pd 2495 Ramon Muntaner, viure de veres

 (arafa<d'1any)

Quan en Ramon Muntaner sortia a un escenari, ara fa gairebé cinquanta anys, amb els cabells llargs i rinxolats i una guitarra a les mans i començava a cantar “Quan tindré cinquanta anys no vull ser com el pare, cansat i sense fe, renec o riallada”, els qui el sentíem teníem una clara sensació de veritat. Allò que ens estava dient en Ramon Muntaner, encara que fossin paraules de Pere Quart o de Palau i Fabre o d’Espriu, ens ho estava dient ell. I era cert. Tenia el dring de les coses certes, d‘estar dient d’una manera bella i clara el que creus i el que vols. Per això l’admiràvem. Perquè transmetia veritat humana. Perquè en Ramon, quan musicava un poema, un bon poema, triat amb sensibilitat i saviesa, no tan sols li endevinava la música que duia a dins, fins al punt que ja no el pots llegir sense sentir en el fons aquella música. També el feia seu. L’adoptava, com si els poetes haguessin dit amb precisió allò que ell ens volia dir...

... un home lliure, que diu en cada moment allò que vol dir, que calla quan creu que ha de callar, que no està per orgues ni per modes ni per consignes ni per imposicions. Que canta i compon. Que creu en la música i les paraules, sempre, canti o no canti. Encara que les paraules no siguin seves, perquè de fet sí que són seves, les ha fet seves. Un home lliure i conseqüent que s’aboca a la vida, a l'amor, a l'Àngels i als fills, a l'amistat, a la feina. Que fa el que creu que ha de fer... algú que viu de veres. Un desig polític, esclar. No es pot viure de veres si no et deixen. Els homes no poden ser si no són lliures. Però que va també més enllà o més ençà de la política. Que té a veure amb les emocions, amb la creació, amb la veritat. Amb la vida...

Vicenç Villatoro Lamolla, 11.12.2021

pd 2494 Heroïcitats

(arafa<d'1any)

... inauguració de la gran llibreria internacional Finestres, que neix acompanyada d’una editorial amb el mateix nom, especialitzada en el còmic i la novel·la gràfica en català... Així que tenim l’oferta a punt: variada, moderna, clàssica, per a lectors de tota mena. Però tot aquest esforç –gairebé podríem dir que heroic– no servirà de res si no tenim prou lectors. I de lectors en català només en tindrem si assegurem que la llengua faci molt més que sobreviure. Que sigui la llengua necessària i també la llengua de l’oci. Que els joves trobin el més natural del món llegir en la mateixa llengua amb què aprenen filosofia, fan classes de ioga, miren sèries i fan birres amb els amics. I tot això –o algunes d'aquestes coses– no depèn només de nosaltres, desafortunadament. O sí. Vull dir que encara que estiguem en mans de governs centrals hostils amb el català, la nostra actitud pot fer-hi front, amb una resistència activa i aquesta cansada militància a què ens obliga ser part d'un país sense estat... Ser català és cansat, sí, però saber-nos imprescindibles per salvar una llengua és emocionant, no em direu que no. I és força més digne que creure que la teva cultura és el centre del món i riure’s de les llengües que no són la teva. Això no sé si és cansat, però és patètic.

Sílvia Soler, 11.12.2021

pd 2493 Casado, l'indigne

 (arafa<d'1any)

...

No és que el PP hagi renunciat a Catalunya, sinó que ha renunciat a la veritat. ...necessita mentir per sobreviure. Ja fa anys que el PP ha donat Catalunya per perduda políticament, perquè comprova que com més mentides digui de nosaltres més vots aconseguirà a Espanya. Els corresponsals estrangers ho entenen tot quan els ensenyes el mapa electoral: la dreta capaç de guanyar a Espanya és irrellevant a Catalunya. No és veritat, doncs, que el PP sigui un gran partit espanyol. Una dada: PP, Vox i Ciutadans sumats tenen el 15% dels escons del Parlament. I ja no els amoïna gaire, han après que amb això en tenen prou per parar un Estatut, perquè allò que no guanyen a les urnes ho guanyen als despatxos (o als jutjats)...

Insistint en la mentida de manera incendiària en un tema inflamable, Casado confirma que és un polític indigne de tenir cap responsabilitat sobre la convivència entre persones. Ara ens toca als catalanoparlants respondre-li de la millor manera: usant i compartint el català amb tothom.

Antoni Bassas, 18.12.2021

pd 2492 Acceptar les "cookies"

 (arafa<d'1any)

... cada dijous vaig a aquest mateix bar de l'Eixample de Barcelona. És un bar d’aquests cuquis que fan cookies... L’atenen tres noies, que ja es veu que han de ser simpàtiques per contracte. Quan entres sempre et diuen un “hola” franc, alegre i musical. Potser mi-do. Com el cucut que cantava dins del bosc de la cançó. Cu-cut!

Cada dijous li demano un tallat a la mateixa noia. Sempre un tallat. I cada cop ella se’m mira perplexa, aclaparada, espantada, diria, i em diu: “No entiendo”. Cada dijous la mateixa noia i la mateixa clienta fan el mateix ritual. Jo repeteixo “Un tallat”, provant de ser molt simpàtica, i ella repeteix que no m’entén, ja no tan simpàtica. Llavors o li dic “Un cortado” o li dic “Un tallat es un cortado” o una companya del fons li tradueix la petició...

Ella potser viu sense saber que existeix el català (no ho descartaria). En tot cas, el que em sorprèn és que la noia aconsegueixi, setmana rere setmana, no fixar aquestes dues paraules... Em sembla molt més difícil i meritori per part seva no recordar i interpretar aquestes dues paraules que no pas recordar-les...

Empar Moliner, 18.12.2021

pd 2491 català a l'escola

(arafa<d'1any)

​Ferreres, 18.12.2021​

pd 2490 ¿Hem de sortir de la "immersió"?

(arafa<d'1any)

Sempre m'ha semblat ridícul que ERC s’omplís la boca “blindant la immersió”. He dit i sostinc que era tan absurd com blindar la porta d'una casa que té un gran esvoranc a la paret. Les dades ara ho confirmen i no és estrany que, destapat l’engany, es qüestioni el model. Però ¿realment és el problema?...

Tant a Catalunya com a Euskadi el procés que fa avançar el castellà i retrocedir la llengua pròpia no el pot aturar, tot sol, el model educatiu, sigui una irreal “immersió”, sigui un majoritari model D. L’únic que podria aturar-lo és que la llengua pròpia fos dominant socialment i desbordés, per tant, el marc minoritzador del “bilingüisme social”. És sempre l'escola la que acaba sent un reflex de la societat, i no al revés. I no nego que l’escola pugui i hagi de millorar la societat. És crucial que ho faci. Però si la societat no li fa costat en els seus reptes, si s'hi gira d'esquena, esperar que els assoleixi és injust i cínic. Als anys 80 bona part dels pares de classe treballadora castellanoparlants van arribar a creure que el català, si no necessari, era fonamental per a la integració i la prosperitat dels seus fills. Ara ja fa temps que no ho creuen: fa temps que veuen i constaten que en el món i les feines a què poden aspirar, el català no serveix de res. Pitjor encara: el perceben com a propi d’unes classes benestants alienes a la seva identitat. I això va creant un clima advers a la “immersió” que només es pot evitar que exploti fent que sigui de cartró pedra. El tema clau aquí no és el model: és el pes que ha de tenir el català en el conjunt de la societat.Si en té prou, no patim que també el tindrà a l'escola, amb “immersió” o sense.

Albert Pla Nualart, 5.12.2021

 

pd 2489 Benvinguts, Sr. Casado i Sra. Ayuso

 (arafa<d'1any)

Costa molt d’assumir com a normal la distorsió diària, d’arrels seculars, amb què el nacionalisme espanyol mira la realitat lingüística catalana. Com pot ser que persisteixi i es reprodueixi, generació rere generació, aquest profund desconeixement, aquest menyspreu tan gran, no ja al català, sinó a la societat plurilingüe catalana? Com és possible que se segueixi projectant a Espanya la imatge d’una Catalunya que ofega i discrimina el castellà, cosa que està a anys llum de respondre a la més mínima prova factual?...

No es pot dir que no s’hagi intentat trencar aquest prejudici, de totes les maneres possibles, durant dècades i dècades, en dictadura i democràcia, des de les dretes i les esquerres, des del món cultural i educatiu i comunicatiu i polític, rebatre aquesta falsedat tan escandalosa. Quanta pedagogia malaguanyada. La maquinària mediàtica cavernària, incansable i obsessiva, fa més d'un segle que no defalleix a l'hora de sembrar la llavor de la discòrdia lingüística. La seva pluja fina ha calat, creant la ficció d'un món paral·lel de cinema de terror en què mestres amb pell de xai fan servir el català per adoctrinar criatures indefenses, que tornen a les seves llars convertides en independentistes filonazis que odien el castellà davant uns pares horroritzats. Cal reconèixer que tenen una imaginació desbordant, fabulosa. Han construït un enemic imaginari fantàstic que justifica el seu implacable zel justicier.

La ficció (i la mentida) és molt difícil de combatre. Què pot fer la modesta realitat convivencial catalana contra aquest atractiu i monstruós món imaginari? La reacció comprensible de molts és dir “buenu, vale, doncs que s’ho facin!”, o bé refugiar-se en la resistència lingüística personal, o deixar-se caure pel pendent del passotisme claudicant. Sigui com sigui, costa molt la coherència de seguir intentant convèncer-los que viuen en un engany de dimensions colossals... 

Ignasi Aragay, 28.11.2021