pac 226 El que escollim no veure

 La naturalesa humana és plena de contradiccions. Se sol dir que la nostra capacitat d'empatia és més gran amb els que tenim més a prop, i es debat sobre si això hauria de ser així. Però les persones també poden clamar pel dolor aliè que té lloc en un indret llunyà i, al mateix temps, ignorar les injustícies que es duen a terme a casa seva.​.. 

Afrontem així una ironia punyent: un poble que es mobilitza fervorosament per una causa llunyana mentre ignora el patiment immediat dels seus veïns...  La selectivitat de l'empatia ens porta a qüestionar la naturalesa del nostre compromís amb la justícia. Com és possible que celebrem solidaritat amb aquells que pateixen en una altra part del món, però no veiem els problemes urgents que ens envolten? La nostra identitat nacional es construeix sobre narratives d'empatia amb els oprimits, però quina responsabilitat mostrem amb els que viuen dins de les nostres fronteres? En el nostre cas, quantes coses no vam fer, durant molts anys, i què no fem encara avui, per erradicar la violència contra les dones al nostre país? O quines accions hem dut a terme per pal·liar el sofriment dels migrants que arriben aquí –la situació dels quals, no ho dubto, ens commou quan en tenim notícia? 

Reflexionar sobre aquestes contradiccions ens condueix a entendre que la humanitat es troba en una lluita contínua per equilibrar la compassió i els particularismes. La veritable solidaritat ha de transcendir fronteres i hem de treballar per un món on cada vida tingui el mateix pes. Advocar per una causa no hauria de significar ignorar l'altra. És hora de reavaluar el nostre paper com a ciutadanes i ciutadans compromesos, assegurant que l'empatia sigui inclusiva i que els nostres cors estiguin oberts no només a les lluites llunyanes, sinó també a les que tenen lloc a la porta del costat.

Nadia Ghulam​​  25/04/2025​ ​ Activista afganesa

pac 225 Immigració i estat del benestar: i els nadius?

El relat econòmic antiimmigració sol sustentar-se en el fet que la majoria dels immigrants només troben feines mal pagades, i això suposa que acabaran rebent del "nostre" estat del benestar més del que hi hauran aportat. Són, per tant, un mal negoci. Un argument que seria econòmicament inapel·lable si no fos que en la mateixa situació es troba una gran part de la població treballadora local. Si els immigrants tenen un cost net per a l'erari públic des que arriben, aquesta part de la població local el té des que neixen.

Llavors, estaríem millor sense uns i altres? Hauríem de tancar fàbriques, granges, comerços, bars, hotels, oficines, empreses constructores i de serveis, residències d'avis... I perdríem tot el que aquests treballadors produeixen i, per tant, la contribució fiscal global a què donen lloc, pagada pel treballador i per l'empresari amb el que guanya cadascun: IRPF d'un i altre, cotitzacions socials, IVA del seu consum... I aquesta contribució fiscal global és, allà on es compleix la llei, superior al que rebran de l'estat del benestar els treballadors d'aquí i d'allà.

L'economia social de mercat pretén compensar, precisament, aquestes dues realitats econòmiques mitjançant mecanismes de redistribució, els quals fan per manera que aquells que més s'emporten del mercat –polítics, directius, professionals, propietaris i empresaris– també aportin fiscalment més, i compensin el dèficit dels qui menys s'emporten del mercat, i sense els quals els primers no podrien arribar a produir i vendre res.

Independentment del seu origen, tot treballador ocupat contribueix positivament al manteniment de l'estat del benestar, ni que sigui indirectament; i, òbviament, hi contribueix més com més valuosa i més ben pagada sigui la seva feina. La qüestió és quants immigrats hem d’atreure, i per a quines feines, per poder mantenir l'estat del benestar actual compensant la pèrdua de població activa local i l'augment de pensionistes​...

Sens dubte, la immigració no pot ser infinita, ni pot ser l'única solució als nostres problemes de sostenibilitat de l’estat del benestar, però tampoc n’és la causa, i en tot cas suposa un repte social i cultural no més difícil que –ni aliè a– el repte que suposa l'envelliment social.

Jordi Angusto​ 05/12/2025

pac 224 "Quan les protestes triomfen ningú sap què fer amb la victòria"

L’escriptor​  nord-americà Vincent Bevins, autor de Si ardemos (Capitán Swing, 2025)​

"- una forma molt concreta de resistència es va tornar hegemònica durant la dècada del 2010: protestes massives aparentment espontànies, sense líders, coordinades digitalment i estructurades horitzontalment. Aquest repertori va ser molt més efectiu del que ningú s'imaginava a l'hora de portar molta gent al carrer, però no a l’hora d’aprofitar les oportunitats polítiques que s’obrien. ... El problema és que quan les protestes massives triomfen ningú sap què fer amb la victòria.

- Molts de nosaltres crèiem que si molta gent sortia al carrer per una causa justa, només podia acabar bé. Però els moviments radicalment horitzontals, on cadascú porta la seva idea de futur, poden créixer de manera espectacular i, alhora, quedar completament incapacitats quan arriba el moment crític. Quan cau un govern, històricament és una minoria organitzada qui omple el buit de poder. Els moviments de masses sense estructures clares no poden reaccionar amb la cohesió i la rapidesa necessàries.

— Una forma molt específica de resistència es va tornar hegemònica durant els anys 2010: una manera concreta de respondre a la injustícia o als abusos de les elits... la història està plena d'intents de plantar cara a les elits i el més habitual és que no passi res: les elits ignoren les protestes i s’acaba aquí.

- La gent no ha deixat d’intentar transformar el sistema global. A més, la història no està tancada... Moltes derrotes aparents s'han convertit, amb el temps, en victòries.

- Les formes de protesta que van dominar els anys 2010 també es van veure a Espanya o Grècia. Van ser moviments capaços de desestabilitzar, però no de generar un projecte institucional preparat per governar.

Cristina Mas entrevista Vincent Bevins, 6.12.2025

 

pac 223 Cridaners a l'hospital

Es veu que es multarà els usuaris de la sanitat que cometin violència contra el personal sanitari. I entre aquests actes de violència hi ha “alçar la veu, intimidar i insultar o amenaçar​..."

Sempre ho diem, però quan les coses no es paguen o es paguen massa barates, no s’agraeixen, perquè es donen per suposades. I això passa amb el familiar que et recull la roba de terra i et fa el dinar, amb el mestre que dona classes al teu fill i amb l’escombriaire que recull fulles al carrer que trepitges.​.. Si has de pagar per tenir dret a anar a buscar bolets t’hi mires més; si no, si anar al bosc és de franc, t’és igual llençar el paper de plata de l’entrepà.

És un miracle poder anar a l'hospital, dir que et fa mal aquí i esperar la solució...  Cap sanitari es lleva amb ganes de fer esperar, però molts usuaris (del tren, del metge, de l’escola) es lleven amb ganes de fotre crits. Els encanta cridar, els produeix una mena de plaer sexual, derivat del fet que es pensen que han descobert una conspiració en contra d'ells. Normalment, els cridaners també solen brutejar, perquè no s'agraden. És per això que criden tant. Què faran quan rebin la multa? Doncs cridar més, vet aquí.

Empar Moliner​  05/12/2025

pac 222 “L'extrema dreta creix perquè parla dels problemes mentre els altres partits callen”

— Els governs haurien de dialogar amb les associacions islàmiques sobre integració, però també tenen la responsabilitat d’aclarir que als nostres països hi ha uns drets que s'han de respectar. Això és el que exigeixo als nostres polítics, que diguin cada vegada més fort que aquí hi ha coses que són absolutament inacceptables, i que aquí tenim democràcia i igualtat de gènere.

Però això pot fomentar la islamofòbia i donar ales a l'extrema dreta.

— Aquest argument mata qualsevol discussió, i és el que està passant a tota Europa. L'extrema dreta està creixent perquè parla dels problemes mentre els altres partits guarden silenci. Cal parlar dels problemes.

Aleshores l’extrema dreta té raó?

— En certa manera sí, però no té solucions bones per als problemes. La seva única idea és fer fora tots els musulmans, i això no és una solució. Jo tinc altres propostes. Vaig obrir una mesquita liberal per demostrar precisament que es pot practicar l'islam d'una altra manera, on una dona pot liderar l’oració, i dones i homes poden pregar junts.

​Mònica Bernabé entrevista Seyran Ateş, advocada, musulmana feminista i imam, va fundar la mesquita liberal Ibn Rushd-Goethe a Berlín​    08/12/2025

 

pac 221 De la independència a la identitat

En l’origen del moviment independentista hi havia la voluntat de deixar en segon pla el nacionalisme identitari i victimista,​... Avui, un quart de segle després, el catalanisme torna a mostrar la seva pulsió identitària, amb l’excrescència febril d’Aliança Catalana, que està condicionant el discurs de Junts. Hem tornat a la nostra pitjor versió...

Xavier Rubert de Ventós, amb l’obra De la identitat a la independència, del 1999 deia: “Tota identitat monogràfica és un perill. Mira, jo tinc una identitat familiar, religiosa, sexual, ètnica, nacional... Soc veí, pare, mascle, feligrès, professor. Pertanyo a una classe social, a un sistema de creences, a un club, a un estat. Alguns d’aquests col·lectius m’han estat donats; d’altres els he escollit. No tots tenen la mateixa importància. D'un col·lectiu en sóc, a un altre només hi pertanyo, en un altre hi crec, a d’altres hi milito o potser tan sols els voto. La tasca política del futur, per a mi, és organitzar una societat que no negui, sinó que integri aquesta complexa intimitat tot articulant la diversitat dels seus components”...

.... avui torna a supurar amb força el nacionalisme reactiu i xenòfob, barroer i milhomes, aquesta vegada amb un component compartit islamòfob i amb el trumpisme global bufant a favor. Aliança i Vox-PP és retroalimenten i es complementen.  Orriols està traint l'essència de 150 anys de catalanisme, un moviment marcat per la voluntat d’inclusió, per la idea d’un sol poble, per la capacitat integradora. Un moviment cívic que durant el procés independentista va donar peu a iniciatives com Súmate per reforçar la idea que tothom era benvingut. Això no treu que des de l’espanyolisme més ranci (aleshores Ciutadans) se li pengés la llufa excloent. Però gràcies a Rubert de Ventós i altres –Carod-Rovira també havia mogut el discurs d’ERC–, el sobiranisme s'havia desfet de la pulsió identitària reduccionista...

Ignasi Aragay​ 21/11/2025

pac 220 Orriols i el relat hispanocèntric

 

L'extrema dreta és, arreu, un problema per articular majories, i aviat ho serà a Catalunya, ja que el vot ultradretà autòcton surfeja les onades globals de desafecció. A Catalunya, aquesta onada té dos components afegits: la crisi demogràfica i la repressió del Procés. Un tercer factor, més inaudit, és l​'autodemolició del relat sobiranista... En un exitós exercici de victim blaming, els partits espanyols han convençut la seva parròquia que la repressió del 2017 va ser una victòria “democràtica” contra els “colpistes”. I, per postres, l’independentisme ha decidit culpar-se a si mateix, de manera que els catalans ja no som víctimes de l’immobilisme i la repressió espanyols, sinó culpables de deixar-nos enredar per la “ingenuïtat”, les “mentides” i el “xantatge emocional” dels líders que van passar per la presó o l’exili.​..

​Tot plegat ha deixat un rastre de mal humor i de pessimisme que ha resultat ser –quina sorpresa!– el caldo de cultiu idoni per a l'extrema dreta. Aquest és un dels detonants de la irrupció de Sílvia Orriols, però n’hi ha d'altres: la rendició i la repressió del 2017, les gelosies de Junts i ERC, la por a la dissolució identitària, el gir global conservador, els canvis en la dieta informativa de la població i una xenofòbia que segurament ja existia en estat de latència. Atenció: no estem parlant de miratges. Tots aquests factors són reals, i per tant els votants d’AC no poden ser tractats com a paranoics. Són, més aviat, una expressió d'ira i desesperança davant d’una realitat massa complexa.

​... els seus discursos, a més de ser retrògrads i negacionistes, mai no es dirigeixen contra els poderosos, sinó contra les baules més febles de la societat; contra els marginats i no contra els explotadors; contra els immigrants i no contra els espanyols; contra els processistes i no contra el PP i Vox.​.. AC també és el símptoma d’una pulsió autodestructiva​... Si pels errors (manifestos) de Puigdemont, Junqueras i la CUP hem de titllar-los de traïdors, i llençar-los a la paperera de la història... superats pels errors propis, però sobretot per les limitacions polítiques d'un país petit i tenallat pels seus veïns. Qui voldrà tornar-ho a fer, com deia Jordi Cuixart, si la recompensa probable és que l’enemic t’empresoni i els teus t’insultin pel carrer?

Toni Soler, 23.11.2025