pd 1908 La primavera emparaulada

(arafa...)

 

... El pitjor de tot és que la nostra societat occidental està rendida al diner i, per tant, al poder... . Ara començarà aquest judici injust armat contra els presos polítics catalans. Hauran estat més d’un any en presó preventiva, preventiva de què? El senyor Sánchez podia haver-los alliberat. Per què no ho ha fet? Pels vots. Pel poder. Perquè el senyor Sánchez governa en un país que qualsevol gest de justícia o de pura pietat envers uns polítics privats de llibertat fa perdre vots. I per què? Doncs perquè aquests polítics són catalans. Catalunya fa perdre vots. O guanyar-los. Fer alguna cosa en favor de Catalunya els fa perdre. Qualsevol cosa en contra de Catalunya els fa guanyar. La pura irracionalitat. Però Espanya ha sembrat i conreat aquest odi contra Catalunya i ara n’ha de collir els resultats. Veure's abocada a la irracionalitat. Els polítics catalans, els empresonats, els exiliats i els que fan la viu-viu per aquí, estan tots barallats. També pels vots, és a dir, pel poder, és a dir, en últim terme, pels diners. Catalunya és així. I és decebedor per a la meva petita esperança. Però l’esperança viu més enllà de la raó... el que seria racional és la unió. Tots junts... Però la petita esperança es lleva cada matí. Més enllà de la racionalitat, de l'odi i de la injustícia...

Narcís Comadira

 

pd 1907 Acabar amb la queixa

 

(arafa...)

... Al llarg de tres dècades, aquest plantejament, que ara alguns enyoren pel que tenia de realista, no va servir ni per consolidar una autonomia plena (és a dir, transferència real de poder polític) ni per millorar el quadre emocional del mosaic peninsular. L’anticatalanisme no va minvar, ni va deixar de ser utilitzat tant pel PSOE com pel PP quan Pujol pactava amb el govern de torn. I a Catalunya, la constatació que l’autonomisme tocava sostre va alimentar l’independentisme, més madur tant en el seu contingut com en la seva retòrica, més atractiu per la duresa de la crisi econòmica... En els últims anys, mentre a tot Occident l'extrema dreta guanya posicions i s'imposa el rebuig a l’altre, una part molt important d'Espanya ha trobat en l'independentisme català l’excusa perfecta per afirmar-se i per descarregar les seves frustracions... a Espanya l’altre no és tant l'immigrant com un teòric conciutadà a qui no es vol expulsar, sinó asimilar-lo per la força. Els qui ens considerem de nacionalitat catalana -independentistes o no- som el principal objectiu de l’odi ètnic dels votants de Vox, del PP o de Ciutadans. Aquest paperot (l’intrús, el foraster) l’hem anat fent durant segles, abans en substitució dels jueus, ara en substitució dels estrangers. Espanya és un país on la xenofòbia és de caràcter intern, la qual cosa constitueix una evident contradicció. ¡Però resulta tan útil!..

és urgent i necessari que la nostra relació amb Espanya es basi en la llibertat i en el sufragi, ja sigui per assolir una separació endreçada o una adhesió consentida i mútuament respectuosa. L’independentisme respon a un desig de sortir d’aquest cul-de-sac que fa que els catalans no puguem considerar-nos subjecte polític; aquest fet és el que justifica la queixa continuada, sobre la qual és impossible construir cap projecte.

Toni Soler

pd 1906 Toros a Olot

(arafa...)

... No entro en la qüestió legal: l’anul·lació de la llei catalana que prohibia les corrides perquè el Constitucional considera que els toros són un bé cultural a protegir i promoure. Mirem-ho des d'un altre punt de vista. La plaça d’Olot és municipal i la gestiona l'Institut Municipal de Cultura. L’Ajuntament d’Olot, propietari de la plaça, no vol que s'hi facin toros. Ho ha consultat als ciutadans. ¿Es pot obligar algú a fer a casa seva una cosa que no vol fer? ¿Un propietari no té dret a decidir què es fa i què no es fa a casa seva? ¿Un ajuntament no té autonomia per decidir què es fa i què no a les dependències municipals? ¿Es pot fer en una ciutat una cosa que va contra la voluntat de la gent de la ciutat? Que sigui legal, si és que ho és, no ho converteix en obligatori....

Vicenç Villatoro

pd 1905 Un blindatge foradat

(arafa...)

... m’agradaria creure que hem aconseguit blindar la immersió lingüística i que la defensa de la llengua aplega avui un gran consens social. I ho voldria creure perquè la nostra escola pública el necessita més que mai per afrontar un drama que li pot acabar fent molt mal com a imprescindible marc de convivència. El drama es descriu fàcilment. Determinades associacions, mogudes per la ideologia d’espanyolitzar Catalunya, han après que la millor estratègia per avançar posicions és convertir l'escola pública en un camp de batalla. Només cal que convencin uns pocs pares que, legalment, els seus fills tenen tot el dret a rebre més classes en castellà. L’associació ja fa tots els papers i presenta tots els recursos. I el més terrible és que, en efecte, la llei els fa costat. El teòric blindatge és de paper de fumar. Ja fa temps que aquesta batalla legal la vam perdre i ens limitem a tocar fusta perquè els enemics de la llengua no se n’adonin i ho aprofitin. Quan ho fan –i cada dia ho faran més– la direcció de l'escola es queda sola i desemparada. El departament es limita a dir-li que no hi pot fer res, que la llei és la llei. Alguna cosa s'ha fet molt malament. La defensa del català no es pot convertir en una guerra de guerrilles en cada escola... Als cada dia més heroics equips directius de les escoles –i a tot el magnífic personal que les integra– no se’ls pot demanar que afrontin, enmig de tants altres problemes, aquest escenari impossible, un escenari que fa inviable qualsevol projecte educatiu. Si el gran consens pel català existeix de debò, necessitem que es tradueixi en un marc legal que blindi l'estatus que com a societat li volem donar. Tenint molt clar que només plantant cara –fent-ne una línia vermella– evitarem que l’Estat l’acabi tombant o aigualint. I si el consens no és tan gran, assumim-ho i fem el que sigui possible a partir de la nostra força democràtica. Posar l'escola en primera línia és una gravissima irresponsabilitat.

Albert Pla Nualart

pd 1904 Democràcia franquista?

(arafa...)

Vuitanta anys després de l’entrada a Barcelona de les tropes del militar colpista Francisco Franco, preàmbul de la desfeta de la Catalunya autònoma i l'Espanya republicana, l’ombra del franquisme segueix pesant com una llosa. Les quatre dècades de democràcia no han aconseguit fer net de l’empremta ideològica, institucional i econòmica d’una dictadura que va durar quaranta anys i es va fonamentar en la revenja... Vox és el càstig per la por que va impedir al règim del 78 mirar-se al mirall de la història. Un càstig que no ve sol. L’existència d’uns cossos de seguretat de l'Estat amb tics repressors i ultranacionalistes n’és un altre. L’existència d’una endogàmica alta judicatura que s'atorga el paper de guardiana de la unitat de la pàtria, si cal violentant les seves pròpies funcions, un més. L’existència d’uns mitjans de comunicació que actuen com a òrgans de propaganda inquisitorial, també. I encara hi ha l’existència d’un rei que rere el to paternalista no és ni neutral ni conciliador.

Espanya és una democràcia, sí. Però és incapaç de desfer-se del tot del seu passat dictatorial. Sí, l’ombra del franquisme és allargada i ens està deixant sense futur. A tots.

Ignasi Aragay

pd 1903 Dolor i creació

(arafa...)

... quan estàs patint de veritat, pot resultar frívol i fins i tot repugnant, pensar a treure alguna cosa positiva d’aquest dolor. I, tanmateix, per experiència pròpia sé que la creació sovint beu del dolor viscut. Per això de vegades hem pensat que es tractava d’una simple regla de tres: qui més ha patit millor pot crear. ... El que és imprescindible per crear és viure, experimentar, sentir. (“Primer visqui i després escrigui”, li van dir a una jove Mercè Rodoreda). Però els moments plens, l’alegria, les petites felicitats en forma de rialla, també són matèria creativa.  

He d’admetre, però, una possibilitat: si mai no has viscut el dolor, la pèrdua, la renúncia, la solitud, pot ser que no hagis après a viure adequadament, és a dir amb intensitat, l’alegria, la placidesa i la companyia. Som així: si tot va bé, donem l’absència de dolor per descomptada, sense saber que s'assembla molt a ser feliç.

Sílvia Soler

pd 1902 Bons propòsits

(arafa...)

... És vital que els partits sobiranistes guanyin posicions i s’omplin de legitimitat; que els electors no hi vegin només l'horitzó somiat, sinó una legió d'homes i dones competents, honestos i amb afany de defensar els interessos catalans cada dia i en cada trinxera. Només l’hegemonia electoral independentista ens acostarà a la independència.

Els deures, doncs, d’aquest 2019 són els següents. Recuperar un espai transversal d’unitat per discutir estratègies comunes. Plantar-se davant del govern de Sánchez amb una proposta de diàleg, encara que només sigui per tenir la possessió de la pilota, com en diu Miquel Puig. Generar un cordó sanitari que aïlli a Catalunya els partits del tripartit andalús. Crear lideratges nous. Refer l’espai postconvergent... Donar ple suport als presos però no permetre que Espanya els utilitzi com a ostatges. I no llençar a la brossa la legislatura: encara que hi hagi eleccions catalanes a la tardor, hi ha molts mesos per endavant, que cal aprofitar per aprovar uns pressupostos i demostrar ambició de govern.  

Toni Soler