pd 1681 Si el conflicte és intern, la solució també

(arafamesdunany)

... si bé els sobiranistes han d’acceptar que abans de combatre el drac espanyol tenen molta feina per convèncer centenars de milers de catalans que no volen la independència, els partits unionistes han d’acceptar que el seu pes polític a Catalunya el reflecteix el Parlament, no el Congrés de Diputats, i que la seva millor aportació al diàleg seria, justament, convèncer els seus correligionaris que, si el conflicte és entre catalans, són els catalans els qui han de tenir l’última paraula... cal buscar, entre tots, un punt de confluència, una solució que representi una majoria qualificada. El 1977 aquest punt d’acord era l’Estatut d’Autonomia. Ara, el 2018, cal admetre que l’Estatut ja no és l’espai de trobada que va ser. Ha quedat àmpliament superat... Cal, en definitiva, trobar una fórmula que resulti imbatible en un referèndum, perquè també són majoria, segons la realitat demoscòpica, els qui creuen que el futur polític de Catalunya s’ha de decidir en una consulta legal...

Toni Soler

pd 1680 El camí és el discurs

(arafamesdunany)

Primera idea: s’ha de fer pedagogia a Espanya, però no tant pensant en un possible canvi efectiu allà -només una caiguda de la monarquia, difícil d’imaginar, obriria l’escenari-, sinó en l’efecte intern que pugui tenir a Catalunya... (segona) s’ha de fer pedagogia a Brussel·les, Berlín, París... tenint clar que no hi haurà miracles, que Europa està com està, però també que qualsevol gest o petita victòria a fora donen moral i tenen repercussió a Catalunya. I a Espanya... Tercera idea. Tant la pedagogia a Espanya com a l’exterior són la part fàcil. La feina realment complicada és a casa, on l’espanyolisme ha reaccionat, ocupant espais que feia dècades que li eren inaccessibles... (quarta idea), una de les tasques crucials que ara té el bloc sobiranista és la de retornar al discurs inclusiu, a la construcció d’un país per a tothom, pensi el que pensi, parli la llengua que parli i se senti català, espanyol, pakistanès o xinès. Això no pot anar de nacionalisme, sinó de republicanisme, de ciutadania, de democràcia, de justícia social, d’un sol poble plural... I de la mateixa manera (cinquena idea), també cal foragitar la fractura interna entre “bons” i “mals” independentistes.

Ignasi Aragay

pd 1679 Una insolidaritat sistèmica i 2

(arafamesdunany)

... La nostra societat, contra el que proclama el bonisme progre, no és solidària. Un govern retalla brutalment els ajuts internacionals, i això no li fa perdre ni un vot. Quants en pot fer perdre acollir vaixells d’immigrants (no un de sol, sinó els que calgui) i treure concertines de Ceuta? I no cal ni dir on aniran els vots.
La solidaritat no hauria de ser mai il·lusa. Cal augmentar molt la cooperació internacional pública i privada. Cal acollir els refugiats que ens toca i més. Cal deixar entrar tots els migrants a qui puguem garantir una vida digna. Però, fet això, l’allau migratòria no s’aturarà i caldrà continuar tancant portes a famílies desesperades. Sense canvis profunds en el sistema, l’egoisme seguirà sent vital per sobreviure.

Albert Pla Nualart

pd 1678 Una insolidaritat sistèmica 1

(arafamesdunany)

... enriquir-se (sense posar-hi límits) és sinònim d’èxit i dona prestigi social... “Sempre ha sigut així o pitjor”, em diran els cínics. I és cert que l’altruisme en què ens volem emmirallar està fet d’illes en un mar d’egoisme. Però el motor de la història, amb sotracs i retrocessos, és el gloriós desig de ser més humans. Només ens fa feliços -en el sentit més ple i serè del terme- créixer en humanitat.  I només podem ser més humans sent més solidaris. L’egoisme era i és vital per sobreviure però només l’altruisme dona sentit a la supervivència....

Albert Pla Nualart

pd 1677 La independència comença aquí (i III) (i 2)

(arafamesdunany)

... Per cert, en tot això, als que demanen responsabilitats a l’independentisme se’ls hauria de demanar on han estat i què han fet durant els darrers quaranta anys perquè encara ens toqui defensar l’escola com si fóssim als setanta... L’independentisme té una tasca cultural, i com a conseqüència social, ineludible... La voluntat està molt bé, però la substitució de la representació, de les manifestacions, per la praxi, per la política, és inevitable. La voluntas sense la gravitas, sense el deure, la responsabilitat i la credibilitat, no serveix de gaire res. Si tota l’energia dedicada a manifestacions i a tot tipus d’accions puntuals no es transforma en un compromís de política aplicada ¿de què ens servirà, tot això?... No hi ha tasca més urgent que recuperar el valor cívic que ha fet de la cultura la veritable raó de ser d’un país que té un estat en contra i que hauria de veure en la globalització la seva gran oportunitat. La primera condició és creure-s’ho i la segona fer-ne un assumpte de govern, ja que no pot ser, encara, d’estat.

Francesc Serés

pd 1676 La independència comença aquí (i III) 1

(arafamesdunany)

​... ​una de les principals raons de l’independentisme és el malestar cultural, que ha estat provocat per la força i la potència d’un estat i d’unes institucions -espanyoles- que detesten la diversitat i per uns governs -catalans- que han tingut una relació complicadíssima amb la cultura.​ Els detalls són prou coneguts. La cultura catalana pateix un assetjament constant i severíssim que afecta totes les àrees​...​​ ​Les dades de retrocés en l’ús del català al Principat, combinades amb els problemes a la resta dels Països Catalans, ja no es poden camuflar.​ Allà i aquí, ho he escrit abans: la cultura era per a CiU el que el català era per al PSC, noses.​...​

Francesc Serés

pd 1675 Aquest juny (i 2)

(arafamesdunany)

... I aquí, pobrissons de nosaltres, què farem? Continuarem portant els llacets grocs, cada dia més rebregats, a la solapa. Cada dia les pancartes estaran més brutes i descolorides. Cada dia semblarà més que continuar reclamant tot allò pel qual hem lluitat des de fa anys posa una nota dissonant en l’avenç del país. I no. Que quedi clar: Catalunya només sobreviurà si és independent. I només podrà ser-ho si parla català. És el català que ens dóna raó de ser. Mentre el català existeixi, no som assimilables. El català és el salconduit cap a la independència. D’aquí l’obsessió malaltissa de Ciutadans contra la llengua catalana. Mai no podrem ser espanyols si continuem parlant català. Per això volen eliminar la llengua. En canvi, si el català desapareix o es converteix en una relíquia irrellevant, serà fàcil convertir-nos en una 'región' més, que és el que volen. Per ser forts com a nació ens cal una llengua forta. I no sembla pas que anem pel millor camí. Ens cal una llengua estàndard forta que no cedeixi als calcs del castellà ni al bonisme de l’ús indiscriminat de formes dialectals en qualsevol ocasió...

Narcís Comadira