pd 2196 Una democràcia cada cop més militant (1)

 (arafa...)

... El poder judicial espanyol -la seva cúpula, si més no- s'ha embarcat en una croada nacionalista. Es perceben a si mateixos com els darrers garants de la unitat d'Espanya, que, en la seva doctrina, és condició necessària per a la democràcia. En aquesta croada no tenen problemes a vulnerar drets fonamentals perquè protegeixen el que ells consideren un bé jurídic superior. I, com no podia ser d'una altra manera, la dreta política i mediàtica ho celebra i ho anima... Però res és de franc. I aquest caràcter cada cop més militant de la democràcia espanyola s’ha anat consolidant a propòsit del procés sobiranista. Ja es va veure abans de l’1 d’Octubre, amb els segrestos de pàgines web, cartells i propaganda política. Però sobretot s’ha fet més clar amb la limitació, de facto, dels drets fonamentals de participació política als líders independentistes processats o exiliats, abans de ser condemnats. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ja ha esmenat la plana a les institucions espanyoles. El caràcter cada cop més militant de la democràcia espanyola també es fa evident en la interpretació que fa el Tribunal Suprem del delicte de sedició. I ara, en la insistència a demanar un programa de tractament específic per als presos i preses polítics...          

Jordi Muñoz 26.7.2020

pd 2195 Arrossegant desmotivats

(arafa...)

... En línies generals, a mesura que l’ensenyament aprofundeix en els continguts va arrossegant estudiants que no tenen cap interès per aprendre’ls o prou base per seguir-los. Són estudiants que s’avorreixen i entrebanquen fins a nivells insuportables la docència. I els professors que els han patit fins al final d’ESO sovint constaten, desesperats, que de manera inexplicable... cursaran batxillerat.

El problema de fons és sempre el mateix. Se sol dir: “Estan millor aquí que al carrer”. Però el preu que ells paguen en baixa autoestima i avorriment i el conjunt de la classe en pèrdua de nivell exigiria buscar unes altres solucions. Perquè, no cal dir-ho, són sempre les escoles més desfavorides, més complexes, les que acumulen més casos, i és sempre l’alumne amb més potencial i menys mitjans el que en surt més malparat.

Darrere aquest greu problema hi ha la creença social que existeix un currículum acadèmic que és el desitjable; i d’altres que són, com a molt, un premi de consolació. Però el primer que cal aconseguir perquè qualsevol formació sigui profitosa és que la persona que hi accedeix vulgui i pugui aprendre el que s’hi ensenya. És infinitament millor fer d’aprenent de qualsevol feina real i tangible, si motiva, que estar sotmès a dades, teories i abstraccions que, per mil raons, no interessen gens.

Albert Pla Nualart 26.7.2020

 

pd 2194 26 de juliol Sant Jordi

(arafa...)

Em sap molt greu que aquest Sant Jordi d'estiu forçat per la pandèmia no hagi acabat de funcionar. Però em sembla significatiu. Venim d'un passat en què la idea de tradició era sacralitzada i es presentava com una emanació de l'ànima del poble. Per reacció, hem adoptat la idea de la invenció de la tradició, i hem arribat a reduir-la a un pur acte de voluntat, una convenció o un pacte: si acordem que tal dia farem tal cosa i ho publicitem prou bé, ja tindrem una tradició en marxa. I és cert que tota tradició és inventada, però no tots els invents funcionen. No n'hi ha prou amb la voluntat. En la diada de Sant Jordi se sumen factors de naturalesa prou diversa, des de la literatura fins a la catalanitat, des del factor religiós fins al climàtic, des de la celebració de l’inici de la primavera fins a l’atractiu de la llegenda. Si a aquest còctel, que va més enllà de la convenció i de la voluntat, hi has de treure ingredients, és més difícil que funcioni.​.​. Jo em quedo amb una idea: les tradicions no són sagrades i inamovibles, però tampoc no són gratuïtes ni es poden crear per decret. Esperem que l'any vinent puguem tenir un Sant Jordi amb tots els ets i uts.

Vicenç Villatoro 26.7.2020

 

pd 2193 Pensar la independència històricament

(arafa...)

... Des de la comoditat del poder secular, Espanya es mostra un cop més incapaç de reformar-se, d’acceptar la seva pluralitat, de superar les fortes inèrcies autoritàries, de trencar amb la picaresca corrupta, de superar el passat. Els Borbons de nou li estan fallant, s'han tornat a arrapar a la pitjor versió d'ells mateixos: “¿Qué hay de lo mío? ” Sempre han buscat recer en les elits més ràncies: l'exèrcit, el nacionalisme ultramuntà, la reacció ideològica. El joancarlisme va ser un miratge de cartró pedra. Un autoengany col·lectiu. Rere el campechano hi havia la picaresca sempiterna... 

Ignasi Aragay 19.7.2020

pd 2192 De llibres

(arafa...)

 

" ...  És l’ambient? Manca d'interès? No fem bé les coses? L'economia del país no funciona? No ho entenc. Algú m'ho explica?” L’amic Farré, que és un home culte,...  no acaba d'entendre per quina raó... en una tarda, només es venguessin, a la seva parada, vuit o deu llibres “baratets”. No és gaire difícil d’explicar per quina raó aquesta fira del llibre no prospera, per què les poques llibreries que queden a Barcelona ja no facturen com anys enrere, o per què ja no es veu gairebé ningú al metro llegint un llibre... o un diari...

No és per l'economia que funciona prou per veure les discoteques, els bars i els festivals de música plens de gom a gom, tot l'any...

Per fi es pregunta: “Manca d'interès?” Aquí apunta en la bona direcció. En els últims vint anys, pel cap baix, joves i grans s'han enderiat en una fabulosa distracció tecnològica que els ha portat a abandonar la pràctica de la lectura, activitat que es troba als antípodes de la rapidesa i la immediatesa; demana paciència i lenta digestió. La tècnica de Gutenberg va permetre que llegissin milions de persones que abans no ho feien; les noves tecnologies, igualment revolucionàries, són les responsables que aquells milions, i molts més, hagin deixat de llegir per sempre més.

Jordi Llovet, Minúcies 6.10.2018

pd 2191 La música i la lletra

(arafa...)

L’escepticisme és, doncs, imperatiu. Només hi ha una taula de diàleg bilateral on es parlarà de tot, amb calendari, terminis i un referèndum si hi ha acord. Res més. I malgrat tot, mig Espanya -potser més de mitja- està escandalitzada, ferida en l’orgull...

Un altre aspecte favorable de l’acord hauria de ser la fi de la repressió i el retorn de presos i exiliats; en aquest tema l’escepticisme també està justificat, però no per això s’hi ha de posar menys l’accent. En primer terme, per una qüestió d’humanitat i de justícia; i en segon terme, perquè la guerra a distància entre Oriol Junqueras i Carles Puigdemont -i de Puigdemont amb una part dels seus-és un obstacle per a la normal relació entre dos partits que, a més del govern i el somni independentista, comparteixen un odi mutu que ens manté a tots lligats a l’octubre del 2017, en lloc de fer-nos avançar cap a solucions de futur.

Toni Soler 5.1.2020

 

pd 2190 Cultures

 (arafa...)

Tots els pobles altament civilitzats posseeixen dues menes de cultura: la popular, coneguda amb el nom d'origen anglès folk-lore, i l'altra, que costa molt més de definir. En aquests moments, a causa de la pulsió nacionalista que ens ha agafat, predomina a casa nostra la primera d'aquestes dues cultures, en detriment de l'altra: per afirmar la “identitat” d'un poble -posat que siguem una unitat homogènia en tots els àmbits, cosa que és molt suposar-, res més eficaç que aquells rituals, molts d’origen religiós, que coneixem amb el nom de folklore, ara pronunciat a la catalana. No cal esmentar-los perquè són abundants a Catalunya, molt ben estudiats pels folkloristes i enormement vius a les nostres comarques: agermanen la població (després cadascú torna a dir penjaments de l’altre), il·lusionen la joventut (en acabat tornen a les més modernes formes de música electrònica, o similars) i atorguen una veu comuna, mitjançant les cançons i les llegendes, a tota una població (després gairebé tothom retorna al silenci autista imposat per les noves tecnologies, que no són exactament socials ni posseeixen cap gran riquesa de llenguatge)... El folklore és, en tant que ritual para- religiós, sempre idèntic, sempre igual, iteratiu per obligació... El folklore potser ha fet els pobles, agafats a l'engròs...

Jordi LLovet Minúcies 14.7.2018