pd 2259 Les cinc grans epidèmies de la història mundial 1

(arafa...)

La història es repeteix? Sí i no. La llei més segura de la història és que tot canvia permanentment i, alhora, la segona llei és que hi ha grans continuïtats que fan possible establir sorprenents paral·lelismes. ¿La pandèmia del coronavirus és un fenomen nou? Doncs altra vegada sí i no. Sí perquè el món s'ha fet petit a causa dels avenços tecnològics (internet i vols barats) i per això el virus s'ha escampat tan de presa. I no perquè d’epidèmies mundials n’hi ha hagut unes quantes al llarg dels segles. L’historiador José Enrique Ruiz-Domènec en repassa les principals al llibre " L'endemà de les grans epidèmies" (Rosa dels Vents), ...

La seva tesi és que després de cadascun d’aquests desastres sanitaris s'ha produït un avenç civilitzador. Potser l’autor força una mica els raonaments, però no deixa de ser lògic que de daltabaixos així en surti una societat canviada, un nou impuls. Quines són les grans epidèmies de la història? La primera coneguda va començar el 542 dC a la Constantinoble dels temps de Justinià i la seva esposa Teodora i va fer caure l’Imperi Bizantí o Imperi Romà d'Orient: aquella pesta bubònica es va allargar durant dos segles, va fer abandonar terres de conreu i va despoblar ciutats senceres. Es calcula que van morir 25 milions de persones...

La segona gran pandèmia, la pesta negra, propagada pel mateix bacteri que la bubònica ( Yersinia pestis ), va produir-se a Euràsia entre el 1347 i el 1353... Rates i puces la van escampar. Els pèssims sistemes d’eliminació de residus van ser clau per a l’extensió de la malaltia. Comparada amb la de Justinià va durar poc, però de nou el resultat va ser una catàstrofe demogràfica: milions de morts; es parla d'un terç de la població europea (uns 20 milions)...

Ignasi Aragay 31.10.2020

pd 2258 Les fronteres del dolor Carta a Samuel Paty

 (arafa...)

Estimat professor, m'agradaria poder-te dir que el teu assassinat per ensenyar unes caricatures de Mahoma a classe ha causat gran commoció ciutadana a Catalunya i que s'han multiplicat les mostres d'homenatge cap a tu i de rebuig a l'acció terrorista. Però no ha sigut el cas. M'agradaria saber per què... L'atemptat... és obra d'un islamista radical, afecta la llibertat d'expressió a les aules, ataca un sector clau com l'educació i passa a França, el país del costat que tantes vegades ens ha ensenyat les coses que tard o d'hora ens acabaran arribant. I, en canvi, hem reaccionat com si això no ens afectés... Se m'ocorren un parell de motius: el primer, que continuem vivint (a pesar del 17 d'agost de 2017 a Barcelona i a Cambrils) com si els atemptats jihadistes no fossin el nostre terrorisme. I el segon, que estem saturats de patiment. La pandèmia ha delimitat encara més clarament les fronteres del dolor i ens ha tornat incapaços d'assumir cap altre patiment que no sigui el del nostre país, el de la nostra bombolla...

Tant de bo mestres i alumnes hi hagin pogut fer, aquests dies, tots els debats que es deriven de l'assassinat d'un professor francès que explicava (i defensava) la llibertat d'expressió.    

Albert Om 24.10.2020

pd 2257 L'obligatorietat de la mascareta

 (arafa...)

... ​la nostra escassa interiorització de les normes cíviques. Seguir les normes sempre comporta una certa repressió de la individualitat pensant en la col·lectivitat​... (però són) paper mullat si no la garanteix un cert grau de coerció... Quan la norma està justificada i parteix d'un ampli consens, es donen les condicions perquè passi en poc temps de semblar arbitrària a ser pur sentit comú. Però aquest procés, per paradoxal que sembli, es catalitza amb coerció...

La interiorització de les normes és bàsica per civilitzar-se... (però) aquí, per fer complir les normes, cal un policia a cada cantonada, cosa que, en la pràctica, fa que no n’hi hagi...

Hi ha dos principis bàsics: 1) fer només normes clarament justificades i que comptin amb un ampli consens i 2) fer només normes que ens veiem capacitats per fer complir (a través d’una coerció que, com més s’interioritzin, més social i menys policial serà). Els 40 anys de dictadura units a això que anomenen mediterraneïtat ens han creat la sensació que democràcia i coerció són incompatibles. És al revés: pel que fa a la interiorització de les normes, són inseparables...

Albert Pla Nualart 18.10.2020

pd 2256 Companys i el judici del Procés

 (arafa...)

​Carta a Manuel Marchena... ​Mirar ara imatges del tribunal que vostè presidia és dolorós. Del judici, no en queda res; només la farsa completament despullada. Ha passat tan sols un any i la perspectiva ja és una altra. El veig a vostè, als altres jutges i fiscals, i les seves togues se'm confonen amb els uniformes militars dels que van condemnar Companys. Diuen que el temps ho cura tot. Si de cas, ho crua tot. Ho fa més salvatge. La bestiesa d'assassinar un president elegit democràticament ja no la nega gairebé ningú, ara. Després de vuitanta anys -trenta-cinc de dictadura i quaranta-cinc de democràcia- amb una mica de sort aviat s'anul·larà el consell de guerra a Lluís Companys. Amb el judici del Procés, pot acabar passant el mateix. Els qui ara s'emparen en el respecte a la llei, d'aquí seixanta o setanta anys impulsaran mesures per reparar (ja pots comptar) el dany causat a les famílies dels presos polítics.

Albert Om 17.10.2020

pd 2255 Merlí, el mag

 (arafa...)

Merlí és una figura de la mitologia medieval -potser un fill reconegut d'un rei de Bretanya del segle V-, segles més tard rellevant en el llegendari artúric, una barreja de druida, mag, sacerdot, xaman i home dels boscos; bo i malèfic alhora. Té uns poders enormes i aconsegueix portar la gent, amb encanteris, allà on vol.

Això és el que degué fer el professor de filosofia en un institut d'ensenyament secundari, a la sèrie amb aquest mateix nom, durant la primera temporada, molt celebrada i admirada​.​​..

Els mestres que tenen a l'ensenyament superior continuen en la tònica del personatge de Merlí, traspassat al final de la temporada passada: homes i dones que no ensenyen gairebé res, però que resulten la mar de simpàtics als estudiants -influència, encara, de la devastadora pel·lícula El club dels poetes morts - i es comuniquen mútuament, professors i estudiants, tota mena d’assumptes sentimentals, cosa del tot inaudita, i imprudent...

la sèrie promet convertir-se en res semblant a un curs de filosofia per a la gran audiència -també es pot fer, això-, i del tot semblant a un curs de sexologia i comportament emocional...    ​

Jordi Llovet 17.10.2020

pd2254 Covid-19: aforismes engabiats

(arafa...)

Als carrers se sent la piuladissa d'ocells, un vehicle solitari frega l'asfalt, un gat miola al balcó. A les cases, els cors bateguen engabiats, sorollosament... És una cura d’humilitat per a l’orgullosa humanitat...

Temps d’austeritat forçada, de botigues tancades: potser haurem après que es pot viure sense consumir compulsivament. O potser no....

Tornar a ser vulnerables té un avantatge: et fa més persona. A veure quant dura...

La mort ens iguala, sí. Però ¿els vius, del coronavirus, en sortirem més iguals o encara més desiguals?...

Quan tot acabi, haurem perdut éssers estimats. Llavors serà el torn de plorar-los i començarà el temps inacabable de recordar-los.

El virus fa por; l'endemà del virus, també. Gosarem canviar? Serem prou valents? Prou savis?

Ignasi Aragay 29.3.2020

pd 2253 Un diagnòstic

(arafa...)

Diu Sánchez que la primera reunió de la taula de diàleg ha de servir per fer un diagnòstic. Com a modesta contribució, aquí una proposta personal de diagnòstic sobre el problema català (empitjorat per la repressió, la presó i l'exili). A Catalunya hi ha quatre grans corrents de pensament sobre la relació amb Espanya. Per a un, ja està bé com està. Per a un altre, hi ha massa autonomia i massa reconeixement del fet català. Per a un tercer, hauria d’haver-hi més autonomia (que podria ser un estat federal). I un altre creu que per defensar els interessos dels catalans s’ha de crear un estat independent. Quin és el corrent majoritari dels quatre? Per saber-ho del cert caldria preguntar-ho explícitament. Ara només tenim indicis: l’independentisme és majoritari al Parlament. Per sobre de la suma dels altres tres corrents, incompatibles entre ells. I Espanya? A Espanya fins ara només hi ha hagut una actitud, més o menys agra: ens importa un rave el que pensin la majoria dels catalans, perquè la Constitució nega l'autodeterminació i perquè l'autonomia és una concessió de l’Estat, que només l'Estat pot donar, treure o modular. Encara ningú no ha acceptat que el que pensi la majoria dels catalans és decisiu. I que per tant caldrà preguntar-ho.

Vicenç Villatoro 23.2.2020