pd 2236 Aclamat pels jutges

 (arafa...)

Trucant al cap del poder judicial per lamentar una decisió del cap del poder executiu, Felip​e​ VI ha franquejat la línia que separa l’actuació d’una monarca que regna però no governa de la d’un rei que no regna, però governa. Permetent que se sàpiga que ha pres partit contra una decisió del govern espanyol, ha comès un acte impropi de qui va presentar-se com a model d’observança de la Constitució el dia de la seva proclamació. Felip​e​ VI respira el fum de l'encens dels adoradors del discurs del 3 d'Octubre i ara, necessitat de suports per salvar la posició en què l’ha posat el seu pare –el rei emèrit enriquit i apartat a l’estranger–, ha adoptat el paper de víctima d’un govern d'esquerres que no el deixa anar a Barcelona. Els jutges van acabar cridant “Viv​a el re​y!” Catalunya ha tornat a servir per ocultar la corrupció, la pandèmia i la crisi.

Antoni Bassas 26.9.2020

pd 2235 Barrera a la foguera

 (arafa...)

A petició de Manuel Valls (els favors sempre s’han de tornar), els comuns barcelonins han ressuscitat la seva santa indignació selectiva per retirar a Heribert Barrera la Medalla de la Ciutat. Per unes declaracions xenòfobes que hauria fet fa molts anys. Als comuns sempre els ha interessat més el que es diu que el que es fa: comparem el que va dir Barrera i el que han fet el rei emèrit o el mateix Valls. I han tingut sempre la pulsió savonarolana de cremar els heretges en simbòliques fogueres de les vanitats, que activen o desactiven segons els convé... Potser la santa indignació dels comuns, com la de Savonarola, troba explicacions en la més antiga política: la necessitat, després de la desfeta de Podem a Euskadi i Galícia, de cuirassar la seva frontera electoral amb els independentistes, aprofitant qualsevol escletxa per presentar el catalanisme com una cosa supremacista, xenòfoba i pràcticament d’extrema dreta. Coincidint amb la intenció de Valls, quan envia Barrera a la foguera.

Vicenç Villatoro 27.9.2020

pd 2234 Paraules proscrites

 (arafa...)

Hi ha paraules que han agafat una connotació pejorativa...  tot depèn de l'ús que se'n fa. Hi ha formigó ben usat i plàstic que fa meravelles. Hem d’anar en compte a demonitzar les paraules i a condemnar el que signifiquen...  Jo crec que tot és bo si se'n fa un bon ús...

Anem, doncs, a la prosa pura i dura. La inhabilitació del president Torra. Un acte més de la ingerència de l'Estat en les qüestions catalanes. Un acte més de la voluntat de destruir la Catalunya catalana i de potenciar la Catalunya espanyola. Un acte més de l’ocupació i del colonialisme. Jo no sé què fan aquests senyors que fan veure que són parlamentaris, que es deixen fer el que vol l'Estat. ¿Que no s’adonen que són unes marionetes, que el Parlament català l'han deixat convertir en un Parlament d’opereta tronada? Com poden deixar inhabilitar un president que ells mateixos van votar? Com poden, correm-hi tots, treure-li l’escó? I ara, tots a votar. ¿Que no tenen cara per plantar? ¿Que han deixat escapar claveguera avall la paraula desobeir?...

Tot ve del 27 d'octubre de 2017. Quan tot es va fer a mitges, quan la por es va imposar a la voluntat d'un poble. ¿Que vindran els tancs? Doncs que vinguin! Ja hauríem vist què hauria passat. Una invasió armada de Catalunya ja no hauria estat un afer intern, suposo, i Europa hauria reaccionat convenientment. O potser no. Però hauria estat un fet massa greu pel panxacontentisme europeu. Doncs no. No va anar així. Ja ho sabem. Uns van triar l’exili, els altres la presó. Mal exemple. En comptes de marxar tots, ja hi va haver diferències. I aquestes han continuat i s’han accentuat. ERC vol el poder, al preu que sigui. Per què? Quin poder? El ridícul poder d’aquesta delegació que és Catalunya, on s'ha de demanar permís per esternudar? I JxCat que es baralla amb les restes de Convergència per una marca... A vegades tinc la sensació d’un malson. D’anar donant voltes, i sempre ser allà mateix...   

Narcís Comadira 10.10.2020

pd 2233 "El futur del català depèn de tu ..." 2

 (arafa...)

... “La meva llengua pot desaparèixer si no la parlo. La teva no”...

- De les llengües que penses que et poden donar problemes si les parles vostè en diu “llengües marcades”.

- Sí, aquesta terminologia és de lingüística teòrica pura i dura, però crec que ho explica molt bé: una llengua està marcada quan penses que el seu ús et pot complicar la vida o penses que l’altre interpretarà que si parles aquesta llengua ets de la ceba o votes a tal. La marca més comuna és considerar que una llengua és més útil o que una altra fa pagès...

... quan ets aquí no poder morir en català. Per a una persona gran, parlar de la pròpia malaltia, del procés d’envelliment, de qüestions molt íntimes, si ho has de fer en una altra llengua és molt dur. No em crec que cap bon metge no entengui aquesta necessitat. És més, conec molts bons metges que han vingut de fora i parlen català perquè tenen clar que poden entendre amb més precisió què li passa al seu pacient... 

Tenim un 15% de militants i després tenim un 15% d’hostils. És inútil perdre el temps amb ells (quin greu em sap, perquè renunciar al coneixement d’una manera tan gratuïta em sembla trist, però és la seva opció). Ara, tenim un 70% d’indiferents. I un 70% és molta gent i amb aquesta sí que pots aconseguir canvis. Tenim molt camp per córrer.

Antoni Bassas 13.9.2020

pd 2232 "El futur del català depèn de tu ..." 1

 (arafa...)

Carme Junyent: “El futur del català depèn de tu; si tu no el parles, no el parlarà ningú més”

La professora de lingüística de la Universitat de Barcelona afirma que "els joves canvien molt més de llengua o utilitzen per defecte molt més el castellà”

A​ls anys 80, el creixement del coneixement de la llengua i fins i tot de l'ús va ser espectacular. Segurament és el moment més important de creixement de la llengua catalana, i a més era un moment de molta il·lusió, que és una altra de les coses que hem perdut. Tots els esforços que es van fer a l'ensenyament primari amb la immersió, a secundària no es van fer igual, i la llengua de l'ensenyament segueix sent una opció del professor. Pot ser que declarin que ho fan en català, però la realitat és que no i, esclar, quan els nanos passen de primària a secundària es troben un canvi en el comportament lingüístic i senzillament es deixen portar. Fa anys vam fer un projecte en instituts; molts nanos ens deien que havien oblidat el català quan havien anat a l'institut. Per tant, no és que la immersió no funcioni, és que el sistema funciona com si no hi hagués immersió. No es dóna per descomptat que els nanos saben català. És a dir, parlant amb professors que fan les classes en castellà, els preguntes per què i una de les respostes habituals és: “Vull que m’entenguin”. O sigui, suposen que els nanos no en saben i, per tant, els has de parlar en castellà. Però, aleshores, on queda la feina dels companys que han ensenyat català?​... Depèn de mi perquè ​si tu no el parles, no el parlarà ningú més. Aquesta és la responsabilitat dels catalanoparlants. Si nosaltres volem, la llengua no ens la poden prendre. Aquesta és la força real que tenim i la manera més clara de rebel·lar-nos contra aquest procés d'homogeneïtzació: parlar la nostra llengua. Frederic Mistral ho va dir amb altres paraules: “Quan un poble ha estat esclavitzat, si conserva la llengua és com si tingues les claus de la presó”.

Antoni Bassas 13.9.2020

pd 2231 Rafa

(arafa...)

Cada any, per aquestes dates, hi penso. Es deia Rafael Casanova i Comes, pobre, i va néixer a Moià el 1660, però això és igual, perquè interessa més, en realitat, el que va fer. Va ser una mena de símbol de la defensa de l'autogovern català...  Es deia Rafael Casanova, però per alguna estranya raó no aconseguim anomenar-lo així, mai, mai, mai. Als informatius, a les tertúlies, als diaris, a les proclames, a les manis hom l’anomena –sobretot– Rafael de Casanova. De vegades Rafael Casanoves i de vegades Rafel de Casanova. El Rafel és extraordinari, perquè és com si algú li digués Rafa. Rafa Casanova. O Rafi. D'on surt el de? Cada dia, a l'Eixample, veiem el carrer que té dedicat i és un carrer que es diu, vet-ho aquí, "carrer de Casanova". Potser com que el carrer és “de Casanova” hom pensa que l'home es deia “de Casanova”... Potser és que en Casanova pateix la síndrome del prejudici i de la croqueta. Com que en broma, de vegades, has confós prejudici amb perjudici i croqueta amb crocreta, ara, quan enraones, ja no pots dir-ho bé. Se t’escapa. Has d’aturar-te a pensar. No hi ha cap altra explicació pel que fa a la qüestió de Rafel de Casanovas. Vull dir de Rafael Casanoves. No. No. Vull dir de Rafel de Casanova. De Casanoves. Rafael. Rafa.

Empar Moliner 12.9.2020

pd 2230 Occità i aranès

(arafa...)

​...(La Generalitat vol) ​mantenir viva la llengua aranesa, variant gascona de l’occità, parlada a la Vall d’Aran.

Quant a l’occità que es parla o es parlava a França, la lluita es pot donar per perduda, a causa del centralisme francès, obvi des de Francesc I, més evident en temps de Lluís XIV, encara més per culpa de Napoleó, i més encara en temps de la V República. El jacobinisme francès ha estat un èxit clamorós, cosa que no es pot dir, toquem fusta, del jacobinisme a l’espanyola.​..

(Grimm) Diu que va ser gairebé per un atzar, i una pena, que Enric IV no imposés la seva llengua meridional a tot el territori de França; i addueix que, almenys pel que fa a la poesia i al francès cantat (cançons i òpera), la llengua francesa és revessa i poc adequada: ho saben tots els cantants lírics que han hagut de representar qualsevol òpera cantada en aquesta llengua... Escriu: “Per la mateixa raó que la llengua francesa no és musical, tampoc no és avinent per a la poesia. Com va ser que aquesta llengua tímida, que marxa sempre amb un pas igual i uniforme, convingués a aquests cervells no reglats que anomenem poetes i músics?” I afirma, al mateix text, que el gascó “és molt més sonor i més agradable a l'oïda, perquè diu libertat quan nosaltres diem liberté... i diu amourous i vigourous ”, paraules, aquestes, que li sonen més dolces que les corresponents franceses. I diu, sobretot, que el gascó (llegiu occità ) té la sort de no conèixer les síl·labes nasals... ​

Jordi Llovet 4.10.2020