha models de societat que estenen la foscor i no deixen penetrar els rajos propicis, fins que un dia -un Nadal- alguns comencen a viure d'una altra manera i descobreixen que, fent-ho, se'ls descongela la humanitat i tornen a tenir futur. No crec que passi aquest Nadal, ni el que ve, però estic segur que cada Nadal conspira, amb l'ajut dels seus fantasmes, contra el fatalisme i la desesperança.

Albert Pla Nualart, 2.1.2022