La figura d’Ada Colau va emergir en la lluita per un habitatge digne i assequible per a tothom. Un activisme juvenil que la va acabar portant a convertir-se en la primera alcaldessa de Barcelona quan tenia 41 anys. Des del càrrec (2015-2023), malgrat les dues legislatures al poder, l'avanç en les polítiques d’habitatge va ser limitat, frustrant...l'accés a l'habitatge està marcant l'emergència d'un nou progressisme. El fenomen s'està obrint pas al món urbà, on el problema és sagnant i on el vot d'esquerres acostuma a tenir més pes...
Colau va tancar la seva etapa d’alcaldessa amb un regust agredolç. Haver
acceptat els vots de Valls (2019) i després haver regalat els seus a
Collboni (2023), hi ha contribuït, esclar... no va poder tirar endavant les
polítiques radicals que anhelava. Va sentir el pes i la impotència del
poder. Sense l'acompanyament legislatiu en l'àmbit català i sobretot
estatal, va quedar mancada d’eines legals per fer un salt en habitatge.
Tot plegat la va portar a una retirada de l'arena pública. Fins i tot a
una fugida a Itàlia...
Però porta la política a la sang. Era qüestió de temps que decidís tornar-hi. I s'apunta a fer-ho en l’àmbit estatal, per recompondre el garbuix en què s'ha convertit l'espai a l'esquerra del PSOE, per mirar d’acabar amb la lluita fratricida entre Sumar i Podem, i les esquerres perifèriques... amb l’aposta ideològica per frenar la ultradreta, amb la bandera
concreta de l'habitatge i amb el perfil de catalana no-nacionalista és
com es presentarà a Espanya.
