E.E. 30 Enviar armes a Ucraïna

Espanya, que per acord de la Unió Europea s’afanya a donar papers als ucraïnesos que fugen de la invasió russa, rep, en canvi, a bastonades els subsaharians que fugen de la misèria quan es despengen penosament de la tanca de Melilla. Molts dels que en consciència creuen en el “No a la guerra”, creuen també que existeix el dret a la legítima defensa. Molts dels que troben just enviar armes a Ucraïna es pregunten fins a quin punt contribuiran a una resposta encara més agressiva de Putin. La guerra fa aflorar mil contradiccions.

Però les contradiccions no poden paralitzar la presa de decisions, i menys en moments urgents...

Antoni Bassas 5.3.2022

 

E.E. 29 "Ens han deixat sols"

“Ens han deixat sols”, diu el president Zelenski... Putin ha entrat a Ucraïna i, si no hi ha una resistència popular, improbable per la diferència de forces, derrocarà Zelenski i posarà un govern titella. I tal dia farà un any...

És evident que sempre cal fer tot el possible per evitar una guerra. Però de moment ja hi ha invasió, que és la guerra unilateral. Els ucraïnesos estan sols i desemparats. I s’ha confirmat que Europa no té cap capacitat d’intimidació. ¿Podem confiar que Putin ho pagui car a posteriori, o tindrem un nou cas Crimea amb la mateixa impunitat? D'aquí dos dies els ucraïnesos estaran condemnats al silenci com si res hagués passat.

“No a la guerra” s'ha convertit en un principi d’àmplia acceptació. I que duri. Però en situacions extremes no ens podem amagar sota un tabú...

Josep Ramoneda, 27.2.2022

 

E.E. 28 Joan Soler Amigó. La nostra alegria ningú no ens la prendrà

...  Joan Soler Amigó va anar component una pila de cants d'Església, que constitueixen un patrimoni cristià sòlid i ampli. M'he dedicat a comptar quants n'hi ha al “Cantoral de Missa Dominical” i me n'han sortit vint-i-cinc. Déu n'hi do. Per exemple: “Viva llum d’alba”, “Les mans obertes”, “¿No ho sents? Hi ha algú que està trucant”, “En tu trobem la vida”, “El vespre abans que a mort fos lliurat”, “Senyor, no ens deixis”...“Tota la terra espera el Salvador”, “Paraula que fou llum el primer dia”, “Déu té nom”, “La nostra alegria ningú no ens la prendrà”, i “Noia del poble. Maria”...

És llàstima, que els nosaltres responsables litúrgico-musicals estiguin actualment tan enderiats a produir cants litúrgics que tinguin un to molt oficial, tant en la lletra com en la música, i que difícilment poden enganxar l’ànima de ningú, i que, en canvi, no semblin tenir cap interès a aprofitar a fons el ric patrimoni que ens han deixat autors com aquest que ara estem recordant. Perquè, a més, davant d'aquesta situació, a molts llocs es refugien en nous cants que opten pel to sentimental que parla de l’adhesió personal a Jesús, però sense que aquesta adhesió mostri gaire solidesa teològica, ni bíblica, ni d’espiritualitat madura, ni tampoc de vida cristiana atenta al món i als pobres. Són cants que, almenys a mi, em sembla que creen un pòsit de fe força inconsistent... 

Joan Soler Amigó era capaç d'agafar una cançó italiana que parlava de botes militars, posar-li una lletra que parlava també de botes però d'una altra mena, i oferir-nos l’entranyable “Vella xiruca”. O podia sentir un discurs de Fidel Castro en els primers anys de la revolució cubana, enamorar-se d'una frase d’aquell discurs en què parlava de com els pobres d’Amèrica Llatina s’estaven alçant, i acabava més o menys així: “¿No sentiu com ja venen pels camins?”, i d’allà treure’n, treballant conjuntament amb Jaume Arnella, la potent “Sé que venen pels camins”. I, també amb Jaume Arnella, podia escriure les agradablement desvergonyides “Rondes del vi”, i “La timba de les cartes”, i així successivament. I podia posar lletra a una cançó que, quan la cantes, tant si ho fas acompanyant-la amb un banjo com sense acompanyar, sempre sents de fons el punteig del banjo. Em refereixo, és clar, a “La vall del riu vermell”. I és que jo crec que, per fer bones lletres per a cants d'Església, s'han de saber fer també cants d’aquesta altra mena. Per cantar l’alegria de la resurrecció de Crist s'ha de saber cantar també l’eufòria del vi en una vella taverna a la vora del port. Perquè aquest és un dels signes més visibles de qualsevol cristianisme que vulgui ser humanament i evangèlicament sa.

Josep Lligadas, 2.2.2022

 

E.E. 27 Fer-ne vuitanta

Vet aquí que fa cosa d'un mes vaig fer vuitanta anys. El meu pare va morir als seixanta, o sigui que soc vint anys més vell que no pas ell... Jo vaig néixer en plena postguerra. Racionament i restriccions. Funcionaris que parlaven en castellà en una ciutat que parlava en català. Por, soldats que baixaven de la caserna (llavors se'n deia cuartel)... . Els militars i els capellans dominaven la ciutat... ritmaven la vida de la gent de la ciutat. I les festes religioses, Nadal i Setmana Santa, Pastorets i una processó, amb pifres i manaies... Una gran llosa de plom pesava sobre la ciutat boirosa, humida, freda...I tot feia olor de ginesta i de cera cremada. Era el juny, començava a fer calor i les noies estrenaven vestits de màniga curta. El sol daurava la carn que ja esperava la sal del mar i l’escalforeta de la sorra.

Tot això ja no hi és. S’ho ha endut el vent de la història i ara que he fet vuitanta anys, fet filagarses de records, a vegades m’envaeix la memòria. Fer-ne vuitanta vol dir això. I vol dir que entre aquestes filagarses de la memòria, també hi apareixen rostres de gent que ja no hi és. Fer-ne vuitanta vol dir anar-se quedant sol.  Sembla com si el món es difuminés a poc a poc. Coses que inquieten als joves d’ara, perden importància per als que n’hem fet vuitanta...I no diré que no m’importi, però no m’hi va la vida, perquè jo ja l’he viscuda. Em sap greu pels que venen darrere, però penso que d’una manera o altra ja se’n sortiran. Dec ser tremendament injust, insolidari i tot el que vulguin, però és així. Penso en la Desconeguda i la resta de coses empal·lideixen notablement.

Narcís Comadira, 26.2.2022

 

E.E. 26 La mort de Liza

 Una nena que es deia Liza, de quatre anys, afectada per la síndrome de Down, va morir diumenge passat a causa de l'impacte d'un míssil rus quan caminava cap a la casa del seu logopeda, a la ciutat ucraïnesa de Vínnitsia...Liza sí que ha trobat una mort de criatura... Els seus avis, pares i germans l’han plorat igual, segurament més, que si hagués nascut sense cap discapacitat. He vist la foto de Liza dins el taüt –i això que als Down no els agrada que els tanquin en una habitació, menys encara dins un armari– i he pensat que totes les criatures que moren tan petites són angèliques, però els malalts com ella encara més. Són criatures que han nascut, a diferència de qualsevol mortal, sense pecat original. No solament això: mai no fan mal a ningú, somriuen d’una manera beatífica, i molts d'ells són més feliços que tothom pel sol fet que no saben que un dia moriran. A Liza li ha arribat una mort petitona, i ara la mort ha entrat en les ànimes dels que l’estimaven d’una manera més genuïna, inapel·lable. Perquè totes les morts són injustes, però la dels innocents, la dels que no coneixeran mai ni l'odi ni la venjança, és la més injusta de totes.  

Jordi LLovet, 23.7.2022

LLIVRE 10: JO CONFESSO II (dos pensaments més)

"A la meva edat estava començant a aprendre que més que les coses, el que és important és la il·lusió que hi projectem. Això ens fa persones..."  (pàg. 751)

" Una mentida, o una mitja veritat, o unes quantes mentides unides per una coherència que les transforma en versemblants, es poden sostenir per un cert temps. Fins i tot durant molt de temps. Però mai no poden durar tota una vida perquè hi ha una llei no escrita que parla de l'hora de la veritat de totes les coses." (pàg. 759)

 

Jaume Cabré,  JO CONFESSO editorial Proa, 2011

 

LLIVRE 9: JO CONFESSO I (tres pensaments)

"És que hi ha moments que a la bona gent també els pot alegrar una mort" (parlant del 20N1975) pàg. 460

"Segurament, com tots els mortals, no sap veure la felicitat que té a la vora perquè s'enlluerna amb la que no té a l'abast." (pàg. 615)

"- La bellesa de la dona és un fet inqüestionable. No?

- La Vivancos diria que és un plantejament masclista.

- Jo, això no ho sé. Abans era un pensament petitburgès i ara és un raonament masclista. Però les dones m'agraden. Són belles: això sí que ho sé." (pàg. 634)

Jaume Cabré JO CONFESSO , editorial Proa, 2011