pd 819

ARA, 18.9.2016

SÍ, MINISTRE, ES VA SABENT TOT

Carles Capdevila

... la " brigada patriòtica" impulsada per Fernández Díaz va pagar un milió i mig d'euros a un confident per la informació falsa sobre el compte corrent de Trias a Suïssa. Es confirma la combinació de mala fe i incompetència d'un ministre de l'Interior a qui graven al seu despatx i a qui enganyen. Que la informació no fos certa no crec que li faci perdre la son, perquè quan no subornaven algú perquè els acabés mentint ja ho feien ells directament en informes de ficció. És trist que l'agonia del govern en funcions mantingui en el càrrec el pitjor ministre de la història... Es veu que circulen més gravacions... com aquelles converses amb De Alfonso que farien caure la cara de vergonya a tothom que en tingués.

Tendim a pensar, a vegades amb una base real, que hi ha un blindatge mediàtic en el panorama espanyol que impedeix que aquests escàndols s'arribin a saber. És just recordar que no sempre és així... Els "establishments" mediàtics, polítics i econòmics, en plena decadència, són perillosos, no tenen escrúpols i es protegeixen tant com poden. Però els seus edificis són plens d'esquedes i s'hi obren cada minut noves escletxes. I allà on hi ha periodistes fent periodisme s'acaba sabent tot. Sí, ministre: tot.

pd 818

ARA, diumenge, 18 de setembre del 2016

CANVIAR PER SEGUIR IGUAL

Joan B. Culla

(Nota de l'amanuense: val la pena llegir tot l'article, un encertat anàlisi de les misèries del PSC i de passada dels "comuns")

...

Núria Parlon té raó. Per agafar el timó del PSC necessitava renegar de qualsevol festeig amb el dret a decidir...

Parlon vol renovar el partit, refundar-lo, tornar-lo a fer decisiu.

És problemàtic renovar res si estàs lligat de peus i mans per aquells que han conduït el PSC a l'anèmica situació present i que no mostren cap inclinació ni a l'autocrítica ni a l'harakiri, ni tan sols a a la jubilació anticipada. No serà senzill refundar el partit sense qüestionar d'una vegada la submissió al PSOE, sense engrossir-ne els aprimats rengles amb elements nous. ¿I qui, per quins motius, voldria avui afiliar-se a un PSC en hores baixíssimes, curt de poder institucional, doctrinalment desdibuixat, capaç de pactar a Lleida amb Ciutadans, a Tarragona amb el PP i Unió, a Girona amb Convergència, a Barcelona amb Ada Colau...?

Núria Parlon ha dit que vol que el PSC torni a ser decisiu. Però, renegant del dret a decidir, els socialistes es reclouen en el camp unionista, emparedats entre el PP i Ciutadans, sense més expectativa que recuperar alguns - no gaires - punts percentuals de vot en la mesura que es desinfli el globus taronja. A la Catalunya d'avui i de demà, l'espai de veres decisiu - és a dir, susceptible de decantar majories - es troba en la cruïlla entre l'independentisme i l'autodeterminisme. És l'espai que vol ocupar i està ocupant el colauisme; de fet, si hi pensem una mica, ¿què són els "comuns" sinó una versió remasteritzada del PSC dels anys gloriosos? Governen Barcelona, guanyen les eleccions generals, ofereixen un Estat diferent, més acollidor, i dominen l'ambigüitat en el plet catalano-espanyol. Davant d'aquesta competència, Parlon arrossega massa llast.

pd 817

ARA, diumenge, 18 de setembre del 2016

EL PRESUMPTE OCÀS DE LA DEMOCRÀCIA

Albert Pla Nualart

Mentre "la fi de la història" fa figa i un nou ascens del populisme autoritari ennegreix l'horitzó, és oportú preguntar-se fins a quin punt valors "universals" com els drets humans o la democràcia no són només valors d'una cultura i una època concretes...

"La fi de la història" - de bona o mala fe - pressuposava universalitzar "la democràcia (neo)liberal occidental"...

Igual que no hi ha "fi de la història" tampoc hi ha "fi de la democràcia"...

Al capdavall, és la falsa "fi de la història" la que està provocant la també falsa "fi de la democràcia", perquè l'adjectiu que hi afegeix, "(neo)liberal", no ha parat de transformar els ciutadans en consumidors - les persones compromeses en la res publica en persones que busquen el seu triomf individual a costa de qui sigui -. En una democràcia autèntica, ha de decidir, debatent i donant la cara, una assemblea de ciutadans. En la que tenim ara, voten en secret una massa de consumidors. El presumpte ocàs de la democràcia a què és probable que assistim en els pròxims mesos estarà provocat, diguin el que diguin alguns demagogs, per un clar dèficit democràtic.

pd 816

ARA, dissabte, 17 de setembre del 2016

AMORS MIL·LENARIS CONTRA EL JIHADISME

Marçal Girbau

...

el Plan Convivència (en occità a l'original, perquè, increïblement, en francès no existeix la paraula convivència!) pren com a base una meravellosa llegenda del segle VIII que compartim occitans i catalans. Joan Amades la recull i Verdaguer la recrea al cant VII del seu fastuós Canigó. Segons sembla, ara fa uns 1.300 anys Munussa - que no era pas àrab sinó berber - era el cabdill de les terres musulmanes de Narbona. A Tolosa hi havia el duc Odó, a qui els francs del nord pressionaven, tot i ser cristià. Tips de guerres i enfrontaments, i malgrat pertànyer a religions oposades, Munussa i Odó van decidir pactar la pau entre ells, al marge de francs i àrabs. Diuen que arran d'aquests contactes Munussa va caure profundament amorós de la filla del duc aquità, Lampègia, que també es va enamorar pregonament de l'amazic. Llavors el duc Odó va autoritzar el maridatge entre els dos joves. La rondalla s'acaba com el rosari de l'aurora: quan els àrabs se n'assabenten, ordenen la captura de Munussa, que en aquells moments era a LLívia amb Lampègia. A ell el decapiten. I a ella l'envien de presonera a l'harem de Damasc.

Tretze segles més tard, Tolosa recupera la llegenda per abordar la qüestió de la convivència interreligiosa. Tenen el convenciment que la rondalla pivota sobre dos eixos clau i indissociables: d'una banda reforça la identitat i els valors de la cultura pròpia, atès que cristal·litza l'esperit d'entesa, de llibertat i de pau dels occitans; de l'altra actua com una palanca entre el món cristià i el musulmà, entre les cultures occitana i amaziga - i àrab, en menor mesura -, sempre, però, amb l'epicentre a Tolosa sense passar per París, i amb la voluntat d'incloure socialment sense assimilar.

pd 815

AVUI, dimecres, 16 de març de 1988

16-18 MARÇ 1938 ELS BOMBARDEJOS AERIS DE BARCELONA: TRES DIES QUE VAN ESGARRIFAR EL MÓN

A. Pons

"El 16 de març va començar el bombardeig sistemàtic amb el qual es volia terroritzar la població, obligant-la a demanar la rendició... En total hi va haver disset atacs aeris, (en tres dies) i 1300 morts i 2000  ferits". (Carles Pi-Sunyer)

...

Els bombardejos van deixar tanta empremta en la memòria dels barcelonins que, cinquanta anys després, segueixen formant part de la memòria popular. Que també ha quedat plasmada en la literatura a través dels testimoniatges escrits de l'època i les recreacions literàries que se n'han fet: des dels germans Goytisolo - que van perdre la mare en la ràtzia del dia 17 - fins a Josep Janés que va escriure un poema titulat "A un infant mort en un bombardeig" i que comença així: "Els teus braços immòbils són un vol de bandera..."

pd 814

PRESÈNCIA, 26 de maig de 1985

ELS FETS DE MAIG 1937 A BARCELONA

Germinal Ros

(Tres portades de La Vanguardia, Diario al servicio de la democracia)

 Miércoles, 5 de mayo de 1937

La lluita entre germans és sempre estèril i funesta. Enfront de l'enemic comú, és suïcida. Uniu-vos, treballadors!

Jueves, 6 de mayo de 1937

L'esperit de solidaritat antifeixista ha d'apaivagar els odis i fer possible la convivència entre tots.

Viernes, 7 de mayo de 1937

Extingits els odis fratricides als carrers, penseu tots en fonamentar la gran obra de la concòrdia proletària.

pd 813

PRESÈNCIA, 3 de novembre de 1996

FINS ARA, GERMANS.... (discurs de comiat a les Brigades Internacionals)

Dolores Ibarruri, Pasionaria

...

Comunistes, socialistes, anarquistes, republicans, homes de diferent color, de diferent ideologia, de religions antagòniques i que tots ells estimaven profundament la llibertat i la justícia, van venir a oferir-se a nosaltres incondicionalment.

Ens ho donaven tot, la joventut o la  maduresa, la ciència o la experiència, la sang o la vida, els seus esforços i els seus anhels... i res ens demanaven. És a dir, sí: volien un lloc en la lluita i anhelaven l'honor de morir per nosaltres.

... parleu als vostres fills, parleu-los d'aquests homes de les Brigades Internacionals.

Expliqueu-los com travessant el mar i les muntanyes, salvant fronteres eriçades de baionetes, vigilades per gossos rabiosos que els volien destrossar amb les seves dents, van arribar a la nostra pàtria com croats de la llibertat. Ho van deixar tot: afectes, pàtria, llar, fortuna, mare, dona, germans, fills i van venir a nosaltres per dir-nos: Som aquí! la vostra causa és la nostra mateixa causa, o sigui la causa de tota la humanitat avançada i progressiva.

... Podeu marxar plens d'orgull. Sou la història, sou la llegenda, sou l'exemple heroic de la solidaritat, de la universalitat de la democràcia ...