pd 2122 L'Institut Nova Història de Catalunya: fàbrica de "fake news"

 (arafa...)

La capacitat de sorprendre d'aquest país no té límits. Ara, segons l'Institut Nova Història de Catalunya, fundat per l'escriptor Jordi Bilbeny, resulta que ni més ni menys que el Cid, Cristòfor Colom, Marco Polo, Garcilaso de la Vega, Francisco Pizarro, Diego Velázquez, Santa Teresa de Jesús, Miguel de Cervantes i Shakespeare (que serien la mateixa persona), Francisco de Quevedo, Erasme de Rotterdam i Leonardo da Vinci eren catalans. Però vet aquí que una conspiració castellana hauria fet manipular sistemàticament tota la documentació dels arxius per evitar l'evidència...

El que desconcerta i inquieta és que aquesta follia hagi tingut cert èxit en una societat suposadament il·lustrada. Diversos factors l'han alimentada: el caràcter atractiu dels seus productes amb un contingut llaminer, sensacionalista i molt planer, adreçats a un sector sense coneixements històrics de les files de l'independentisme, disposat a veure en aquest relat una alternativa al cànon espanyol. Però no deixa de ser paradoxal que aquest sector pretengui catalanitzar els mites històrics del nacionalisme espanyol...

Joaquim Albareda 23.4.2020

pd 2121 "Ja estàvem vivint un gran robatori, el de l'alegria de la vida"

 (arafa...)

... l'altre dia el poeta Enric Casasses va escriure: “Des que estem tancats a casa s'ha aguditzat la sensació d'estar a la intempèrie”.

Que bona la frase. M’apunto el poeta. Estem a la intempèrie, sí, sobretot psicològicament. Quedarem molt tocats. El confinament no deixa de ser una presó. És contracultural, perquè nosaltres som éssers socials.

... el vell està poc valorat perquè no és productiu. Aquesta idea de buscar l’èxit més que no pas la glòria és pròpia de la societat ultracapitalista en què vivim. M’agradaria viure amb una concepció més oriental de la vida, en què el vell és qui contempla la vida de lluny i t’avisa de la proximitat de la mort. El vell ha acumulat saviesa, i té sentit honorar els vells...

La reducció de drets ja s’havia anat fent de mica en mica els últims temps, per la hipertròfia de l’Estat, en què la gent no és servida sinó que serveix...

Antoni Bassas entrevista Javier Sádaba 12.4.2020

pd 2120 Preparats per al pitjor

(arafa...)

... quan passi la pandèmia i Espanya s'enfronti a la recessió econòmica, no és difícil d'imaginar que l'agenda prèvia (diàleg i reforma territorial) passarà a millor vida amb l'excusa de la unitat, que a Espanya normalment vol dir centralització i patrioterisme...

Espanya és el país del món amb més morts per habitant, i això sota un govern del PP hauria provocat una autèntica revolta, almenys a Catalunya, i els consensos amplis, fins i tot de to sobiranista, haurien estat més fàcils. Però amb l’esquerra al poder, el PSC i els comuns estan demostrant una fidelitat a prova de bomba respecte dels seus padrins espanyols, i l’independentisme estarà sol si vol desplegar el seu ideari o -si més no- defensar les atribucions de la Generalitat enfront dels embats centralistes...

Toni Soler 12.4.2020

pd 2119 L'efecte Messi i la fi del covid-19

(arafa...)

La normalitat no tornarà del tot fins que el públic, alegre i il·lusionat, ompli sense cap recança, com en els bons temps, el Camp Nou fins a la bandera per veure Messi. Fins que aquest moviment catàrtic no es produeixi, no s’acabarà la por, fins llavors voldrà dir que encara no hi ha la confiança general suficient per anar massivament al teatre, al cinema, a les biblioteques, als actes culturals, esportius o cívics de la més diversa índole. L’autèntic tret de sortida anirà en funció d'això: de l'efecte Messi, l’ídol de masses per excel·lència del nostre microcosmos. El dia que la gent es llanci despreocupadament a veure l'estrella del Barça, voldrà dir que el covid-19 ja està definitivament vençut i emocionalment superat. Fins aleshores, la vida pública seguirà restringida, a mig gas, a mitja por. Seguirà l’apagada social en què ens trobem immersos per imperatiu sanitari. ...

De moment, l'única vàlvula d'escapament, l'únic espectacle massiu que ens permetem, és un mena de recordatori diari per exorcitzar la por, per dir-nos que tots junts vencerem: els aplaudiments de les vuit del vespre. És la nostra dosi d’acte i afecte col·lectiu...

Ignasi Aragay 12.4.2020

 

pd 2118 Quant val la nostra vida?

(arafa...)

Un fet rellevant d'aquesta pandèmia -que pocs gosen remarcar- és l’enorme consens social que ha generat l'opció de combatre-la paralitzant la vida social i assumint el desastre econòmic que això comportarà. I és encara més rellevant si mirem les xifres de mortalitat -en quatre mesos uns 100.000 morts d’una població mundial de 7.800 milions (un 0,0013%)-, i les comparem amb les d'altres pandèmies i, concretament, amb la del 1918 -en onze mesos uns 25 milions d’una població mundial de 2.000 milions (un 1,25%)...  La població estava habituada a suportar epidèmies i tampoc tenia la impressió que s’hi pogués fer gran cosa... La clau de l’immens contrast és que ara tenim més clar què és un virus i com es transmet. Sabem, per tant, què s'hi pot fer i, sabent-ho, és molt difícil que no ho fem. També és cert que esperem de la medicina una mena d’assegurança de vida... Perquè salvar-nos i sobreviure ja és més una exigència que no pas una expectativa. La nostra vida, la de la majoria de nosaltres, ha passat a ser un fi en ell mateix. I se’ns fa inconcebible concebre-la com a mitjà... 

No em malinterpreteu: jo sóc el primer que m'apunto al vitalisme egocèntric pensant en mi i els meus. Però el cert és que aquest aferrar-nos al risc zero, que sembla tan humà, pot acabar sent ben poc humanitari... Perquè el mal que estem fent a l’economia -si no girem els nostres valors com un mitjó-acabarà tenint unes conseqüències desastroses enormement desiguals. El preu, en molts casos, serà amb vides. I no tindria res d’humanitari estar disposat a pagar-lo mentre no es pagui amb la pròpia. Un lema tan bonic com “Posar sempre la vida davant l’economia” ens podria acabar servint de coartada per posar unes vides -les nostres- davant unes altres. 

Albert Pla Nualart 12.4.2020

 

pd 2117 Contra la unitat

(arafa...)

...

Encara em pregunto com reaccionarà la gent, especialment a Europa, davant d’aquesta calamitat. En termes generals, la desgràcia ens torna conservadors i egoistes, porucs i poc inclinats a la gestió comunitària. ¿Es produirà, doncs (o seria millor dir que es consolidarà), un gir a la dreta? ¿Una dreta nacionalista, populista, partidària de l’ordre i de l'autoritat? O, pitjor que això, ¿podria ser que aquesta dretanització es produeixi de forma sigil·losa, com un virus infecciós? És a dir: no cal que el PP i Vox governin a Espanya, si el PSOE i Podem accepten amb naturalitat que el símbol de l’Estat sigui un rei corrupte vestit de soldat, i que l’exèrcit patrulli per Pamplona fent sonar l'himne d'Espanya per megafonia. Els militars fan rodes de premsa, el govern espanyol recentralitza el poder, els seus lacais perifèrics fan el que poden per soscavar el poder autonòmic, i per suavitzar-ho tot Pedro Sánchez fa servir la mascareta de la unitat, aquesta vella trampa que per aquests verals coneixem tan bé.

... ha quedat demostrat que l’autonomia no és una eina prou eficaç per resoldre els problemes de la gent, i que l'única opció que ens dona l'Estat és l'obediència, camuflada també per la mateixa mascareta de la unitat, i que ens hem d’empassar una gestió llunyana i erràtica, i possiblement deslleial, i el rei fent el soldadet, i els presos polítics confinats a les cel·les per la pressió del Tribunal Suprem...

Toni Soler 3.4.2020

 

pd 2116 Una taronja, un ou, un llibre

 (arafa...)

...

Ara, de cop, descobreixo els sons de la natura a la ciutat, el vent quan pentina els finestrons, la pluja que repica en els vidres, el silenci de la nit des del balcó abans de tancar-me en el misteri dels somnis. Totes aquestes petites troballes no m’han canviat la vida, però li donen una estranya fragància. És com si hagués descobert una nova gamma de colors. No són gaire cosa, ja ho sé. A tot estirar, un plaer tebi. No és el gran viatge exòtic, no és una aventura ni una epifania. Però entre el no-res d’esperar que l’epidèmia passi de llarg i això, doncs mira...

Ahir, després de massa hores capficat en el diari, enganxat a l'ordinador i el mòbil, quan va ser el moment de pensar a sopar alguna cosa -ja eren les deu tocades-, vaig obrir la nevera i només hi havia un ou, un solitari ou. I dos tomàquets. I una taronja. A la panera hi quedaven unes llesques de pa sec. De tot plegat en va resultar un àpat deliciós: una canònica truita a la francesa, pa amb tomàquet (originàriament servia per a això, per reaprofitar el pa sec) ben regat amb oli d'oliva i un pessic de sal, i per postres una taronja dolça, ben dolça. Quina simplicitat tan gustosa. Quina il·lusió. No tenia res i alhora ho tenia tot. Vaig assaborir cada tall de truita, cada queixalada al pa, cada grill de taronja. Tornar a l'essència de les coses, aquesta és l’oportunitat que ens brinda el drama pandèmic. S’han acabat, em sembla que per molt de temps, els focs d'artifici d'un estil de vida frenètic en què sempre tots aspiràvem a més, més diners, més vacances, més poder, més diversió, més velocitat, més experiències inèdites, més excitació, més de tot. Com si visquéssim en una pel·lícula trepidant...   

Ignasi Aragay 5.4.2020