pd 1969 Jornada de reflexió per viure

 

(arafa...)

... potser ens hauríem de preguntar si la democràcia és possible en aquest dualisme: ciutadans i polítics en lloc de ciutadans-polítics. ¿Tenim dret a no fer política? ¿Podem delegar-la en uns professionals com deleguem tantes altres coses?... Hi ha un clar lligam entre la manera com vivim -i els valors que destil·la- i la qualitat dels polítics que ens governen. Com més apostem pel compromís i l’activisme, com més pensem des del nosaltres, més espai arrabassarem al populisme autoritari. Com més pensem des del jo i ens limitem a competir i a consumir passant del que els passi als perdedors -als d’aquí i als de la resta del món-, més pujarà la ultradreta, la seva violència i la seva grolleria...

... l’únic que donarà força al nostre vot és la coherència amb què el portem al nostre dia a dia. Viure aferrats als privilegis i votar esquerra cada quatre anys té molt a veure amb la crisi de representativitat. Hi ha un pervers paral·lelisme entre els polítics que es diuen d’esquerres sense ser-ho i els ciutadans que votem esquerres i vivim dretes...

Albert Pla Nualart

pd 1968 Diumenge?

(arafa...)

El vot anticatalà a Catalunya, el dels que pretenen que tota la nostra cultura sigui un caganer, una llesca de pa amb tomàquet i una cita de Pla, el concentren ara mateix tres partits. PP , Ciutadans (els dels “puñeteros castellers”) i Vox...

Amb aquest panorama, molts dels catalans no anticatalans però no independentistes (votants del PSC i Podem) ja compten que els n’arribaran molts, de vots de Ciutadans. Però també demanen als independentistes “un vot útil”... Hi ha una part de sinceritat en la demanda, però també hi ha una il·lusió per aconseguir que l’independentisme deixi de ser majoria parlamentària a Catalunya. Miquel Iceta demana que el votin per no tornar enrere: “No vull tornar a l’armari”, diu. No hi tornaria. Al fatxa espanyol li provoca mil vegades més odi un català que un gai. Que l’independentisme reculi és un somni humit dels constitucionalistes, perquè els permetria ser constitucionalistes sense rebregar la Constitució, i sense mirar cel enllà mentre es vulneren drets fonamentals dels que som espanyols per força... Cap de nosaltres vol armari. Però de moment, i sense fatxes, el que tenim és presó.     

Empar Moliner

 

pd 1967 REFLEXIONS

 

(arafa...)

... Aquí teniu paraules sàvies d’autors que admiro. Us les ofereixo per reflexionar...  Sílvia Soler

"El dolor és exactament proporcional al valor de la pèrdua". Julian Barnes.

"Poden forçar-te a dir qualsevol cosa, però no hi ha manera que t’ho facin creure. A dins teu no hi entraran mai". George Orwell.

"El desig tossut d'esperança en què em van fer créixer m’obliga a respondre amb el mateix que vaig rebre". Ángeles Mastretta.

"Aquell a qui no li és permès usar la llengua pròpia no pot ser feliç ni sentir-se lliure". Ferdinando Camon.

"Quan som feliços, la nostra fantasia té més força; quan som infeliços, actua de manera més vivaç la nostra memòria..." Natalia Ginzburg.

pd 1966 El PSC es posa còmode

 

(arafa...)

... Espanya és un país histeritzat per la qüestió catalana, on els votants més prudents, siguin o no d'esquerres, es troben que només el PSOE els garanteix una certa normalitat. Per situar-se al capdavant, Pedro Sánchez n’ha tingut prou no cometent errors, i prometent mà dura amb l’independentisme català (“no és no” i “mai és mai” són les seves divises, que el PSC s'ha menjat amb patates)...

En el cas de Catalunya, les actituds també són més importants que les propostes. Al cap i a la fi, cap dels partits catalans tindrà capacitat per imposar condicions al nou govern... l’independentisme pot treure més diputats que mai, però això potser no serà suficient per derrotar el PSC, ni per motivar-lo a desgastar-se propugnant un diàleg sense límits entre l'Estat i la Generalitat. El més probable és que el conflicte català continuï en l'actual standby...

... que els líders d’ERC i JxCat defensin un diàleg sense línies vermelles és l'única opció si no volen veure’s condemnats a la irrellevància. Mostrar-se inflexible pot complaure nuclis molt ideologitzats, però cal no oblidar que Catalunya és una minoria a Espanya, i el que hi facin o deixin de fer-hi els diputats catalans depèn, sobretot, dels seus propis resultats. 

Toni Soler

pd 1965 Qui mana aquí

(arafa...)

Una de les constants del comportament autoritari és l’obsessió per l’ostentació del poder. Per deixar sempre clar qui mana aquí. Aquí mano jo. Ho podem veure constantment... quants gestos es fan sense cap altra lògica, raó ni intenció que demostrar qui mana!... O fins i tot en el món de la justícia: hi ha jutges que necessiten demostrar constantment -alternant-ho si cal amb gestos més o menys impostats de bonhomia- que tot el poder és a la seves mans, i que no se'ls pot discutir. Si passa en tots els àmbits, no és estrany que passi també en la política, en què el poder és una de les principals matèries primeres: no tan sols s’exerceix, sinó que també s’exhibeix. I si pot ser, amb arrogància. Com més absurd sigui el gest que es fa servir per a aquesta exhibició, més clar és el seu objectiu: recordar qui mana i qui ha d’obeir. La bandera espanyola i el retrat del rei darrere Jordi Sànchez en l’entrevista des de la presó era -a més d’una rebequeria perquè se li havia donat una mica de veu a algú que volien en silenci- una pura ostentació autoritària de poder. Aquí mano jo.

Vicenç Villatoro

 

pd 1964 No vull polítics que m'excitin

(arafa...)

... Sempre m'ha interessat la política i, ves per on, cada cop trobo que la política és menys interessant, més vulgar i cridanera. Per què els aparells dels partits i dels no partits, els polítics professionals i els no professionals, els spin doctors i tutti quanti han renunciat a tractar-nos amb intel·ligència? Per què només apel·len a les nostres vísceres binàries?...

Posats a demanar, ja vaig a totes. No vull polítics que vulguin deixar petjada pròpia, sinó que s’escarrassin senzillament per deixar les coses objectivament millor del que les han trobat. No vull que em prometin la República en un cove, m'estimo més que actuïn republicanament cada dia, pas a pas, amb esperit de servei... No vull milhomes orgullosos, sinó servidors públics humils. No vull líders totpoderosos, vull treball en equip.

Ja ho sé, que els meus desitjos són ingènues idealitzacions... Però tinc l'esperança que d'aquests temps trasbalsats en sortirem canviats. De la sobredosi de mala política en pot néixer una millor política: haurem vist arribar l’extrema dreta, haurem vist el deep state retorçant l’estat de dret, haurem viscut la infàmia de la presó i l’exili, haurem vist com nord enllà la democràcia és igual d’imperfecta, haurem tastat les fake news com una droga addictiva, haurem vist la nova política envellir a tota velocitat, haurem descobert que no existeix la justícia poètica, haurem viscut massa enganys i autoenganys... I llavors, bregats en tants banys de realitat, potser podrem tornar a empaitar l'ideal d'una altra manera.

Ignasi Aragay

pd 1963 Digueu-me "iaia" a partir d'ara

(arafa...)

Al judici als catalans hi passen coses un pèl estranyes. El mateix dia que un policia anava a testificar per segona vegada, n’hi va haver un altre que va dir que un votant de l'1 d'Octubre treia “escuma per la boca” i que el punt de votació era “ple d’ancians”. Quan l’advocat Pina va preguntar-li a quina edat s’estava referint, amb això dels ancians, l’home va dir que a “persones de cinquanta anys”. Si les persones de cinquanta anys són ancians per a aquest policia, les de seixanta deuen ser directament moribundes i les de setanta zombis. No sé si li sembla bé que l’edat legal per beure i conduir siguin els divuit anys, en plena maduresa i a punt per fer-te el pla de pensions. El jutge Marchena i tots els acusats són ancians. Els dos Jordis són uns ancians que van enfilar-se a un cotxe de policia per desconvocar una manifestació d’ancians i aquesta manifestació d’ancians va sortir al programa de l’anciana Susanna Griso, perquè els seus ancians tertulians sostenien que els ancians manifestants havien comès sedició. No s'entén, doncs, que els joves policies espanyols peguessin amb tanta bestialitat l’envellida població d’ancians catalans. I no s’entén tampoc com és que aquests ancians fossin capaços d’aixecar tanques metàl·liques i una moto, com també relaten sota jurament... Vull dir que, sent indemostrable la rebel·lió, sent indemostrable la sedició, ara potser tiren cap a un nou tipus penal: la possessió diabòlica.

Empar Moliner