pd 2114 “Consol? Fes-me una abraçada i no diguis res, perquè ho espatllaràs” 1

 (arafa...)

...

La pandèmia és un fet periòdic i la de l'any 1918, la de la grip espanyola, va matar milions de persones. Però no oblidem episodis com la Segona Guerra Mundial, que va matar 50 milions de persones. Els vam matar nosaltres, no un virus. En la pandèmia del 2020 hi ha dos problemes. Un és la demografia desbocada. Som massa gent. Mai havíem sigut tants i això sí que és nou. I l’altre és la mobilitat, és a dir, que és la primera pandèmia que ens agafa (sobretot a països avançats) amb ciutats denses i milers d’avions que traslladen gent de continent en continent ... Aquesta mobilitat exuberant és ideal per a la formació de les pandèmies... Hi ha tantes coses a revisar, però n’hi diré una de molt concreta, per on jo començaria: el tema de la mobilitat inútil...

Aquests dies està morint molta gent sola a l’hospital i la família no els pot enterrar de moment. ¿Hi ha alguna una paraula que serveixi de consol en aquesta hora?

[Silenci.] Això és molt dur. Per això estan deixant entrar almenys un familiar a l'hospital. Sempre recordo que, fa molts anys, es va morir un conegut meu de sobte als 40 anys i vaig anar a veure la viuda. I quan em va veure em va dir “Consol? Fes-me una abraçada i no em diguis res, perquè ho espatllaràs”. Hi ha acompanyaments que han de ser emocionals. Una paraula pot fer massa llum sobre un tema que no en té. Trobar les paraules justes de consol és un art.

Antoni Bassas entrevista a Ramon M. Nogués 3.4.2020

pd 2113 No ens podem queixar

 (arafa...)

No és una anècdota: la Guàrdia Civil ha denunciat una persona a Manresa per parlar-los català. I sobretot, quan s'ha queixat i ha demanat que li ensenyessin la denúncia, li han dit que no en tenien cap obligació, perquè estem en estat d'alarma. Per als representants de l’Estat, l’alarma vol dir suspendre el dret dels ciutadans a queixar-se. Decretar l’estat d’alarma significa, per tant, deixar clar qui mana, donar a qui mana totes les atribucions sense necessitat de donar explicacions a ningú i negar a la gent la possibilitat de queixa. És el guàrdia civil de Manresa i és la ministra de Defensa, que es dedica a insultar el president Torra perquè ha tingut la gosadia de queixar-se sobre la gestió del govern espanyol en unes declaracions a la BBC. En estat d’alarma, no ens podem queixar. No és que no tinguem motius de queixa, és que no tenim dret a queixar-nos. Una persona tan vinculada a Manresa com sant Ignasi de Loiola va dir que “en una ciudadela asediada, toda disidencia es traición”. Sant Ignasi era un militar que va fundar un orde religiós amb principis d’inspiració militar. L'estat d'alarma, un estat de setge, en aquesta concepció militar, potser no és gaire útil contra el virus, però és eficacíssim contra la dissidència.

Vicenç Villatoro 22.3.2020

pd 2112 Lliçons virals (2)

(arafa...)

Centralisme. I és que això d’anar unidos està molt bé com a consigna patriòtica, sobretot en un país amb tendències centrífugues, com és Espanya; també ajuden a aquest noble objectiu les batudes desinfectants de l'exèrcit a l'aeroport del Prat o les compareixences de militars emmedallats elogiant l'esperit castrense de la població. Però quan s’intenta portar l’unitarisme més enllà, passa el que passa: el govern espanyol es reapropia de les competències autonòmiques, impedeix prendre mesures d'impacte local, requisa material i se l’emporta cap a Madrid en una absurda burocratització de la dinàmica assistencial, i prohibeix el tancament dels focus de contagi perquè “ el virus no sabe de fronteras ni territorios ”. Perquè, com dèiem la setmana passada, les pandèmies demanen una governança global, però després són les administracions més properes al territori les que han de menar un combat que demana agilitat i precisió. Tot això, a Espanya és impossible...

Esquerres. Si tot això -recentralització, unitat, militars fent rodes de premsa- ho hagués fet un govern del PP, tindríem les esquerres nacionals posant el crit al cel. Però com que ho ha fet el govern de PSOE i Podem, les seves filials catalanes s'han posat sense dubtar-ho al costat dels seus socis i han acusat la Generalitat de “deslleial” per intentar anar més enllà del que diu Madrid en matèria de confinament. Però en el cas que algú estigui amoïnat per l'estómac de comuns i socialistes, que no pateixi gaire; dimecres es van empassar el discurs del rei Felip sense immutar-se. Per tant, la seva solidesa digestiva està acreditada. No ho oblideu, galifardeus sense estat ni sentit d'estat: amb les coses importants no s'hi juga.

Toni Soler 22.3.2020

 

pd 2111 Anhelem un altre començament

 (arafa...)

... No ens podem tocar, no ens podem olorar, mantenim les distàncies, quasi no ens mirem. Només queden les paraules, i encara, gasius, les fem anar amb prudència, engabiats en la nostra angoixa, desconfiats. ¿Es pot viure així, sense contacte físic, sense carícies ni besades ni abraçades? Aviat ens haurem de dir: “Així ens estimàvem”. Abans de l’epidèmia, el món era incert, també, però espontani i lliure. Podies anar on volies, fins i tot podies gosar tocar un desconegut. Quins temps, aquells. Qui hauria dit que els enyoraríem?

Ara ja no. Prohibit arriscar, estimar a l’atzar, imaginar... Com fer del nostre racó de món, del nostre pis, de la nostra soledat acorralada, un espai de llibertat i estimació? ¿Tornarà mai la vida a ser la d'abans? ¿Sabrem gaudir en el futur del que teníem i no apreciàvem? L’epidèmia també són totes aquestes preguntes que acompanyen el daltabaix sanitari, econòmic, educatiu, cultural, esportiu... L’epidèmia va més enllà: qüestiona no només el sistema d’organització política i social, sinó també les nostres il·lusions, la nostra intimitat, el sentit que donem a l’existència, la capacitat d’estimar, ho qüestiona tot. Ho hauria de qüestionar tot...

Anhelem un altre començament.

Ignasi Aragay 22.3.2020

pd 2110 La vida breu

 (arafa...)

L'estat del benestar, juntament amb una sanitat pública molt competent, han acostumat les poblacions dels països desenvolupats a considerar que viurem tant com els grans patriarques de l'Antic Testament -cap no arriba als mil anys, però s'hi acosten- i que la mort és una cosa que només agafa la gent que no té memòria ni del passat ni del futur. Mentrestant, tots nosaltres, els supervivents, perseverem en la idea, desmemoriada, que la mort no existeix. Però la vida és sempre breu... la vida és efímera i la mort segura. ... “¿Per què ens queixem de la Natura? S’ha comportat benignament: la vida, si saps emprar-la bé, és llarga. Però l’un és dominat per una avarícia insaciable, l'altre està aqueferat constantment en treballs inútils; l’un és donat al vi, l'altre llangueix en l’oci...  viviu com si haguéssiu de viure sempre, que no us acut mai el pensament de la vostra caducitat [...] Perdeu el temps com si fos cosa sobreïxent i abundosa [...] Temeu com a mortals, però desitgeu com a immortals totes les coses..." ( Sèneca, De la brevetat de la vida)

Jordi Llovet 21.3.2020

pd 2109 Ser soldat

(arafa...)

...

Es pot demanar que cadascú sigui heroi, que cadascú sigui àngel, es pot demanar de tot, però que surti el cap de l'estat major de la defensa a demanar que cadascú sigui soldat “en aquesta guerra estranya” és tota una altra cosa. Em sembla lletgíssim, desencertadíssim i de molt mala educació. La metàfora de la guerra, sincerament, sobra, perquè fa molt amables les guerres literals. A mi, que em considerin “soldat” m’ofèn profundament. Ser soldat és ser obedient, és ser peó, és ser carn de canó, és no preguntar-se res, és tenir fe cega. Ser soldat no és divertit, és creure en la jerarquia, és creure que no tots som iguals i que tenim gent per damunt nostre. Ser soldat és desfilar, ser soldat és dir “Sí, senyor”, ser soldat és ensenyar una arma i de vegades fer-la servir, ser soldat és poder ser castigat per no tenir les botes netes, ser soldat és poder castigar un element de mobiliari urbà perquè algú hi ha tingut un accident. Ser soldat és tot això i jo no en tinc cap ganes.

Empar Moliner 21.3.2020

pd 2108 Sense estalvis

 (arafa...)

La gent que tenia uns estalvis modestos al banc és avui força més pobre que fa un mes. El valor dels seus estalvis s'ha encongit... I el seu endeutament no ha baixat. I les seves expectatives d’ingressos sí. Això vol dir que una part del que quedava de la classe mitjana té avui una preocupació molt forta pel seu futur. Diuen que la classe mitjana és la que demana només salut, feina i un raconet per als imprevistos. Tot això està en perill. I en molts casos es tracta de gent gran que se'n refiava... Segur que és molt pitjor posar-se malalt i témer per la vida o perdre-la. Però em fa l'efecte que les persones que han vist encongir-se els seus estalvis i a qui se'ls diu que no els treguin ara dels bancs, que tal com han baixat un dia pujaran, no han sentit ni una paraula tranquil·litzadora, ni un gest de comprensió, ni una mesura que tinguin la sensació que els afectarà positivament (vull dir, que impedirà que les coses els vagin encara pitjor). Se suposa que la pandèmia, tan terrible, un dia passarà. Però l'endemà, una societat sense classe mitjana o amb una classe mitjana prima i desesperançada, és una societat que fa por.

Vicenç Villatoro 21.3.2020