Contra l'oblit 22

...Israel ja no és sols una força ocupant –aquesta descripció ha quedat obsoleta, insuficient–. Israel ha assumit el paper de divinitat administrativa suprema, el Senyor dels Registres, Permisos, Autoritzacions i Denegacions. Ens mata de fam quan vol, permet només els productes que li plauen, decideix si tens dret a guarir-te o a morir... Vivim sota el domini d’un déu burocràtic obsedit amb fantasies de grandesa...  fins i tot abans del 7 d’octubre no estàvem només assetjats. Érem rates de laboratori dins d'un experiment regit per un estat que monopolitza l'aire i l’aigua… A Gaza, la vida no es mesurava ni per la llum ni pels àpats, sinó per una llista capriciosa del que estava prohibit o permès, segons el visionari de torn al ministeri de Defensa...

Ara, després de dos anys de bombardejos i runa incessants, Israel ens ha posat a règim de llenties —i ens ha prohibit la carn i les verdures— com si estiguéssim inscrits en un programa de nutrició obligatòria supervisat per la mateixa divinitat burocràtica. No triem els àpats; ens són triats. Un producte és etiquetat de luxós i prohibit, l’altre és permès com a “segur”. Les llenties són permeses, els tomàquets resulten sospitosos, i la xocolata és un delicte...  Aquesta no és una fam accidental. És una fam planificada... I així, continuem “vivint” –o fent veure que vivim– sota un sistema d’alimentació forçada... És fam calculada, dictada per decret militar, dissenyada per un poder que controla fins i tot la gana...

Gaza des de dins (4) Sondos Sabra

 

Contra l'oblit 21

​Pare estimat… Abans de cuinar l'últim plat de llenties -25 de juliol de 2025-

Pare estimat,

¿Recordes quan un dia em vas dir que el sol surt per a tothom? El meu cos ja no creu en aquesta promesa de claror. I tu, encara hi creus?

T’escric revoltada contra la tirania d’una bèstia que m’ha deixat massa feble per fer ni tan sols les feines més senzilles de la casa. El meu cos, tot just a mitja vintena, es comporta com si hagués patit setanta guerres. Em desperto amb un vertigen feixuc que m’estira cap avall, com si m’ofegués en un buit sense fons. No puc aixecar un cubell d'aigua, ni escombrar el terra, ni aguantar-me prou estona dreta davant l’aigüera. Cada gest és un combat, cada àpat ajornat és un somni ajornat, cada instant despert pesa amb mal de cap, fam i feblesa. No sé en quin moment respirar es va convertir en un llast, ni en quin moment l'equilibri va passar a ser un luxe, ni per què llevar-me del llit es va tornar la primera victòria d'un camp de batalla quotidià.

Gaza des de dins (3) Sondos Sabra

Contra l'oblit 20

Abans pensava que la gana era només una sensació efímera, una manera que té el cos de dir-te que és hora de menjar. Obres la nevera, respons al que et crida i ja està. Pensava que trobar menjar a la nevera era natural. No sé en quin moment exacte la nevera es va convertir en una peça decorativa: inútil, innecessària. Pensava que la gana era una cosa que s’apaivagava amb una llesca de pa o un àpat calent fet en pocs minuts.

La fam que he vist aquí, però —la que he viscut—, no s'hi assembla gens, a això. La fam real no truca només a l’estómac. Truca també a la dignitat. La fam real alenteix el temps: una hora sembla un dia, i un dia sembla tota una vida d’espera. La fam real et canvia. Et remodela els pensaments, redefineix allò amb què n'hi ha prou, et reorganitza les prioritats. T’ensenya aritmètica en un nou idioma: nombre de pans, nombre d'àpats. T’encongeix els somnis a poc a poc, no fa que hi renunciïs, sinó que devora la força que et cal per perseguir-los.

I la resposta més perillosa a la gana real és acostumar-s'hi... La gana real es confon amb la vida, s'hi dissol, esdevé part de la teva identitat, del teu caràcter, del teu vocabulari quotidià. Però jo no vull tenir gana per sempre. No vull que aquesta fam redefineixi qui sóc...

Normalitzar el dolor vol dir rendir-se a la idea que no hi ha alternativa a aquesta vida. Vol dir marcir-se mentre respires. Vol dir la mort quan encara som vius.

No ho puc acceptar, això.​..

Gaza des de dins (2) Sondos Sabra

 

Contra l'oblit 19

​No sóc aquest dolor —14 de juliol de 2025—

Sembla que no hi ha manera d'escapar d'aquesta pena crònica que ho amara tot. A desgrat meu, la meva identitat com a palestina de Gaza es veu reduïda a res més que una tenda i una cua per rebre ajuda. En realitat, però, tot aquest dolor —per molt que persisteixi— em continua sent estrany. No se m'assembla, ni jo m'hi assemblo. No vull ser-ne amiga...

Aquí, la mort et passa pel costat com si fos part del paisatge, com una cosa a la qual ja t'hi has acostumat...

 Crec que tinc dret a dir, amb claredat i coratge: “No sóc aquest dolor. Aquesta pena no em defineix. I aquesta misèria no ha d'anar lligada a la paraula Gaza per sempre. Ja és hora que aquest dolor acabi, del tot i per sempre”.

Gaza des de dins (1) Sondos Sabra

 

Contra l'oblit 18

​Mirin, la notícia d'ahir –cada dia en tenim– sobre la fam a Gaza diu que s’estén una malaltia neurològica estranya, especialment entre els infants. Provoca paràlisi i seqüeles de per vida (als que sobreviuen, esclar). Al món hi ha moltes tragèdies inevitables... Però n’hi ha, com la fam de Gaza, que són evitables. Es poden evitar ara mateix. En aquest instant, algú pot ordenar l’alto el foc, que es preparin dosis de menjar i sèrum, que es carreguin en uns camions, que s’obrin les fronteres i que, davant dels periodistes i els metges, es reparteixin. No és tolerable, no és admissible per a la raça humana deixar nens, que han vingut al món sense demanar-ho i no tenen cap refotuda culpa de cap conflicte territorial, religiós, testicular o tot a la vegada, morir de fam. És que no pot ser. Els éssers vius, plantes, animals i persones, ens morim si no ens alimentem...

Ja n'hi ha prou. No vull sentir les frases dels uns i dels altres defensant els interessos, la geopolítica i les arestes del conflicte que ve de lluny. S'estan morint de gana. Morint. Jo no em puc permetre tanta indiferència, no em surt. Sé que manifestar-se no serveix de res. Però hem de protestar, cridar, escandalitzar per cada nen mort de fam.

Prou de nens morts. Empar Moliner 9.08.2025

 

Contra l'oblit 17

​No, no he oblidat! Simplement he estat uns dies caminant per les muntanyes i això et permet i t'obliga a desconnectar del teu dia a dia, cosa que no poden fer els supervivents de Gaza.

També compartia sopar amb un grup de joves i veient com desaprofitaven el menjar, era un menú tancat, senzill però digne, he pensat amb lo injusta que és la vida, amb la fam que passen els infants i joves de Gaza, i altres llocs del món, i en la aparent, o tristament real, inconsciència d'aquesta trentena de joves, o si més no, i per no generalitzar, dels cinc o sis que van llençar la seva truita sencera al contenidor de recollida orgànica...

I en tornar... tot segueix igual, o pitjor...

NI ACOMODACIÓ, NI OBLIT, NI PERDÓ!

​L'amanuense, 25.08.2025

 

Contra l'oblit 16

Cada dia més institucions i organitzacions occidentals qualifiquen de genocidi l’escenari a la Franja de Gaza. Després de gairebé 22 mesos de càstig col·lectiu continuat contra 2,4 milions de palestins, la situació no pot ser més horrible, ni tampoc més clamorosa la passivitat de la comunitat occidental, que veu en directe la tragèdia sense intervenir-hi... Ja estem acostumats a veure nens, i també adults, amb una fisonomia semblant a la dels jueus quan els van alliberar dels camps de concentració al final de la Segona Guerra Mundial: només els ossos i la pell que queden després de passar molts dies sense menjar res...

Genocidi i malnutrició a Gaza,​ Eugeni García Gascón​  26/07/2025