pd 549

EL PUNT  20 d'octubre del 1997

TELEVISIÓ, MESTRA DE LA VIDA

Manuel Castaño

A Chicago han trobat una noia de 15 anys que en sa vida no ha fet res més que estar-se a casa veient la televisió. La mare no l'ha volgut portar a col·legi ni treure-la al carrer... Els especialistes diuen que és una noia molt dolça i sorprenentment semblant al jovent 

de la seva edat... O sigui que amb una mare protectora i el suport logístic de la televisió es pot obtenir un ciutadà normal. Per què 

mantenir, doncs, la costosa infraestructura educativa? Per què no fer que tothom es guardi els nens a casa? Amb el que la societat s'estalviaria en mestres, es podrien fer molt bons programes de televisió. Això és el que pensaran de seguida els adeptes al liberalisme econòmic. Segons la vella terminologia d'Umberto Eco, aquesta seria una conclusió pròpia d'integrats. 

I els apocalíptics, què hi dirien? Doncs, que si l'adolescent radicalment enclaustrada és tan poc diferent dels qui han portat una vida diguem-ne normal és perquè la seva visió del món, fruit de la televisió, és idèntica. Haver viscut tota la vida sense cap contacte fora 

de la família no li serà cap limitació: des del primer dia, tindrà coses a comentar als nous companys, com ara l'últim capítol de qualsevol sèrie, i serà admirada perquè està més al dia que ningú en qüestió de videoclips. Aquest cas demostra que l'aïllament, havent-hi televisió pel mig, és impossible; com també ho és la dissidència o l'excentricitat. 

pd 548

ARA, dissabte 10 d'octubre del 2015

PARES IMPERFECTES

Carlos González

Si hi ha pares perfectes, em temo que no els he vist mai. Moltes coses, sens dubte, les hem fet malament sense saber-ho. Les hem fet, precisament, perquè no ho sabíem. Les hem fet, fins i tot, convençuts que eren bones i necessàries. Potser anys més tard descobrirem l’error. O potser morirem en la ignorància. 

Altres coses les hem fet i immediatament hem sabut que l’havíem espifiat. De fet, ho hem sabut mentre ho fèiem. Ho hem sabut abans de fer-ho, hem sabut que havíem de parar, però no hem estat capaços de fer-ho. Sí, hem escridassat els nostres fills, sovint per petits errors sense importància (o per faltes més importants, però per les quals no hauríem mai escridassat un veí o un company de feina). Hem castigat els nostres fills pels mateixos errors o faltes lleus, i els hem castigat sense dret a defensa ni a recurs (“No em repliquis!”). Els hem insultat (“Tu ets tonto o què?”) i ridiculitzat (“Ja estàs plorant com un nen petit!”; “Tens l’habitació que fa vergonya!”). Hem oblidat pronunciar les paraules màgiques, sisplau i gràcies. Fins i tot, en alguna ocasió comptada, hem perdut els nervis i els papers i els hem donat una bufetada.

Irònicament, hem fet als nostres fills coses que, si ells fessin a un altre nen, els tornaríem a renyar. No, no som perfectes. Som humans. I el reconeixement d’aquesta veritat és una gran oportunitat en l’educació dels nostres fills (i en la nostra. Educació continuada. La paternitat és un continu aprenentatge). En primer lloc, podem mostrar als nostres fills, amb l’exemple, la manera d’arreglar les coses quan veus que ho has fet malament. I això no és necessàriament “Té el caramel que demanaves”, però tampoc no és mai “Té el maleït caramel i calla d’una vegada!”, sinó “Perdona, no t’havia d’haver cridat. Els caramels són dolents per a les dents i no n’has de menjar, però jo t’ho hauria d’haver dit bé i no cridant”. Ells sovint no saben fer-ho, i això els fa patir. He vist nens enfadats durant hores, sorruts, desobedients, irritables i irritants, després de fer una cosa malament, d’insultar o pegar a un altre nen. Crec que els fa ràbia, precisament, ser conscients del seu error i no saber què fer. No ho aprendran, esclar, en un dia, sinó després de molts exemples i molts anys. Nosaltres encara n’estem aprenent.

En segon lloc, el reconeixement dels nostres errors ens ajuda a comprendre els seus. ¿Oi que vostè, encara que hagi escridassat o colpejat el seu fill, l’estima molt? ¿Oi que no volia fer mal, que simplement havia perdut els nervis? Doncs el seu fill també estima els pares i tampoc no vol fer mal, encara que de vegades perdi els nervis o faci coses mal fetes.

(nota de l'amanuense: on diu pares també hi podem posar avis)

pd 547

EL PERIÓDICO  dissabte 24 de novembre del 2001

D'"INTEGRATS" A "AGRESSIUS"

...

El catedràtic Javier Elzo ha dividit els joves enquestats en quatre categories, a les quals ha penjat una etiqueta.

1. Integrats (64%): No solen robar, ni accedeixen sense bitllet al transport públic. Són complidors, altruistes i valoren la formació que reben. Tampoc donen prioritat  als diners ni a la fama.
2. Presentistes o disfrutadors (28%): el que més els interessa és viure el present a fons. Valoren les amistats i els agrada viure experiències noves. Els agrada colar-se a l'autobús i no senten estima per les regles.
3. Incívics (6%): sovint es dediquen a destrossar el mobiliari urbà i menyspreen el rendiment acadèmic, la vida espiritual o la col·laboració amb les ONG. Els agraden els diners, la fama i tenir èxit amb les persones de l'altre sexe.
4. Agressius (1%): Violents amb les persones. Robatoris, viatjar gratis en els transports públics, conduir sense carnet o assegurança. Valoren molt poc el compliment de les normes. Es comporten com a maltractadors escolars.

pd 546

AVUI dimarts 13 d'agost del 2002

PARES I MESTRES, EL COMPROMÍS DE L'EDUCACIÓ
Jordi Riera

Ser i fer de mestre em mereix un gran respecte i admiració... Aquesta és una feina que erosiona i xucla en la seva condició d'interacció humana contínua en què ells tenen un paper fronterer i mediador entre continguts, processos i valors... els educadors incrementen any rere any la percepció que l'educació escolar està resultant un repte massa solitari, difícil i cada vegada més carregat de responsabilitats delegades. No poden evitar que s'evidenciï que els pares no assumeixen íntegrament la seva condició de paternitat i per tant de responsabilitat educativa. No poden tampoc evitar preguntar-se si en realitat es reconeix socialment el seu titànic esforç.

...

Educar té moments de patiment, donació i angoixa per a ambdues parts, però sobretot demana temps i afecte, com a condició de possibilitat...

...

Ni les famílies que s'abstenen – perquè no en saben més o perquè no volen fer res més -, ni les famílies que només fiscalitzen el que ells creuen que passa a l'escola, poden reclamar gaire cosa als mestres. A tot estirar poden estar-hi agraïts.

pd 545

AVUI, 3 de juliol del 2002

AI, L'ESTIMACIÓ SERVIL DELS PARES!...

Josep Varela

...

Quantes vegades s'haurà de dir als pares que els nens necessiten, precisament per formar la seva personalitat, tenir unes normes, i que l'obligació de complir-les és bàsica en la seva educació? Fins quan s'haurà de repetir als pares que quan els mimen, quan no saben dir que no als seus fills, els estan fent un pèssim favor?...

...

Convertir-se en esclaus dels capricis dels marrecs en lloc de fer-los anar per rengles raonables i clars és un dels principals errors de l'educació actual.

Naturalment que hem d'estimar els nostres fills! però mai d'una manera servil, mai deixant que siguin ells els que dictin les normes... S'ha de fer veure als pares que els nens clamen per tenir disciplina, encara que protestin en contra. Naturalment que ho fan, de protestar! És la seva manera d'expressar-se, però dins seu estan desitjant que el pare o la mare no transigeixin i els facin complir l'ordre donada. Si els pares, per mandra, por o comoditat, s'arronsen, el nen queda decebut... i una mica més mal educat.

pd 544

PRESÈNCIA,  11 de febrer de 1996

ADOLESCENTS SENSE REFERÈNCIES (i 2)

Joan Torres i Culubret

(Continuació)

...

Com esperar que creguin en l'esforç individual i el treball amb aquestes perspectives? És tan difícil estranyar-se que cerquin l'èxit  davant del grup mitjançant actes heroics gratuïts que acaben en tragèdia? El curiós és que veiem aquests fets com a nous quan hi ha pel·lícules americanes dels anys seixanta en què les competicions suïcides amb cotes eren el pa de cada dia.

Sóc dels que creuen en la joventut, en la seva capacitat d'entusiasme i, si esdevé el cas, de revolta. Cal reconèixer que, amb les renúncies de la nostra generació, els hem deixat mala peça al teler. Però quelcom hauria de canviar, caldria que sentissin l'alè de la nostra solidaritat. No només de paraula, cal ajudar-los canviant els valors. Tot lluitant amb ells per aconseguir que els respectin com a treballadors i com a persones... 

pd 543

PRESÈNCIA,  11 de febrer de 1996

ADOLESCENTS SENSE REFERÈNCIES (1)

Joan Torres i Culubret

... Durkheim pensava que la felicitat humana només es troba garantida si les ambicions dels individus són limitades per normes socialment acceptades. Actualment els moderns corrents de pensament sostenen que la comunitat com a concepte és un anacronisme, fins i tot una idea reaccionària: ja fa anys que preval l'individualisme.

... Hi ha una pèrdua de referències i de seguretat per part del jovent i una crisi de la família tradicional,... que difumina el paper dels pares, que volen eludir els conflictes, necessaris en els joves per tal d'afirmar-se.

D'altra banda, hi ha un factor, lligat als mitjans de comunicació, que ha fet  molt de mal a la figura dels pares com a referent: el culte al diner com a mesura de l'èxit, i el que és pitjor, associar l'autoritat-valor del progenitor al patró diner...

(Els adolescents) ... estan insatisfets de la societat actual... tenen por de l'atur... estan desencisats de la política i no es comprometen en tasques altruistes. Tampoc són capaços de revoltar-se. El seu somni no sol ser assemblar-se als pares; volen ser multimilionaris. Són la generació "stand by" (en espera), i la idea que seran la primera en molts anys que viurà pitjor que els seus progenitors ha calat fons...

 (continuarà demà)