pd 2308 Volem ser lliures

 (arafa<d'1any)

... N’hi ha prou amb parlar amb alguns dels nostres immigrants, que procedeixen de dictadures, perquè ens facin entendre el mal que alguns ciutadans s’autoinfligeixen estúpidament quan donen suport amb els seus vots, o amb els seus crits, a aquests poderosos que esborren la nostra llibertat. Són tots els que aplaudeixen quan els jutges condemnen al marge de la llei qui odien. O els que entenen que no hem de tenir tanta llibertat d'expressió i que hem de ser perseguits quan ironitzem sobre determinats temes...

Estem lliscant per un perillosíssim pendent en el qual podem perdre les nostres llibertats per una sèrie de decisions imprudents de diversos poders de l'Estat, també del judicial, en les quals en el futur s’inspiraran uns altres actors, la ideologia dels quals pot coincidir, o no, amb la dels actuals. Els “enemics d’Espanya” -terrible expressió del testament polític de Francisco Franco- no són els independentistes, ni els que insulten un cap d’estat o una bandera, o ironitzen sobre símbols religiosos. Com tampoc són enemics de Catalunya ni els partidaris de la unió amb Espanya ni els que lliurement s’estimen més parlar en castellà.

Espanya i qualsevol altre territori, també Catalunya, no hauria de conèixer altres enemics que aquells que detesten la llibertat.

Jordi Nieva-Fenoll, 3.1.2021

pd 2307 El rei i les pèrdues d'orina

 (arafa<d'1any)

La buidor del missatge institucional del rei Felip VI és el retrat perfecte de la monarquia que Espanya ha de sostenir: una verborrea altiva que no demostra cap mena de proximitat amb els ciutadans. Un simple aparador nadalenc per exhibir-se. La televisió actua com a pedestal, i allà s'hi col·loca el personatge, en el seu tron mediàtic, per recordar al país la seva autoritat. La realització ens recordava fins a quin punt la institució s'ha convertit en pura artificialitat... Són recursos passats de moda per proporcionar sense èxit agilitat a un discurs tan encarcarat com el monarca... Uns subterfugis que delaten, també, la manca de transparència i el poc esperit de renovació de Felip VI. El discurs continua sent tan caduc com els de l’emèrit. A La 1 de TVE, el primer anunci després del discurs va ser el d’unes compreses per protegir “amb discreció” de les pèrdues d'orina. Una al·legoria perfecta per resumir el que suposa aquesta monarquia.

Mònica Planas, 27.12.2020

pd 2306 Em preocupa el que ha dit Joan Canadell

 (arafa<d'1any)

Els de patrimoni i successions són impostos concebuts per gravar no només qui més guanya sinó qui més té. Van adreçats sobretot a les rendes altes -també poden afectar les mitjanes, esclar- i responen a la teoria clàssica socialdemòcrata...la pressió fiscal que suporten les grans fortunes d'Espanya és molt baixa: més de la meitat d’aquesta riquesa està lliure d'impostos, mentre paguen per la resta només un 0,38% anual, segons l'Agència Tributària... A més, hi ha molt frau: el sistema és complex i ineficient, amb multitud de fugues per bonificacions i exempcions. I molt centralitzat...

A Espanya la desigualtat va créixer amb 47.000 nous rics (més de 700.000 € de patrimoni) i 700.000 pobres, i així el global de pobres va pujar als 8,3 milions... A Catalunya, un 12% dels treballadors són pobres a causa de la temporalitat i la parcialitat dels contractes, i requereixen suport dels serveis socials...

Proposen una “taxa covid” a les grans fortunes: un impost als patrimonis de més d'un milió d'euros perquè aportin un 1% de la seva riquesa, que suposaria ingressar a les arques de l’Estat 20.000 milions, a destinar a amortir els estralls socials de la pandèmia...

El més prudent, doncs, és combinar més deute amb una pujada d'impostos a les rendes altes que no suposi, però, fuga de capitals.

Ignasi Aragay 27.12.2020

pd 2305 La salut de la nostra convivència

(arafa<d'1any)

Hi ha ara molts elements en la vida pública que apunten a una forta polarització: si jutgem a partir de l’agror dels debats parlamentaris catalans, i encara més dels espanyols, sembla que la tensió hagi d’esclatar d’un moment a l'altre, i destruir unes institucions construïdes amb tant d'esforç. A les xarxes socials, l'insult i la intransigència predominen sobre tot tipus d’acords. Si comparem diaris i tertúlies radiofòniques o televisives, el mal rotllo i la discrepància semblen reflectir una societat a punt de trencar-se en mil bocins, cosa que crea, en aquest moment pandèmic, més incertesa i angoixa.

Per sort, algú s'ha posat a estudiar seriosament la cohesió social a Catalunya i els resultats obtinguts ens retornen un altra imatge... Un diagnòstic que mostra que el perill d’enfrontaments greus existeix, però, alhora, que el nivell de convivència és encara prou elevat... la convivència és relativament bona i es troba en nivells una mica per damunt dels que s'han pogut mesurar en els països del nostre entorn... Valorar millor la convivència propera que la general denota que el discurs públic està donant una versió més crispada de la situació de la que la ciutadania percep realment; és a dir, que els possibles conflictes no són tan freqüents ni greus com els pinten els mitjans de comunicació que, per cridar l’atenció, sovint exageren els problemes... les posicions extremes en relació a l’independentisme, sigui a favor o en contra, no fan disminuir la confiança en les persones... Tot apunta, doncs, que seguim sent un poble negociador, i, malgrat tot, bastant ben avingut.

Marina Subirats 27.12.2020

 

pd 2304 ¿Hi ha polítics a qui no faci vergonya mentir?

 (arafa<d'1any)

Pedro Sánchez va dir que no compartiria govern amb Podem ni acceptaria pactes amb l’independentisme. Carles Puigdemont es va comprometre a tornar a Catalunya si després del 21-D podia ser investit president de la Generalitat. Oriol Junqueras va garantir que l’1-O es podria votar “com sempre”. Ada Colau, que no acceptaria els vots de Manuel Valls per ser alcaldessa. “Creguin-me”, va demanar José María Aznar quan insistia que a l’Iraq hi havia armes de destrucció massiva.

La llista de mentides en política seria interminable i, tot i això, preguntar-se si hi ha polítics a qui no faci vergonya mentir és injust amb la gran majoria de representants tant de Catalunya com de l’Estat...

dimarts a Illa no li havia tremolat la veu i amb la seva habitual seguretat havia arribat a dir-li al periodista de TVE que “Miquel Iceta és la persona en millors condicions de liderar el canvi a Catalunya”. Seria bo escoltar ara de la seva veu com justifica la necessitat de mentir a la ciutadania...

La credibilitat és, de fet, el principal atribut que ha de tenir un polític per generar confiança en la ciutadania, especialment en situacions de crisi.

Aleix Moldes 3.1.2021

pd 2303 Joan Carles, patrimoni nacional

 (arafa<d'1any)

... El ministre de Justícia espanyol (del PSOE), Juan Carlos Campo, troba que “la monarquia està fent un esforç permanent per donar transparència i visibilitat a les despeses de la Corona” i “unes passes tremendament importants per ser una monarquia parlamentària del segle XXI”.

Això de “l’esforç permanent” s’entén molt bé. Vostès, per exemple, cada any fan la declaració de la renda. El que passa és que els monarques són de sang blava, i això fa que tot els costi més. Per això, Don Campo ens remarca que el fet de donar transparència a les despeses és “un esforç permanent”. Acaben molt cansats, sobretot quan els toca explicar que tenen un compte milionari no declarat, amb el fill de beneficiari, i una targeta opaca que fan servir els nets i fins i tot l’esposa cornupetada. Com a plebeus els hem d’agrair aquest esforç permanent...

Pel que fa a les passes “per ser una monarquia parlamentària del segle XXI”, també li hem d’agrair a Don Campo que ens ho faci saber. Que la família Borbó faci passes per ser una monarquia parlamentària del segle XXI vol dir que no tan sols no ho és sinó que li falta molt per ser-ho. Si no, les passes no serien “tremendament importants”.

Empar Moliner 16.12021

pd 2302 La paraula viva

 (arafa<d'1any)

“La moneda humana real no són els diners, és el llenguatge” (Ali Smith) . Igual com la veritat no és només en els fets, sinó en les paraules, en la manera com expliquem el que fem. Tots ens construïm la pròpia veritat amb les nostres paraules. “La ficció és el contrari de les mentides. Una mentida existeix a propòsit per subvertir la veritat. La ficció existeix perquè així puguem acostar-nos a veritats que són difícils d'expressar o d’articular”, diu Smith. Els diaris expressem una aproximació caduca a la veritat. La ficció aguanta millor el pas del temps...

El que ens fa humans, el que dona realment valor a les nostres vides, el que ens distingeix de la resta d'animals i entre nosaltres com a persones singulars, és el llenguatge, la capacitat de raonar què ens passa, d’explicar-nos, de donar sentit al que fem, als fets...

Ignasi Aragay, 17.1.2021