E.E. 156 LA MISOGÍNIA SUBTIL DE BERTRAND RUSSELL

... l'any 2022,  va fer cent cinquanta del naixement del pensador anglès Bertrand Russell (1872-1970)... Va ser declaradament faldiller i, si ara visqués, hauria passat pels tribunals més d'una vegada: no violava ni assetjava les dones, pròpiament, però les desitjava amb una passió no inferior a la que sentia per la lògica matemàtica. Això sí: malgrat aquesta devoció, va practicar aquella misogínia subtil, carregada de wit, que encara practiquen les societats que no s'han vist envaïdes per cap tendència políticament correcta, una de les xacres més fabuloses del nostre temps. Li agradava parlar dels beneficis del tabac, dels inconvenients del deport per a la ment –en donen proves molts esportistes–, de la inutilitat de la farmacopea industrial, dels mals que provenen del menjar ecològic i de moltes altres coses.  Un dia, una dama amb aire de setciències li va demanar que expliqués la diferència entre el temps i l'eternitat. Russell se la va mirar uns segons i li va respondre: “Senyora, encara que esmercés tot el temps del món per explicar-l’hi, vostè necessitaria una eternitat per entendre-ho”. (Avui dius això en públic a una dona i et fiquen a la presó per no se sap exactament quina llei enemiga de l'enginy.)...

Jordi Llovet, 4.2.2023

E.E. 155 ABUSOS SEXUALS?

Les cinc activistes que van ser enganyades per un policia nacional infiltrat als seus moviments socials han interposat una querella contra ell, perquè va mantenir-hi “relacions sexo-afectives” per treure’ls informació... Tot em sembla correcte, en la querella, excepte els “abusos sexuals”. Per què abusos sexuals? Com que elles van estar d'acord en aquesta “relació sexo-afectiva”, entenc que l’acusen d’abusador sexual perquè va mentir. Però ¿mentir per endur-se'n algú al catre o a l’altar és abús sexual? Llavors val més plegar, perquè no hi ha prou presons. Em sembla repugnant que l'Estat es gasti diners en infiltrar un policia en moviments pacífics. Em sembla trist haver de mentir per tenir sexe. Però no podem dir que el que ha fet el poli (dolent, en aquest cas) és abús sexual... Entenc molt bé que les cinc dones enganyades ara se sentin del tot brutes i traïdes. Que es morin de ràbia pensant en aquelles cigarretes compartides al llit mentre ell potser deia, vehement, que “hem d'estar unidis i decididis”. Però l'abús sexual és un fet concret, gravíssim, que no es pot banalitzar.

Empar Moliner, 4.2.2023

 

E.E. 154 "ELS BANCS NO DONEN RES"

Aquesta setmana hem sabut que el Sabadell ha guanyat 859 milions (segon millor resultat històric); CaixaBank, 3.145 milions (una xifra que no havia assolit mai en termes reals); el Santander, 9.605 milions (el benefici més gran de la seva història), i el BBVA, 6.420 milions (més que mai, un 38% d'increment).​.. l'estalviador o l'hipotecat voldria notar alguna relació directa més gran entre els beneficis del banc i els seus propis beneficis.​ ​"​... els bancs no donen res". 

Si a això hi afegim el tancament d'oficines bancàries, que operacions senzilles com anar-hi a buscar canvi o ingressar efectiu només es poden fer segons quins dies i segons quines hores, que sense cita prèvia hi ha males cares, que ser client de tota la vida no té gaire valor i que, en general, la relació del client corrent amb el seu banc és cada vegada més digital i menys personalitzada, també s'ha de comprendre que la notícia dels beneficis anuals sigui acollida amb contrarietat, sobretot ara que els bancs continuen xiulant i fent-se els distrets per no haver de retribuir l’estalvi d’acord amb la pujada dels tipus d'interès.

Antoni Bassas​, 4.2.2023​

E.E. 153 PLINTON: NI EDUCACIÓ, NI FÍSICA

... la simple imatge del plínton fa que tota la meva atenció quedi focalitzada en aquesta andròmina vintage de gimnàs d'escola. El terror que em provoca aquesta pila de calaixos de fusta amb la part superior encoixinada amb cuir fa que el meu cervell no pugui veure res més... A unes quantes generacions, el plínton ens connecta amb la sensació de pànic que vam patir durant l'adolescència. Era un instrument de tortura a les escoles juntament amb el poltre, aquell bloc de cuir alçat sobre quatre potes. Aquests dos aparells de gimnàs simbolitzen una de les aberracions educatives de la Transició. No servia per a res. Ja podien passar cursos i contractar professors nous, que la sessió de trauma i tortura sempre arribava. En unes classes d'educació física sense cap mena de valor pedagògic, hi havia unes setmanes l'any que posaven aquella pila de calaixos al mig del gimnàs o de la pista bàsquet. Notaves la suor freda al clatell i la debilitat als genolls només de sentir el soroll de la fusta quan els calaixos encaixaven l’un amb l'altre. La professora –o professor, cadascú recorda els seus– agafava una cadira, la col·locava a deu metres de l’andròmina, s’hi asseia creuant les cames, amb aquell xandall... Amb la llista de classe en una mà i el llapis a l'altra, ens demanava que féssim una fila per ordre alfabètic de cognom i anéssim passant per damunt d'aquell artefacte de fusta llardós...

Te’l posaven horitzontal, havies de saltar amb força, clavar els braços al centre de la superfície i, obrint les cames, una cap a cada costat, caure a l'altra banda amb els braços estirats amunt. L’exercici tenia altres modalitats: ajuntant els genolls contra el pit o, amb el plínton vertical, fer-hi la tombarella a sobre. Hi havia tres tipus d’estudiants. Els que saltaven com gaseles sense cap tipus d’esforç. No els hi havia ensenyat ningú, senzillament havien estat ungits amb un poder diví. Ni tan sols la professora de gimnàstica es podia penjar la medalla d’haver traspassat aquells coneixements. Després hi havia els kamikazes. Aquells que no estaven dotats de l'agilitat dels primers però tenien una valentia arrasadora. Agafaven velocitat i es llençaven contra la pila de caixons, obcecats a arribar a l'altra banda encara que fos a costa de la seva integritat física. Més d'una vegada havien quedat estesos amb el plínton desmuntat perquè l’ímpetu i l'energia superaven la tècnica. I finalment hi havia el sector dels inútils que, atemorits i amb l'autoestima per terra, havíem de fer el ridícul davant la resta de la classe. I, per si no n'hi hagués prou, tornar-nos a posar a la cua i repetir desenes de vegades aquell exercici inútil sabent que, encara que saltéssim mil vegades, mai no creuaríem aquell mur de fusta. La professora de gimnàstica et mirava amb cara de fàstic i, aixecant les celles, tornava a posar una fletxeta cap avall al costat del teu nom. Cap professora va demostrar la seva destresa saltant l’andròmina ni mai va aconseguir que cap estudiant del sector inútil pugés de categoria. Era una assignatura que avaluava un do natural sense cap aportació de l’escola més enllà d’apilar els calaixos.

La desaparició del plínton confirma la inutilitat de l’exercici d’una assignatura en què ni aprenies res ni exercitaves el cos més enllà de fer-te uns quants blaus als genolls. Ni era educació, ni era física.

Mònica Planas Callol, 29.1.2023

Nota de l'amanuense​: dedicat a l'amic J.A.B.

 

E.E. 152 QUI ESTIGUI NET DE CULPA

Feijóo va dir que "fa molts segles que no es veu un cristià matant en nom de la seva religió"...

Algú que aspira a governar Espanya no pot mostrar una ignorància tan gran de la nostra història tan recent i, en tot cas, la resposta dóna moltes (i preocupants) pistes de la realitat cultural paral·lela a la veritat històrica en què viu instal·lada la dreta espanyola. Feijóo es desinfla cada cop que obre la boca...

Això no vol dir que, en efecte, el terrorisme de signe islamista no amenaci la nostra llibertat, i que la societat europea no hagi de vigilar que els fanatismes religiosos no acabin desembocant en atemptats terroristes. Però en matèria de matar en nom de Déu, qui estigui net de culpa que tiri la primera pedra.

Antoni Bassas, 28.1.2023

 

E.E. 151 LA PARAULA QUE ENS MATARÀ

 ... si parlem d'art contemporani (ja sigui novel·la, música, teatre, cine, humor...) hem de dir que hi ha una paraula que ens ha fet molt de mal, perquè és una paraula falsa, carregada de bones intencions, de reparació, de lluita, però també de verí, de condescendència, de maternalisme, de complaença. La paraula fatídica, la que matarà tota expressió artística, si no és que ja l’ha matat, és empoderament.

Empar Moliner, 28.1.2023

E.E. 150 PARAULES COM MANYAGUES

Com diu l'autor de l’excel·lent novel·la Libro de familia, el basc Galder Reguera, la nostàlgia és una estranya barreja de goig i de dolor.

A través del centenar de paraules que l’Helena Borrell, 100 paraules de l'Empordà i part de l'estranger, rescabala d'un possible oblit, m'he retrobat amb els meus pares i amb els meus avis i, per tant, amb la meva infància.

Més enllà dels tradicionals i coneguts fressa i tenca la porta, que t’assenyalen com a empordanès allà on vagis, he ensopegat –i gloriosa ensopegada!– amb paraules que sentia dir a casa amb tota normalitat però que s’havien perdut amb el pas dels anys i amb la desaparició dels meus pares i avis.

Tot i la nostàlgia, no em vull posar dramàtica. Sé que les llengües, com tots els éssers vius, canvien i evolucionen. És inevitable que es perdin algunes paraules, sobretot si van lligades a l’estil de vida, que, lògicament, va canviant amb el temps. Però mirar de protegir el lèxic és una missió tan valuosa com la lluita per salvar algunes espècies animals.

I, sobretot, no deixar-nos arrossegar per la globalització que tendeix a uniformitzar-ho tot.

Sílvia Soler, 28.1.2023