E.E. 272 UN LLIBRE TRIST I BELL

... Tots els matins del món... L'acció transcorre la segona meitat del segle XVII i els protagonistes són els músics Jean de Sainte-Colombe i Marin Marais, dos genials i mítics intèrprets i compositors de viola de gamba...

Sainte-Colombe es nega a tocar a Versalles. "He consagrat la meva vida a uns taulons de fusta grisos que hi ha sobre una morera; als sons de les set cordes d'una viola; a les meves dues filles. Els meus amics són els records. La meva cort són els salzes que hi ha aquí, l’aigua que corre, les bagres, els gobis i les flors de saüc. Digueu a sa majestat que el palau no n’ha de fer res, d’un salvatge...". El rei l’acaba deixant per inútil, sense càstig.

És llavors que entra en escena Marin Marais, un jove galtaplè de disset anys que vol millorar com a intèrpret de viola de gamba. Aquí comença realment la història, que no explicaré. "Us accepto [com a deixeble] pel vostre dolor, no pel vostre art", li diu Sainte-Colombe, per a qui la música, malgrat la seva essència sobrehumana, també és una llengua humana. Sainte-Colombe, a través del seu art sonor, manté una secreta i apassionada vida interior aferrat al record de la seva difunta esposa. La resta no compta. Tampoc Marin Marais. Les filles, una mica...

Ignasi Aragay, 30.9.2023

 

lliVre 19 EL BARRI DE LA PLATA

... cada objecte que sortia d'un armari, d'un altell o d'una calaixera, originava un instant de recolliment, el recordava, l'acariciava, hi veia un moment de la seva vida, amb els seus pares. Després podia decidir que el llençava o que se l'enduia a casa, però havia de complir el ritual sencer. "Per molt que els estimis, els fills no poden ser com tu ni poden comprendre el teu món", devia pensar en el seu dolor... (pàg. 63) 

Amb disset anys sents la necessitat d'oblidar-te dels pares i dels seus problemes... Hi ha una colla d'anys de la vida, a mesura que els teus pares s'acosten als seixanta i tu en tens vint, que l'únic que vols és que es trobin bé i que no t'amoïnin gaire... (pàgs. 177 i 179) 

...no queda res viu ni res en peu. Els edificis subsisteixen però aviat no hi seran. I el que van ser ningú ho recorda...(pàg. 221)

El barri de La Plata de Julià Guillamon, L'Avenç, Barcelona 2018

 

E.E. 271 ENSENYAR ELS PITS, UNA TRANSGRESSIÓ FEMINISTA? (i 2)

... És per això que el gest d’Amaral (en solidaritat amb companyes que havien ensenyat els pits i havien estat censurades o criticades) parteix d'una trampa. I és per això que moltes dones han negat que mostrar els pits en un espectacle o com a reivindicació sigui una acció feminista. Alliberadora perquè reclama la igualtat, sí; però també reafirma l’ús dels recursos tradicionals femenins per aconseguir notorietat i visibilitat, perquè no deixa de ser un reclam fet a partir de la capacitat de seducció sexual. Seducció no per la teva veu, les teves cançons, la teva presència, sinó perquè has atret un públic que vindrà sobretot encuriosit per la nuesa dels teus pits. Per veure't com un objecte excitant i, en certa manera, disponible... 

En alguns esports es demana a les jugadores una vestimenta sexi. Que juguin bé o malament, què importa? Se les segueix veient principalment com a dones, com a cossos per ser mirats i posseïts... 

I mentre això sigui així, ensenyar els pits no és una acció feminista, perquè reafirma el paper d’objecte sexual al qual ens ha confinat la societat patriarcal. Potser algun dia podrem reivindicar la nostra capacitat de seducció i la seva bellesa. Encara no hi som, noies, i, com sempre, cal avançar en zig-zag, que hi ha coses que encara no toquen.   

Marina Subirats, 27.8.2023

E.E. 270 ENSENYAR ELS PITS, UNA TRANSGRESSIÓ FEMINISTA? (1)

Que encara algú s’enfadi o es neguitegi perquè una cantant surt a l'escenari amb els pits al descobert és gairebé una anècdota divertida. De veritat això pot resultar escandalós quan sabem que mig país passa les vetllades enganxat a tota mena d’espectacles pornogràfics? Quan la vestimenta de la majoria d’actrius i cantants es basa en ressaltar els òrgans considerats més eròtics?... ¿tota transgressió duta a terme per una dona és feminista, i per tant alliberadora? No està tan clar, òbviament...

Que els pits femenins siguin tabú no és més que una convenció cultural, igual que no mostrar el cul; o com la de no mostrar el cabell femení entre els musulmans. En cultures diferents de la nostra ho considerem una mostra de dominació dels homes, que imposen a les dones com han de ser, com s'han de vestir, què poden o no poden fer. Però quan es tracta dels nostres pits, ah, això és diferent, són els nostres costums i això no es toca...

Hi ha, però, una petita contradicció, que és la que dona interès al tema. Els homes sempre han cosificat les dones... Per això les dones som vistes fonamentalment com a cossos, cossos provocadors, la visió dels quals aparentment trastorna els homes i els pot fer cometre ximpleries. Per defensar-se’n, les dones han d’amagar el cos; mostrar-lo és incitar a posseir-lo. Si elles l’amaguen, la gràcia és poder veure’l, una manera simbòlica de posseir-lo una mica. En ensenyar un tros més de cos, en certa manera, les dones reafirmem pertànyer al destí designat, ens deixem posseir simbòlicament; ells hi guanyen una mica...

Marina Subirats,27.8.2023

 

E.E. 269 L'ÚLTIMA GRADUACIÓ

Recordes que (la filla) va néixer quan tu en tenies 40 i allò et va rejovenir, però que a mesura que han anat passant els anys t’ha anat fent sentir gran, perquè ... ha complert a la perfecció l'encàrrec no escrit de fer entrar fins a la cuina de casa els versos de Dylan “Veniu pares i assenyats de tot arreu. No critiqueu, abans mireu si porteu una bena als ulls. Els vostres fills i filles ja parlen diferent... perquè els temps estan canviant".

Ja ho crec que parlen diferent, i no ho dic per l'ús random de la paraula random, sinó perquè cada dia han deixat clar on és la línia vermella del respecte a les diversitats, de la plena consciència de ser dones que no toleren cap més menysteniment i d'un ressentiment generacional d'intensitat variable per l'estat del planeta...

Que cadascú completi, a partir de la seva experiència, aquest retrat dels que amb vint-i-pocs han arribat al cap del carrer. Forts i fràgils alhora, generosos i inconscients dels seus privilegis simultàniament, demanen valors i refusen de manera innegociable els inconvenients de la vida amb els que nosaltres ja hem pactat. Sota la capa del pessimisme pel futur amb què els hem bloquejat hi ha un clam que no volem escoltar: “Deixeu el vostre vell camí, ja no serveix, no sentiu aquest vent que trenca els vidres i fa trontollar les parets? És que els temps estan canviant”.

Antoni Bassas, 30.9.2023

 

 

E.E. 268 CORSOS, CATALANS, OCCITANS, ASTURIANS...

... Si volem creure’ns, de veritat, Europa, i volem que sigui com els Estats Units, no tenim –tenen– més remei que donar sortida a totes les independències de totes les nacions, grans i petites, en tot cas històriques. De la mateixa manera que l’enyorada Carme Junyent deia que el futur del català, a Catalunya, passava pel reconeixement de l’urdú, a Catalunya el reconeixement d’Europa passa pel reconeixement del cors... No és una Europa ben travada una que només té el castellà i l’alemany. Sí que ho és una que té el cors, el català, el bretó... I no només pel cors, el català i el bretó. També pel francès...

Seria meravellós que això que en diem la Unió Europea gastés molt en traductors... Pocs llocs del món tenen tanta riquesa lingüística. Hauríem de fer-ne la nostra identitat. Un negoci, una raresa, una meravella. Europa hauria de ser la torre de Babel del món. No hi ha res més civilitzat.

Empar Moliner, 30.9.2023

 

E.E. 267 SENTIMENTS CONTRADICTORIS

Aquesta setmana hem sentit parlar català al Congrés de Diputats. És un fet que ens ha fet tornar a parlar de “dia històric”... era un fet històric –atès que mai no s'havia produït– que la diversitat lingüística de l'estat espanyol entrés per primera vegada a la cambra sense haver de rebre retrets i amonestacions... Vaig observar l’esdeveniment des de l’escepticisme, barrejat amb un polsim de vergonya aliena i una bona dosi d’indignació, pel fet que una cosa tan natural, tan positiva, tan democràtica, s’esdevingués tantes dècades després de la cloquejada “Transició exemplar”...

Així i tot –em confesso– ... em vaig emocionar una mica... Esclar que considero que tot això arribar tard, tardíssim. Que estem celebrant un fet que hauria d’haver estat realitat i lògic de fa molts anys. Que no em crec les exaltacions del plurilingüisme que arriben ara des d’alguns escons. Que amb això no n'hi ha prou, ni de bon tros... 

No sé si poder parlar català al Congrés ens acosta a la independència. És molt probable que no sigui així. Ni tampoc poder parlar català a Europa. No m'hi conformo. Però mai no em mantindré impertèrrita davant d'un nou reconeixement de la llengua catalana, vingui d'on vingui.  

Sílvia Soler, 23.9.2023