pd 2267 La feina mal feta no té... fronteres

 (arafa...)

La nova operació policial i judicial contra l'independentisme és, un cop més, maldestra i potinera... La diplomàcia del Kremlin afina molt quan adverteix que, per tal d’internacionalitzar el Procés, hi ha suposats patriotes de pedra picada capaços de dir “les bestieses més increïbles”. L’apreciació governamental russa delata al mateix temps, i al mateix nivell d’ineptitud, que hi ha jutges i guàrdies civils que, per tal d’esclafar l'independentisme, són capaços de donar credibilitat a un deliri com aquest, cosa que, segons el ministeri rus, “excedeix l’absurditat”...

L’altre punt dèbil i ridícul (a més de vomitiu) de l'operació Volhov és precisament el seu nom feixista, en record de la participació de la franquista División Azul al costat dels nazis en una ofensiva del 1941 contra els russos. Un nom així mostra cruament un vergonyós biaix ideològic i fa encara més evident que els inspiradors d'aquest nou episodi de persecució independentista s'han cregut, o han volgut creure (no sé què és pitjor), que Putin volia enviar tropes per ajudar Catalunya. És com si hi hagués gent que mentalment encara tingués al cap l'enemic “rojo separatista ” català que va obsedir Franco i que li va servir com a pretext per a una guerra fratricida i un odi inacabable.... En una democràcia normal, el que ha batejat com a Volhov aquest tinglado policial hauria de ser immediatament expedientat. Però, esclar: ni al jutge Aguirre ni al guàrdia civil en qüestió no els passarà res. La feina mal feta no té fronteres.

Ignasi Aragay 1.11.2020

pd 2266 On són els valors del laïcisme? 2

 (arafa...)

L’escola pública ha d’estar amarada de valors, i darrere aquests valors no hi pot haver només ciència: hi ha d’haver també fe. Estic convençut que a Samuel Paty el movia la fe quan va mostrar als seus alumnes les caricatures de Mahoma, una fe molt més humana i profunda que la dels seus assetjadors i la del noi que el va degollar... què fem malament perquè joves criats aquí abracin el terrorisme religiós?...

Els valors del laïcisme -que l’escola intenta defensar cada dia més sola- són contradits i contraprogramats pels valors de la societat: de les famílies que hi duen els fills. L'esforç de l'escola per integrar s'estavella contra la religió basada en la segregació i la desigualtat que predica el nostre model econòmic i que s’acarnissa amb la immigració. L’islam hauria de passar del dogma a la fe per poder aterrar en el laïcisme, però el laïcisme que heroicament defensava Paty és una illa de fe en un mar de dogma neoliberal: una illa on és molt difícil aterrar. Dins l'islam hi ha molt de mal -i no hem de cedir gens quan es mostra intolerant-, però el mal també està en nosaltres.

Albert Pla Nualart 25.10.2020

pd 2265 On són els valors del laïcisme? 1

 (arafa...)

La meva mare, de 96 anys, no acaba de portar bé que el seu Déu no sigui important, central, en la vida dels seus fills com ho és en la seva. “No sé què he fet malament, però no hi creieu... Cap dels tres”. Potser és massa tard per fer-li entendre que, si bé no creiem en el seu Déu, creiem en molts dels valors que inspira, i que hi creiem -precisament- perquè no ho ha fet malament. El dogma fixa la fe, i fa que creences imprescindibles per mantenir-se humà esdevinguin perilloses certeses; que el que hauria de ser subjectiu i inefable sigui objectiu i litúrgic. Converteix la fe en catecisme, i crea les condicions per a la intolerància.

Però en cap procés civilitzador la fe precedeix el dogma: com menys humans som més certeses necessitem, igual que els nens. Créixer vol dir passar de venerar certeses a venerar misteris, de catecismes a fes. No es creix passant de creure a no creure en res. Tota civilització, tota persona, entra en crisi i decadència si, quan qüestiona el dogma, no conserva l’essència de les creences que encotillava i estrafeia: si perdent el dogma perd, també, la fe. De les creences que ens queden -després d’aquest subtil i arriscat exercici- en podem dir laïcisme o valors republicans.

Albert Pla Nualart 25.10.2020

pd 2264 "Estimats pares"

 (arafa...)

"Estimats pares,... Ja fa mesos que la ballem a causa del virus i alguns diuen que estem passant la guerra de la nostra generació. Ja es veu que exageren, perquè a vosaltres us van bombardejar a casa i després va venir una dictadura que us feia aixecar el braç quan anàveu al cine, en un món desenquadernat amb camps d'extermini i bombes atòmiques. Malgrat tot, no recordo que us queixéssiu gaire del que us va tocar viure. Al contrari, ens vau inculcar un sentit de la decència que incloïa esforçar-nos per millorar i l'elegància d'estar agraïts pel que teníem. Com que el virus ha matat molta gent gran, hi ha hagut dies que he pensat que millor que no hi sigueu. Però sí que hi sou, perquè el vostre record m’ajuda a mantenir la serenitat en aquest món que, creieu-me, torna a estar desenquadernat”.

Antoni Bassas  30.10.2020

pd 2263 Tres octubres

 (arafa...)

Tres anys després ens queda, sí, una triple paradoxa de l'arbitrarietat d'Estat. Perquè el resum dràstic, kafkià o imponderable és que, exactament sota la mateixa llei i sota el mateix imperi, per l’enjudiciament del mateix fet –l’1 d’octubre del 2017 i les seves derivades– ja s'han produït tres sentències absolutament i radicalment distintes. Fins i tot, antagòniques​..​.Per un mateix fet que tenia idèntica acusació inicial -rebel·lió-, doncs, triple resultat diferent. O bé 100 anys de presó al Suprem per sedició; o bé vint mesos d’inhabilitació al TSJC per desobediència a la mesa del Parlament –que li expliquin a l’estimada Carme Forcadell–; o bé una categòrica absolució a l'Audiència Nacional que ni tan sols Fiscalia s’atreveix a recórrer... ​Tres anys després i tres sentències diferents​... i prop de tres mil persones represaliades rere l’1-O. Per voler votar. Per unes urnes, per uns xiulets, per un nas de pallasso o per una pancarta, tant se val. Todo por la patria, s’entén millor en aquest context. I tot vol dir tot –judicis especials, clavegueres estatals, espionatge industrial, operacions encobertes, batalla diplomàtica pel relat, complicitat i empara a l'extrema dreta, Pegasus i tot l’arsenal repressiu disponible–. I amb el personal disposat, esclar: policies patriòtiques, fiscals patrioters, magistrats patriotes. Tecnoestructura d’Estat al servei del Nacionalisme d'Estat... ​​​

David Fernàndez 31.10.2020

pd 2262 La voluntat i el mètode

Ara fa deu anys una part molt important, potser majoritària, del poble de Catalunya va definir una voluntat i va creure que tenia un mètode eficaç per dur-la a terme. La voluntat era la independència. El mètode, exhibir de manera massiva i pacífica aquesta voluntat, als carrers i a les urnes, amb la convicció que això forçaria Espanya a acceptar un procés d'autodeterminació com al Canadà o la Gran Bretanya. La Diada (i l’1 d’Octubre) va oferir grans exhibicions inequívoques d’aquesta voluntat. Però el mètode no ha resultat eficaç. Espanya va moure peça en direcció contrària. Una resposta immobilista i repressiva, judicial i policial. Ha pagat un preu molt alt per aquesta resposta en inestabilitat, en mala imatge, en deteriorament de les institucions i en retrocés democràtic, però ha dit que està disposada a pagar-ne un d’encara més alt si cal. El mètode, doncs, no ha funcionat. I des de Catalunya la confiança en el mètode s'ha substituït per la perplexitat, el dubte i els recels entre els qui suggereixen mètodes diferents, sense que cap generi la mateixa unitat ni esperança. Certament, quan no hi ha un mètode clar la voluntat s’afebleix. Però mai no s'ha de confondre el dubte davant del mètode amb la desaparició de la voluntat.

Vicenç Villatoro 12.9.21

 

pd 2261 "A Puigdemont i Junqueras no els reclamem que siguin amics, sinó que tinguin sentit d'est

(arafa...)

l’única solució real al conflicte polític passa per l'amnistia per a tots els represaliats. L’amnistia és l’única manera que té l'Estat d'admetre que s'ha equivocat... El Parlament hauria d'aprovar una proposta de llei d'amnistia per portar-la al Congrés. Així es visualitzaria quina és la proposta de consens catalana...

La repressió persegueix dividir-nos, és obvi, però més enllà de la lluita antirepressiva, des de la societat civil, on sí que hem aconseguit una unitat sòlida, cal passar de la resposta a la proposta. Els nostres polítics ens han d'explicar de manera serena, però clara, què pensen fer per canalitzar el clam de la ciutadania. Que només es comprometin a allò que estiguin disposats a complir i a assumir-ne les conseqüències...

no som antipartits, entre altres coses perquè sabem perfectament quina és l'alternativa als partits polítics: el totalitarisme. Però el nostre paper ha sigut sempre canalitzar la veu de la ciutadania als governants i ser exigents en aconseguir que sigui escoltada, tant pels d'aquí com pels d'allà.

Entrevista a Jordi Cuixart 18.10.2020