R 64: Son molt bona gent!

​... A la granja de criança de pollets del germà de la Isabel, l’Antoni, hi treballen uns quants subsaharians, "els negres", diu ell. A l’Antoni li agrada ser políticament incorrecte, tal com raja. Als més antics ja els ha fet contracte. Fan més hores que un ventilador i no es queixen. No sap ben bé on viuen, repartits en pisos atrotinats, però se'n surten. Van en bicicleta amunt i avall, i encara estalvien diners i els envien a les famílies de l'Àfrica. Són de fiar. Però si un falla, fora. No trobaria ningú del país que volgués fer unes feines tan dures. Per descomptat, els seus fills ni pensar-ho, tots dos estudien a Barcelona. La granja durarà fins que l’Antoni digui prou. Però és d’aquests que no pensen en jubilar-se. Què faria, si no?

Al poble l’única botiga que està sempre oberta és la del pakistanès, en Rudi. Així li diuen. La Isabel és bona compradora i ell sovint li regala fruita macada. "Toda para ti, Isa!" Li recorda l’Armando, aquell aragonès que quan era petita tenia un colmado, can Maitanquis. En Rudi tampoc no tanca mai. Du la simpatia als llavis i té bon gènere, millor que el del súper.​..

La Isabel ho té clar: el poble ha canviat molt, cada cop hi ha més gent forana. Ja no és com abans. Se sent més castellà i tothom va a la seva. La gent no es coneix. Està bé que vinguin immigrants, però no tants, eh? I que siguin legals. Catalunya no pot ser una ONG mundial. Només faltava això de Ceuta. Ens hi van la identitat i el benestar... Però que no li toquin la María i la Carolina, en Moisés i en Josele, en Moha i la Fàtima, els subsaharians de la granja –com coi es diuen?–, en Rudi i en Nino. Són molt bona gent! 

Ignasi Aragay​  18/09/2026