pd 814

PRESÈNCIA, 26 de maig de 1985

ELS FETS DE MAIG 1937 A BARCELONA

Germinal Ros

(Tres portades de La Vanguardia, Diario al servicio de la democracia)

 Miércoles, 5 de mayo de 1937

La lluita entre germans és sempre estèril i funesta. Enfront de l'enemic comú, és suïcida. Uniu-vos, treballadors!

Jueves, 6 de mayo de 1937

L'esperit de solidaritat antifeixista ha d'apaivagar els odis i fer possible la convivència entre tots.

Viernes, 7 de mayo de 1937

Extingits els odis fratricides als carrers, penseu tots en fonamentar la gran obra de la concòrdia proletària.

pd 813

PRESÈNCIA, 3 de novembre de 1996

FINS ARA, GERMANS.... (discurs de comiat a les Brigades Internacionals)

Dolores Ibarruri, Pasionaria

...

Comunistes, socialistes, anarquistes, republicans, homes de diferent color, de diferent ideologia, de religions antagòniques i que tots ells estimaven profundament la llibertat i la justícia, van venir a oferir-se a nosaltres incondicionalment.

Ens ho donaven tot, la joventut o la  maduresa, la ciència o la experiència, la sang o la vida, els seus esforços i els seus anhels... i res ens demanaven. És a dir, sí: volien un lloc en la lluita i anhelaven l'honor de morir per nosaltres.

... parleu als vostres fills, parleu-los d'aquests homes de les Brigades Internacionals.

Expliqueu-los com travessant el mar i les muntanyes, salvant fronteres eriçades de baionetes, vigilades per gossos rabiosos que els volien destrossar amb les seves dents, van arribar a la nostra pàtria com croats de la llibertat. Ho van deixar tot: afectes, pàtria, llar, fortuna, mare, dona, germans, fills i van venir a nosaltres per dir-nos: Som aquí! la vostra causa és la nostra mateixa causa, o sigui la causa de tota la humanitat avançada i progressiva.

... Podeu marxar plens d'orgull. Sou la història, sou la llegenda, sou l'exemple heroic de la solidaritat, de la universalitat de la democràcia ...

pd 812

ARA, dissabte, 10 de setembre del 2016

ELS PARTITS ESTÚPIDS

Toni Güell

...

Rajoy s'està erigint en l'intèrpret més constant d'un tipus de declaració pública particularment nociva. En va donar un exemple a propòsit de la polèmica sobre el nomenament de José Manuel Soria com a director executiu del Banc Mundial: " Si un funcionari no pot ser funcionari, això què és?" La renúncia de Soria ha estat una petita victòria de la decència que no ens ha de fer oblidar, sinó tot el contrari, que de comentaris falsaris com aquest Rajoy n'ha fet molts, i en relació a casos tan escandalosos com els ordinadors de Bárcenas i altres que no hem de perdre el temps ni l'espai de reproduir. Sí que cal, però, dedicar un temps i un espai a subratllar que aquest tipus de declaració constitueix una categoria en si mateixa: no és una relliscada risible (com les seves frases sobre els plats i els vasos, o sobre els veïns i l'alcalde), però tampoc és mer cinisme, en tant que el cinisme consisteix a portar a gala la immoralitat. És una tercera categoria, una operació de disfressa en la qual el PP s'està doctorant, consistent a fer passar per normal el que en realitat és la indignitat més descarnada.

Pot semblar que els efectes d'aquestes operacions d'emmascarament no van més enllà del curt termini, però no és així...

(Els polítics populistes) s'han pintat sobretot com a fenomens que provenen de la pèrdua d'expectatives de les classes mitjanes. També són, però, la conseqüència d'una degradació comunicativa i cultural, d'una banalització del discurs i del llenguatge que s'infiltra en les consciències com l'aigua i que les va xopant fins a fer-les més pesades, més lentes i més nècies davant l'escomesa del populisme que les encalça per apoderar-se'n...

pd 811

ARA,  dissabte, 10 de setembre del 2016

L'ÚLTIM ANY, HO JURO, L'ÚLTIM ANY!

Empar Moliner

Aquest any no t'hi has inscrit perquè no cal. Aquest any no s'ha de portar una samarreta verda o vermella. La d'aquest any és blanca, però ja veuràs si te'n poses una de casa o no. Aquest any no hi ha voluntaris que t'hagin de dir on et poses per sortir a la gigafoto. No t'has de donar les mans amb els desconeguts. Vas per lliure. Hi ha trams però no és com quan havies d'anar a omplir el número 15 perquè si no hi haurà un forat, el teu, i per culpa del teu forat serem la riota d'Europa. Aquest any és una manifestació i prou. Vaja, en són diverses. Hi aniràs, faràs el fet, i en acabat donaràs un tomb amb els amics o amb els desconeguts que t'hagis trobat. Anar a una manifestació ja és un esforç. Apuntar-s'hi encara més. Normalment, en un dia així, la gent dels països normals es mira els castells de focs artificials.

Entremig de tot això, que és ni més ni menys que una mani, periodistes d'allà que ja porten la crònica feta i que no l'alteraran vegin el que vegin. Qualsevol foto serà el que ells vulguin. Si somrius, t'han rentat el cervell, si no somrius, ets violent, si hi duus els nens, els estàs utilitzant, si no els hi duus, deu ser que tens por dels radicals. Si hi ha més gent que mai, no la comptaran, si hi ha menys gent que mai, diran que el separatisme es desinfla com un suflé. Ensenyaran només la manifestació de Barcelona i no pas les altres o ensenyaran la de Tarragona o la de Salt, parlaran de nosaltres sense nosaltres. Diran que dividim per no dir que multipliquem.

Davant de tot això, tu només rius. Demà aniràs a ca la sogra andalusa, que és la que té més ganes d'anar-hi, a la mani, perquè -diu- “ Estoy hasta los huevos y quiero la independencia ya”. Dinaràs i et queixaràs d'haver de sortir a aquella hora a mig pair el salmorejo i l'escalivada i el pa amb tomàquet i el “bacalao con naranja”. Diràs que és l'últim any, que és el que vas dir l'any passat. I un cop al carrer, com sempre, faràs que tothom al teu voltant se senti acollit com tota la vida s'ha fet en aquesta volcànica i barrejada terra.

pd 810

VILAWEB 11 de setembre de 2016

11  DE SETEMBRE DIADA DE CATALUNYA

GARCÍA MARGALLO DIU EL MATEIX QUE VA DIR JOSÉ CALVO SOTELO L'ANY 1936

Qui va ésser ministre d'Hisenda durant la dictadura de Primo de Rivera, José Calvo Sotelo, va afirmar en el Congrés de Diputats de la II República Espanyola que si Catalunya se proclamava independent, ho seria a perpetuïtat. Efectivament, la història demostra que, un cop assolida la independència, no hi ha cap ex colònia al món que hagi demanat posteriorment el retorn dels colonitzadors o dels invasors.

José Calvo Sotelo (1936):
"Entre una España roja y una España rota, prefiero la primera, que sería una fase pasajera, mientras que la segunda seguiría rota a perpetuidad"

José Manuel García Margallo, ministre d'afers exteriors espanyol (2016):
"‘D’una crisi se surt, un atac terrorista se supera, però la dissolució d’Espanya és absolutament irreversible".

L'oligarquia espanyola que des de fa centenars d'anys viu de l'espoli, de l'explotació i del saqueig de les colònies sap perfectament que una Espanya governada per "Podemos", per posar un exemple, seria sempre una situació transitòria, mentre que la independència de Catalunya, País Basc, Balears, Galícia, País Valencià, Canàries...; serà definitiva i irreparable.

A Madrid, com a qualsevol metròpoli, les elits dirigents sempre han tingut present aquest fet. Això explica perquè els dirigents de "Podemos" (Yglesias, Errejón...) també s'oposen a la independència de les colònies, exactament igual com els dirigents del Partit Comunista francès al seu moment es van aposar a la independència d'Algèria (1962)

pd 809

ARA, diumenge, 4 de setembre del 2016

MÈTODE PERE QUART CONTRA L'ATUR

Albert Pla Nualart

... l'únic que mereix dir-se "feina" és l'esforç format, rigorós i disciplinat que fem al llarg de la vida per incrementar el benestar i afavorir el progrés de la societat que ens ha fet humans.

I entendríem que no és possible ser humà i estar content d'un mateix si no es fa feina en el sentit perequartià: el d'"ofici clar i treball decent a profit de tu, dels teus i del món". Una societat productiva de debò està formada per persones que, "segons els seus dons i sense vanitat", fan feina tota la vida. És aquella on fer feina és un dret i un deure irrenunciables.

... Hi ha gent que, sense ni un gram de cobdícia, fan feines admirables tota la vida. I és la gent que sembla que sigui més feliç...

... necessitem, de manera urgent, que aquesta gent, que no treballa per cobdícia, que no es jubila, que fa feines clares i decents, siguem la gran majoria. I tot em fa pensar que el camí per aconseguir-ho passa perquè el sector públic, alimentant-se i partint sempre de les comunitats de base - de la democràcia més radical -, vagi recuperant el terreny que no ha parat d'arrabassar-li el sector privat.

pd 808

PRESÈNCIA,  3 de novembre de 1996

EL DEUTE AMB LES BRIGADES

Pau Lanao/Carme Vinyoles

Barcelona no va poder celebrar la seva Olimpíada Popular (perquè) just el dia que havia de començar, el diumenge 19 de juliol de 1936, Franco disparava el tret de sortida cap a una pugna molt més dura que la prevista pels atletes, i alguns d'aquests i dels seus acompanyants, en nombre aproximat de dos-cents, van agafar el fusell i van incorporar-se a les columnes de milícies que marxaven ja cap el front d'Aragó. Hi havia francesos, anglesos, alemanys, italians... i eren els primers voluntaris estrangers que lluitarien enquadrats en diferents centúries a favor de la República...

A partir d'aquell moment, i durant els dos anys següents, unes 40.000 persones procedents de més de 50 països com França, la Gran Bretanya, els Estats Units, Iugoslàvia, Bèlgica, el Canadà, Itàlia...  es van desplaçar a territori espanyol per combatre l'aixecament facciós i compensar el nul suport oficial de les nacions democràtiques a la legalitat republicana... Les unitats militars (de les Brigades Internacionals) estaven compostes d'escriptors, periodistes, obrers, polítics.... una representació àmplia de l'esquerra mundial convençuda que aquella no era exactament una guerra civil sinó la primera batalla contra el feixisme ascendent. Aproximadament un terç d'ells, uns 15.000, hi van deixar la vida.