E.E. 132 LA FELICITAT ESTÚPIDA 1

Abans els adolescents i joves havíem de fer colzes moltes hores asseguts davant d'un llibre, armats d'un llapis ben afilat per subratllar i de paper i boli al costat per anar prenent notes damunt un full en blanc. Ara aquests estris d’escriptura, i sovint també els mateixos llibres, han estat substituïts per l'ordinador i el mòbil, que suposadament ho contenen tot: tot el saber, tota la vida. Llavors, la pregunta és: ¿rere aquest miratge tecnològic ha desaparegut l’estudi entès com un temps llarg de silenci i soledat, de concentració, d’introspecció i, sí, també d’avorriment? La velocitat trepidant amb què tot se succeeix, les possibilitats infinites d'accedir a atractives realitats virtuals, el món convertit en un joc de pantalla, en una broma visual permanent, en una dispersió agradable ¿han acabat amb l'antiga essència de l’esforç intel·lectual?... Llegir ha passat a ser un hàbit gairebé exòtic, estrany, friqui: deu tenir ja només l’encant de la cosa minoritària, elitista... Els llibres, a més, ocupen espai, ningú sap on posar-los. Solució? No tenir-ne. Així, de passada, també t’estalvies haver-los de llegir...

continuarà...

Ignasi Aragay, 31.12.2022

 

E.E. 131 LAUREL I HARDY, CRIATURES MONOTEISTES

... allò que una vegada es va anomenar cinema còmic (les pel·lícules mudes de Chaplin, Harold Lloyd, Buster Keaton...) es converteix en una recreació de la nostra cultura clàssica. Els clàssics són la nostra condició més pregona. Els portem a la sang. Tots som clàssics... L'època d'aquell cinema còmic, el pas dels anys bojos al Crac del 29, va encarnar-se en dos dels seus representants més aclamats: Stan Laurel i Oliver Hardy... 

En el Prim i el Gras trobem els esdeveniments històrics dels seus dies. És l'any 1927 quan aquests còmics protagonitzen el primer curt junts. I, a les portes de la terrible crisi econòmica, veiem que tots dos representen el somni bíblic del faraó, ja que plegats ens fan pensar en l'època de vaques grasses i en l'època de vaques magres. La popularitat del cinema esclata en aquell moment, al mateix temps que sorgeix el surrealisme i que triomfa la psicoanàlisi. Amb el naixement de la cultura de masses somiar s'ha convertit en un acte col·lectiu. Avui torna a ser privat, s'ha aconseguit desproveir la massa d'una consciència col·lectiva...

La fascinació per Laurel i Hardy resideix en el seu caràcter bíblic. Són pur monoteisme com les taules de la Llei. En Chaplin, però, el classicisme és pagà, ve de l'Odissea. És l'Ulisses que retorna vestit de pidolaire. També són herois tràgics Harold Lloyd i Buster Keaton com Àiax i Aquil·les. Del primer, Lloyd pren la seva acceleració. Keaton desconeix la por com Aquil·les, encara que tothom pot percebre el seu taló...

Javier Pérez Andújar, 31.12.2022

N​​ota de l​'amanuense: en aquells anys eren "el gordo i el flaco".

 

E.E. 130 L'ENRIQUIMENT

 ... el PSOE i Unides Podem han presentat una esmena per "crear un nou delicte d'enriquiment il·lícit" al Codi Penal, ... Em sembla fantàstic, escolti. En la proposta es plantejarien fins a tres anys de presó per a càrrecs públics que no justifiquessin un enriquiment de més de 250.000 euros (mare meva, qui els engrapés). Em sembla perfecte que si hi ha un enriquiment econòmic sense demostrar de 250.000 euros, hom n’hagi de retre comptes. Però de la mateixa manera que hom ha de demostrar que no s'ha enriquit econòmicament, també hauria de demostrar que no s'ha enriquit nutricionalment. De la mateixa manera que un polític, abans d'acceptar el càrrec, ha de fer una declaració de patrimoni, jo trobaria correctíssim que el mateix polític fes una declaració de triglicèrids i estat de salut en general. Un examen econòmic està molt bé, però un examen mèdic està encara millor. Colesterol? Pes? Pressió? Caldria demostrar que, després de dinars i més dinars de feina, aquell servidor públic no comença a deixar-se anar i a menjar llonguets d'aquells que et posen en un plat petit, tapes de llonganissa, cava del Penedès (de benvinguda) i mel i mató de postres. El polític ha de demostrar que aquella americana que es va fer fer o que es va comprar als grans magatzems al final de la legislatura li corda. El polític ha de demostrar que no es queda diners que no li pertanyen, però també que no acapara colesterol del dolent, que tampoc li pertany. Entrepanets irresistibles, sucs de taronja falsos, refrescos, cacauets...

Empar Moliner, 10.12.2022

E.E. 129 L'AMOR

L'amor romàntic no té el poder transformador que durant tant de temps li atribuíem i no pot fer per nosaltres allò que hem de fer nosaltres mateixos... Algunes de les coses que hem après –moltes de les quals aportades pel feminisme– ens han fet deixar de creure que en algun lloc del món hi ha la nostra altra meitat, la persona que ens salvarà de la solitud. Ara ja sabem que no és probable que un amor ens duri tota la vida. Podem divorciar-nos, tornar-nos a enamorar i, aquesta vegada, corregir l’error. Però resulta que, en moltíssimes ocasions, quan ho intentem una segona vegada (o unes quantes més), tornem a equivocar-nos, torna a sortir malament...

Deu ser, penso, que malgrat els anys i l'experiència em resisteixo a deixar de creure en l'amor. Segurament és d’això, del que es tracta: continuar creient en l’amor però entendre que l'amor no ens salvarà de res. Que som cadascú de nosaltres els responsables de la nostra vida i la nostra personalitat. Que l'amor és necessari –i plaent, increïblement il·luminador–, però no suficient. Amb l'amor no n'hi ha prou per transformar-nos. Potser, en realitat, només si ens transformem viurem l’amor com cal.

Sílvia Soler, 10.12.2022

 

E.E. 128 LA CREMADA DEL "CLEANFULNESS"

El cleanfulness ve a ser una mena de “netejar la casa trobant-ho bé”... A les cases, les piques solen tenir una finestra al davant, perquè així, mentre hom frega els plats, deixa volar la imaginació. A mi m’agrada més escombrar (casa meva) que fer una factura (d'una feina meva), per exemple. I no cal dir que apilar llenya o cavar em semblen tasques molt més atractives que moltes de les remunerades que hi ha pel món. Acostumo a dir als de casa (no tenim senyora de fer feines) per incentivar-los que canviar els llençols i fregar gasta més calories que fer pàdel. El problema de la neteja de la casa sempre és el mateix i és, sobretot, però no únicament, entre adults i menors. El menor té una total tolerància a la brutícia i el desordre de la casa en general i de la gàbia per dormir en particular. La pols, els papers, els tàpers... Roba interior i mitjons odorants i gots i tasses ... Els que llencen llaunes i embolcalls a la muntanya són els mateixos que si agafen un pot de salsa de la nevera i els en cau al prestatge i regalima, no hi passen el drap. Aquesta és la cremada principal de l’adult que ha decidit fer cleanfulness. Es pregunta com pot ser que aquest paper, aquesta moneda d'euro que fa dos dies que és aquí terra, no l’hagin vist o si l'han vist els sigui igual. La casa se la sent seva el desgraciat que la paga...

Empar Moliner, 3.12.2022

 

E.E. 127 ABANS ES TRENCARÀ ESPANYA

La profecia aznarista sobre el Procés no es va complir. És obvi que Catalunya no ha assolit la independència, però també ho és que no s'ha fracturat. Si una cosa s'ha trencat o dividit, tot i que no s'ha desinflat com un suflé, és l'independentisme. Però no la societat catalana. Malgrat la dura repressió política i malgrat els intents mediàtics d’enverinar l’ambient, en especial adreçats a l'escola i la llengua, la convivència ha resistit. Han prevalgut el sentit comú i l’afany de seguir endavant enmig de la pandèmia i dels efectes de la guerra d'Ucraïna. Hi ha decepció en uns i alleujament en d'altres, però s'ha foragitat el fantasma de l'odi.

I a Espanya, què passa? Doncs no està tan clar que no vagi camí de la seva sempiterna fractura fratricida... L’espantall català i basc segueixen a l'ordre del dia. Encara es parla d’ETA com si no hagués desaparegut fa 10 anys. I la dreta reaccionària encara busca càstig i revenja –ni oblit ni perdó– contra el derrotat independentisme. La relació espanyola amb el catalanisme sempre ha estat visceral i instrumental: d'una banda, sense adonar-se'n, l’ha alimentat a força del doble joc del menyspreu i la criminalització ... De l'altra, l’ha fet servir com a excusa i pretext per a solucions involucionistes davant les seves recurrents crisis d'estat... Es trencarà Espanya? No. Simplement Espanya seguirà trencada com sempre, com si fos el seu estat natural, incapaç de reformar-se, de canviar, de pactar, d’acceptar la seva pluralitat nacional i ideològica, d’arribar a grans consensos. Manen la por i la ira...

Ignasi Aragay, 27.11.2022

 

E.E. 126 BIBLIOTECÀRIES REPUBLICANES

Ara que tenim una xarxa de biblioteques de Primer Món, fruit de la riquesa misteriosa de les indestructibles diputacions, no puc evitar enyorar les de la meva infantesa. Quan entro a l'àrea infantil de la Xavier Benguerel, amb la seva estètica escandinava, famílies parlant en veu alta i nens jugant amb mòbils o ordinadors davant la passivitat dels bibliotecaris, se'm fa més viu el record d'aquella diminuta biblioteca que comandava l'Aurora Díaz-Plaja en un raconet del Parc de la Ciutadella. La noia que amb vint-i-pocs, sortida de la llegendària Escola de Bibliotecàries, enviava el Bibliobús al front republicà, era, a mitjans dels 60, una matrona amb aires de drac benèfic. Ella es movia poc: tenia una assistent hiperactiva que l'obeïa cegament. Quan nens i nenes, suats de gronxadors i tobogans, entràvem a la Folch i Torres, érem comminats a rentar-nos les mans. Els llibres eren sagrats i calia aquest ritual purificador per accedir-hi. Jugar al parc i després llegir, protegits pel silenci...

... Però de la passió i l'esforç de bibliotecàries com l'Aurora Díaz-Plaja o la Joana Raspall –d'aquelles noies republicanes que van mantenir en la negror franquista l'autoexigència dels ideals derrotats–, què en queda en les nostres biblioteques infantils? Qui acull els nens? Qui els desarma de mòbils i consoles i els deixa sols, i amb les mans rentades, davant l'olor i el tacte dels llibres de paper? Qui s'interessa pel que llegeixen? Qui s'interessa per si llegeixen? Qui garanteix que la biblioteca sigui una illa de silenci dins la insuportable xerrameca del nostre món digital? L'accés a la lectura mai ens l'han posat tan fàcil, però no farem lectors si no la transmetem com una passió, i aquests bibliotecaris gairebé espectrals de la Benguerel només transmeten als infants que hi entren... indiferència funcionarial.

Albert Pla Nualart, 27.11.2022