pd 991

​ARA  diumenge, 2 d'abril del 2017

POT SER RACISTA LA CORRECCIÓ POLÍTICA?

Albert Pla Nualart​

.....vull reflexionar sobre la subtil manera com ens censura la correcció política. I em centraré en un tema delicat... el repte que suposa per a una societat la convivència entre grups ètnics amb valors substancialment diferents... en el món dels mitjans hi ha una voluntat -subreptícia, tàcita i molt general- d'invisibilitzar aquest problema...

D'una banda, tenim barris humils on grups ètnics diferents conviuen amb evidents malestars. De l'altra, una opinió publicada firmada per persones benestants que fan el que poden per no conviure -fugint, si cal, de l'escola pública- amb grups ètnics diferents del seu. (Poden tenir i exhibir, això sí, amics i coneguts en l'elit més culta i integrada d'aquests grups.) 

Hi ha una correcció política que ha vingut a dir que conviure amb altres ètnies enriqueix i és fantàstic. Però no és igual conviure amuntegats en pisos amb parets de paper de fumar que conviure, quan tu vols i on vols, com qui fa excursions a un parc temàtic... en certes condicions, la convivència ètnica pot ser un repte insuperable que defugen, així que poden, els que tenen més mitjans.

I, tanmateix, només una convivència a fons en cada barri i poble evita la derivada inevitable d​'aquest malestar: els guetos.

pd 990

​ARA dimarts, 8 de gener del 2017

ALS FILLS, ENCARA

Ignasi Aragay

​Ara que ja sabeu com us estimo i com entenc i pateixo la vostra llibertat, goso encara afegir-hi alguna cosa més: el mateix de la carta anterior, però dit d’una altra manera. Perdoneu-me la insistència. Els pares, ja ho sabeu, podem ser molt pesats, coses de l’amor incondicional. D’una banda sempre empetitim els fills i de l’altra sempre n’esperem massa...
... no em desplau tant la informalitat dels joves com la poca empenta que a voltes demostreu, aquest deixar-se portar. M’entristeix molt, molt, quan parleu com vells derrotats i desesperançats, conformistes, apàtics. El món va massa malament per renunciar a transformar-lo. I la vida és massa meravellosa per viure-la només de passada. Quin horitzó pot tenir algú que als 18 anys no vol canviar les coses? El pessimisme remugaire fa llàstima en algú gran, sí, però en un jove és descoratjador, desconcertant, és un fracàs ... ¿Es pot ser jove i no rebel, no inquiet?
Ni que sigui des d’un escepticisme lúcid, hi ha tantes coses en les quals creure, tantes causes per les quals lluitar!... Tantes! Totes venen de lluny i no s’esgotaran en la vostra vida. Demanen, a més, el gest generós d’entendre que formeu part d’una cadena, que algú us ha precedit en l’esforç i que algú n’agafarà el relleu. Demanen el vostre petit gran gra de sorra, el vostre compromís. Res més.
...

Prefereixo joves i fills que em retreguin el meu tebi compromís, la meva possible hipocresia o la meva comoditat de predicador ben pagat que no els que s’ho miren tot des de la barrera. Prefereixo un jovent que m’incomodi que un que em complagui. Prefereixo que els fills s’equivoquin per voler fer massa i anar massa ràpid que no per prudents i passius. La seva revolta potser no serà la meva, però serà... O el que sigui. Però que sigui! Per això us dic que els joves només teniu dues alternatives: ser o ser. La resta és enterrar-vos en vida, decebre i decebre-us. Ànims i molta sort! I feu el que feu, us estimaré sempre.

pd 989

​ARA, 30 de desembre del 2016

16 COSES QUE HE APRÈS AQUEST 2016 (b)

Carles Capdevila

...
9 Que sense confiança no hi ha motivació, perquè confiar sovint dóna més fruit que vigilar.
10 Que em sedueixen els optimistes pencaires. Els que saben que tot és un desastre i tot pot anar ben malament, si no hi posem remei aviat. I per això s’arremanguen. I mantenen aquest punt d’ingenuïtat necessària per creure que podran...
11 Que prioritzar vol dir descartar...
12 Que el pitjor de la por és quan ens pilota, quan s’instal·la al volant. Perquè la por ens pot fer traïdors. O ens pot paralitzar del tot. La por de la veritat ens fa mentiders, la por de sentir emocions fortes ens fa freds, la por del risc ens fa tirar massa tovalloles, i la por de morir ens pot impedir viure.
13 Que som més el que fem que el que diem, som més el que decidim que el que pensem, som quan actuem i no quan reflexionem.
14 Que ens cal més mala llet i més esperança. Hem d’estar més emprenyats i més il·lusionats alhora. Ens convé assenyalar i denunciar els culpables, mirar-los als ulls, no assumir que això toca, mostrar-los tota la ràbia que sentim...
15 Que calen metges i mestres amb visió de capçalera, que en lloc de dedicar-se al trosset assignat i prou, siguin capaços d’agafar distància i tenir cura de persones senceres, de cap a peus.
16 Que la bellesa és en la mirada, i no hi ha privilegi més bonic que ser observat des de l’amor incondicional i l’alegria de viure. No hi ha cap inversió més segura i rendible que envoltar-nos de persones que ens estimen tal com som...

​

pd 988

​ARA,  30 de desemb​​re d​el 2016

16 COSES QUE HA APRÈS AQUEST 2016 (a)

Carles Capdevila

1. Que acceptar les limitacions té un punt dolorós i un altre d’alliberador.
2. ​Que l’amabilitat pot ser la idea més revolucionària. Té el poder transformador de les persones que porten el somriure posat, que transmeten optimisme, que ens fan riure, que per allà on passen milloren l’ambient. 
3. ​Que en lloc de lamentar-nos quan el cos se’ns queixa i deixar anar un “maleït genoll”, tocaria valorar els anys que fa que ens suporta i es doblega al nostre servei. 
4. ​​Que convé acostar-nos a gent senzilla, que té en la bondat i l’estima i la cura dels altres el focus, que passen desapercebuts en un món que premia més el cinisme que la ingenuïtat.
5.  Que hem vingut aquí a estimar i ser estimats, i per tant, a cuidar-nos.
6.  Que no es pot discutir mai amb un imbècil. La clau és detectar-los i frenar-los abans...
7.  Que la persona amb qui no et sàpiga greu plorar i que et faci la companyia adequada és per força un molt bon amic. Sobretot si també sabeu riure plegats.
8.  Que mai no és tard per aprendre a caminar, i que amb l’amic amb qui més camino som molt més amics des que caminem plegats.

pd 987

​ARA 25 de desembre del 2016

CARTA (DE NADAL) ALS FILLS (i 2)

Ignasi Aragay
​
Però no us escric per parlar de mi sinó de vosaltres, del futur immens que teniu al davant. Quina vida voleu? Com voleu anar deixant llast familiar? Com voleu ser i estar al món? Teniu moltes més coses sobre les quals prendre partit: viviu en societat, en un món injust, esbojarrat i imprevisible. Però també meravellós! Depèn de vosaltres que vagi a millor o a pitjor. Un cop us feu grans, sou vosaltres els qui essencialment decidiu quina relació voleu tenir amb els pares i quina petjada voleu deixar al món. Si decidiu ignorar aquestes tries, si decidiu no triar, us passaran dues coses: que sereu uns ignorants i que algú triarà per vosaltres.

Passar de fill a persona adulta i autònoma vol dir essencialment començar a decidir per tu mateix. La decisió més fàcil, i més vella que l​'​anar a peu, és optar per seguir sent un adolescent el màxim de temps possible. Prendre només compromisos individuals, recrear-se en el petit món particular, aïllar-se de tot, no agafar responsabilitats, deixar-se anar en un desordre més o menys controlat, concentrar-se en un mateix, en el propi plaer, el propi guany, el propi cos, el propi èxit... Fins que un dia t’adones que necessites els altres, que necessites alguna cosa més, que amb un mateix no n’hi ha prou per donar sentit a tot plegat.

​... ​

les excuses per no fer-lo són moltes: la precarietat laboral (ben certa i escandalosa), la voracitat del sistema econòmic (contra el qual és tan difícil lluitar), la perversió i corrupció de la democràcia (una altra lluita interminable), l’absència d’horitzons i utopies (ens hem quedat sense religions ni ideologies).

Sí, tot això és cert i real i a voltes dramàtic. Esclar: viure la vida de debò demana esforç, passió, risc. És més senzill deixar-se portar per una onada superficial que un dia, quan menys t’ho pensis, et deixarà tirat a la sorra, despullat i sol. L’alternativa és lluitar cada dia, gaudir a cada cruïlla, de cada decisió, ser conscient de tot el que fas i deixes de fer. Respirar fons i capbussar-te dins l’onada, nedar a contracorrent, si cal. Empassar aigua i sal. La sal de la vida! Sense por, anant a totes. Aquesta és la vida que val la pena viure, fills meus.

pd 986

​ARA, 25  de desembre del 2016

CARTA (DE NADAL) ALS FILLS (1)

Ignasi Aragay​

Us estimo. Molt. No us ho acostumo a dir, oi? Però quan arribes als cinquanta anys i fas balanç, què en queda? Poques coses essencials, i entre aquestes, vosaltres al centre, donant sentit al que no en té gaire: sou alhora un xuclador i un generador d’energies. Sou un neguit permanent i un incendi inapagable de felicitat. Sí, més o menys ho sou tot. Traieu el millor i el pitjor dels pares. Ens feu pensar, ens feu riure, ens feu plorar, feu que ens qüestionem a nosaltres mateixos, feu que ens enrabiem, i tot això sense fer ni la meitat del que voldríem que féssiu... I ves per on faríem el que fos per vosaltres, però sabem que al capdavall heu de recórrer sols el vostre camí. No és fàcil: no se us pot ajudar ni massa ni massa poc. Hiperprotegir-vos és debilitar-vos. Deixar-vos anar és patir en silenci. 

I tanmateix toca deixar-vos anar. Observar-vos en la distància, si pot ser en la mitjana distància. Aconsellar-vos tot i saber que no seràs mai del tot escoltat... però alguna cosa queda. No fer-te pesat ni fer-te absent. Ser-hi, senzillament, per quan et necessitin. Ser pare o mare és una cura d’humilitat permanent. Ets molt important i al mateix temps no ets res. Durant uns anys ets com un déu o una deessa imprescindible i després, a poc a poc, vas perdent poder i influència fins a convertir-te en accessori. Un accessori de luxe, si voleu, una peça de col·leccionista, revestida de sentimentalitat, però accessori al capdavall. És així i així ha de ser. Llei de vida.

pd 985

​ARA, 17 de desembre del 2016
LA CRUELTAT S'ENCOMANA

Carles Capdevila
​

La cultura de la crueltat avança, i està guanyant. Té extrems notoris com el bullying, els abusos, els desnonaments, el maltractament als refugiats. Té alhora un substrat social i diria que fins i tot cert suport intel·lectual.

La crueltat és indiferència o plaer en el patiment dels altres. El pas previ a la indiferència és la resignació. És assumir que el món és així i no el podem canviar, és entendre i acceptar que la vida és dura, i donar per bo que l’única solució és acostumar-s’hi, aguantar. Aquest discurs arriba a culpabilitzar el dèbil, perquè s’ensorra davant de violències físiques o verbals o grupals que trobem normals.

Una societat resignada passa a ser indiferent. I el següent pas és el gaudi en el patiment aliè. L’individualisme i la competitivitat són ingredients bàsics en aquesta recepta. Partim d’un malestar personal, que ens mereixeríem més, i per tant celebrem fracassos aliens, derrotes dels nostres “rivals”. Ja li està bé. S’ho ha buscat. Què és pensava, que a ell no li tocaria el rebre?

... persones amb formació i capacitat discursiva argumenten i exerceixen la crueltat. Hi ha articulisme i tertulianisme agressiu, insultant, que busca la humiliació, el descrèdit, que ridiculitza la compassió, que es permet fer burla dels que pateixen des d’una superioritat immoral.

No és la ment la que ens lliurarà de la temptació de la crueltat que tots podem tenir, sinó el cor. L’educació. L’exemple. El contagi. Però ara per ara mediàticament la crueltat és més seductora, comercial, addictiva. I cal anar alerta perquè es comença sent voyeur de les accions cruels, gaudint-ne en silenci, i un cop superada la primera barrera se n’acaba sent practicant.