pd 2332 Ressaca al taulell

 (arafa<d'1any)

... si no s'hagués assolit la xifra del 52%, la premsa sistèmica hauria titulat a l’uníson: "L’independentisme continua sense arribar al 50%"... Del barret s’han tret ara, repetint-ho com lloros, que l’independentisme només representa el 27% del cens català. Amb el mateix criteri i encara més –és a dir, sense covid– només cal dir-los que a Pedro Sánchez el va votar el 18% del cens espanyol. I la majoria que li va donar suport a la investidura representava el 29%. Afegim-hi, ja sota covid, que a Urkullu li va donar suport el 18% del cens basc, i a Feijoó, el 23% del cens gallec. Al capdavall, als faquirs de l'estadística diguem-los que a Joe Biden l’ha votat només el 28% del cens. Fi de les comparacions. I principi de realitat: l’independentisme ratifica la majoria i guanya per primer cop en vots, percentatge i escons. Als il·lusos enterradors, bon dia. Tenen un elefant gegant al menjador...

la premonició cuixartista s'ha complert: en molts reptes no ens en sortirem, però reptar a les urnes aquesta societat era un risc per a ells. Derrotar-nos amb les nostres armes. No se'n surten. No volen assumir que el desig de canvi polític i transformació social, el ferrocarril subterrani republicà, va arribar fa anys i ha arribat per quedar-se: per això el 80% està contra la repressió, el 77% per un referèndum, el 57% no votaria avui la Constitució espanyola, el 52% va votar opcions independentistes diumenge passat i la monarquia no té més del 10% de suport social. A veure com ho aturen. Mentrestant, l’únic que espero és que no siguem nosaltres els que ho espatllem...   

David Fernàndez, 20.2.2021

pd 2331 Sant Esteve

 (arafa1any)

... Sant Esteve ―stephanós, en grec, que vol dir corona (!)―, que degué morir cap a l'any 34, és considerat el primer màrtir cristià. Era un jueu hel·lenitzat, com sant Pau, que va creure que la doctrina que propagava la colla cristiana era més redemptora que la que escau al judaisme, que no creu en la redempció de la humanitat, o sempre l’ajorna fins a un moment indeterminat de la història, que no arribarà mai: és el tan conegut “messianisme” hebreu. Com que Esteve, igual que el Crist poc abans crucificat, va anar a provar de convèncer el Sanedrí de Jerusalem per fer-los canviar de religió i abraçar la nova doctrina amorosa –bell ideal–, els rabins “es van tapar les orelles i s'abraonen tots alhora contra ell” (Fets 7, 57), van portar Esteve als afores de la ciutat i el van lapidar, que era el tipus de pena de mort que ells practicaven en aquell temps.

L’estrany de tot plegat és que el matessin, perquè la pena de mort no depenia d’ells –tenien autoritat religiosa, però no política– sinó de l'autoritat romana, és a dir, del mateix governador que havia fet crucificar Jesús. La mort de Jesús està molt ben documentada; la d’Esteve podria ser una llegenda, com la de sant Jordi o la de sant Sebastià.

Jordi Llovet, 26.12.2020

pd 2330 El Nadal del futur 2

 (ara... mateix)

No estic pas en contra de les festes col·lectives. Ben al contrari, em semblen més necessàries que mai, en una societat excessivament escorada cap a l’individualisme. El que crec és que hem de repensar-les, donar-los un sentit que ens parli a nosaltres, persones del segle XXI, que enllacin amb la tradició, sí, però que la renovin, justament perquè la festa no mori... I l’Església fa ara una gran pressió per no perdre el sentit religiós dels ritus col·lectius... En una societat laica com és ja en gran part la nostra, cal reinventar les cerimònies, no prescindir-ne, que tot grup humà les necessita per enfortir els seus vincles i la seva cohesió. I que qui vulgui celebrar el naixement de Jesús pugui fer-ho sense obstacles, però també sense imposicions... Mantinguem, doncs, el Nadal, però donem-li, de mica en mica, un nou sentit, que no sigui exclusivament la festa de les compres i dels bons menjars, cada vegada més mancada d'esperit col·lectiu... Instaurem el Nadal com una festa del civisme, de la celebració de la nostra vida col·lectiva. Què era la Missa del Gall, sinó trobades de la comunitat, moments per desitjar-se felicitat i estrènyer els vincles entre la ciutadania?...   

Marina Subirats, 11.12.2021

pd 2329 El Nadal del futur 1

 (ara... mateix)

Última setmana de novembre: pobles i ciutats encenen uns llums i garlandes que fa dies que pengen pels carrers. Comento amb diverses persones: ¿en aquest moment d’encariment brutal de l’electricitat, ara que comencem a entendre que hem d'estalviar energia no solament pel preu sinó com a mesura ecològica, és el moment, de tanta lluminària? Si, és Nadal, ho sé, i també sé que són llums de baix consum, però, ¿calen tots aquests guarniments per celebrar la festa? I fins i tot si –segons es desprèn de les dades del CIS i del baròmetre de la religiositat– només al voltant d'un 9% de la població de Catalunya va habitualment a missa els diumenges, és a dir, és creient convençuda, ¿té sentit que encara celebrem el Nadal? 

Per a la majoria de la població el portal de Betlem, la Mare de Déu, Sant Josep, Jesús i la resta de protagonistes tradicionals del Nadal ja només són figuretes d'un pessebre que seguim fent per la il·lusió de les criatures i que potser encara ens commouen perquè ens recorden la nostra infància, però l’emoció de la festa religiosa ja no hi és, i, de mica en mica, desapareixen molts dels ritus que l’acompanyaven: les nadales cantades en família, les dècimes recitades pels menuts, les felicitacions personals. Unes celebracions, doncs, que s'han convertit sobretot en un reclam per al consum i una ocasió per als comerciants de fer calaix...                     (Continuarà...) 

Marina Subirats, 11.12.2021

pd 2328 Un Nadal molt autèntic

(arafa1any)

El Nadal d'aquest any 2020 ha acabat convertint-se en una gran paradoxa: no podrem celebrar-lo asseguts a taula amb totes aquelles persones que desitjaríem però, alhora, s'ha constituït en l’experiència universal que més s'acosta a l'esperit del que se suposa que estem celebrant, el naixement d’un temps nou, de llum que s'allarga i de confiança en els altres que es renova, en un marc d’incertesa i precarietat generals compartides. Dit d'una altra manera, mai un Nadal haurà estat tan de veritat com aquest. Enmig del fred i la neu socials, aquest Nadal no desencadena només el record de cada any dels que no hi són, sinó que obliga la nostra mirada a recordar qui som, què tenim de debò, què valorem avui que altres anys no teníem en compte i què hem hagut de compartir. La pandèmia ha capgirat els ritus convencionals de Nadal però ens l’ha fet més dolorosament humà.

Antoni Bassas, 25.12.2020

pd 2327 Mentre hi hagi gent que estimi...

 (ara...mateix!)

Trobada d'amics, de bons amics, d'aquells que són família escollida... Ens desespera la corrupció econòmica i la repressió política, i ens amoïna molt l'emergència climàtica, perquè ens costa imaginar que els nostres fills vulguin portar fills a un món que sembla degradar-se inevitablement en tants aspectes. Ens envaeix el pessimisme. I no devem ser els únics.

Llavors dic: "Mentre hi hagi gent que estimi, el món estarà salvat". És una frase que faig servir en una de les meves xerrades. No és per adormir les consciències, sinó per evitar el "tot o res": "Com que no puc arreglar-ho tot, no faig res". Hem fet coses per als altres (tots hem estat gent d'esplai i agrupament) i tots procurem fer les nostres feines amb actitud de servei, tan bé com podem, i mirem de ser exemple per als nostres fills. I no som els únics.

No sempre tinc coses a dir, però això sí que us ho diré: pel bé dels nostres fills, hem d'estimar, quan estimar és denunciar la injustícia, quan estimar és pensar en els altres i actuar en conseqüència, quan estimar vol dir transmetre esperança (i no desànim!), quan estimar és ensenyar als fills com és d'important comptar amb bons amics per salvar el món!

Juanjo Fernández, 27.11.2021

pd 2326 Bon Nadal a totes les bombolles

(arafa<d'1any)

... Jo anava cap a la meva escudella, la que em pertocava, la que algú havia fet, per a mi, per a nosaltres, per demostrar d'aquesta manera –cuinant– que ens estimava. Però no n’he tingut sempre, d’escudella.

Convidar i ser convidat. És la cosa més feliç. “Et quedes a dinar?”, et pregunten de vegades. “Et quedes a dinar?”, preguntes de vegades. I aquesta pregunta, que ve de tan antic –perquè el primer que vam fer, com a éssers civilitzats, és inventar s..istemes perquè el menjar fos una litúrgia–, és la màxima expressió de l’alegria. “Gràcies, senyor, per aquestes viandes”, diuen els cristians (amb tot el sentit del món), i jo afegiria: “I gràcies, sogra; gràcies, amic; gràcies, xef; gràcies, estimat; gràcies, cunyat; gràcies, germana que no tinc però que ets tu, per haver-les preparat”. Em moro d’il·lusió quan algú para taula. Em moro d’il·lusió quan algú es lleva d'hora per començar a fer el caldo. Em moro d’il·lusió quan algú ha triat un vi; ha pensat que l’obrirà per nosaltres. Em moro d’il·lusió quan arribo a una casa i, així que entro, em donen una copa i em somriuen perquè he arribat. Bon Nadal, si teniu la sort de tenir bombolla.

Empar Moliner, 25.12.2020