pd 1577 Encallats a dues bandes 2

(Arafamésdunany)

... el republicanisme i l’independentisme es troben també encallats en una tessitura que no aconsegueixen dur endavant, a pesar d’haver rebut un mandat clar, llampant i urgent... Han reaparegut els vells fantasmes del sobiranisme i de les forces catalanes de progrés, en forma de temors, suspicàcies, rancors i divisions internes que en algun moment havien arribat a semblar superats però que no ho estaven. Les intencions de cadascú deuen ser les millors, deixem-ho aquí, però el fet és que és tan nociu per als ciutadans haver de patir la repressió d’un estat cada dia més aliè a la democràcia com les maniobres d’uns líders que no estan a l’altura del seu electorat... Encallats a dues bandes, l’única actitud correcta és la que va enunciar Marcel Mauri : “Mentre la repressió continuï, deixem de titllar-nos de covards, traïdors i hiperventilats. És més urgent que mai treballar des de la unitat dels demòcrates”. L’escoltaven el president Torrent i dirigents de Junts per Catalunya, ERC, la CUP i Catalunya en Comú. Tots són necessaris per sortir de l’encallament.

Sebastià Alzamora

pd 1576 Encallats a dues bandes

(arafamésdunany)

La insistència de l’estat espanyol en la pràctica de la repressió contra Catalunya és grotesca i inadmissible, però també indica que els seus governants no saben fer altra cosa, no donen per a més. Disposen de jutges i fiscals que de bon grat accedeixen a embrutir les seves funcions per posar-se al servei d’uns interessos polítics concrets (els del bloc del 155), i de policies que també es troben a gust fent el paper de missatgers de la por... Confien arribar a generar prou por perquè tothom s’avingui a acotar el cap i callar davant dels abusos, per no patir represàlies. L’estratègia, però, no funciona... Estan encallats en l’autoritarisme i la corrupció, i aquest encallament és el símptoma que sol precedir les caigudes dels règims.

Sebastià Alzamora

pd 1575 Estat del revés

(arafamésdunany)

L’existència d’una revolta catalana violenta és la pedra angular de la repressió espanyola del Procés. Si no hi ha violència, no hi ha rebel·lió; si no hi ha rebel·lió, no té sentit la presó preventiva; si no hi hagués empresonaments i exilis, Puigdemont seria des de fa setmanes el president d’una Generalitat sense article 155. .... Primer hi ha els fets, després les conseqüències... potser no és que uns fets comportin unes sentències, potser hi havia una sentència inicial i a partir d’aquesta decisió política -escapçar l’independentisme, tal com va verbalitzar Soraya- s’ha anat construint la narració dels fets, a mida, que permet dictar-la. L’Estat de dret va dels fets a les sentències. Si es va de les sentències als fets, no hi ha estat de dret, sinó un estat del revés.

Vicenç Villatoro

pd 1574 No em dona la gana

(arafamésdunany)

DRETS. Que les clavegueres de l’Estat enregistrin i filtrin una conversa privada és un atac als drets individuals. Especialment quan la conversa no té res a veure amb els presumptes delictes que s’imputen​... ​Però el pitjor de tot és que, mentre estem tan ocupats en la conversa mamelluda d’en Salvadó,  ningú no es preocupa de denunciar que hi ha una policia política que es dedica a espiar i a destruir adversaris polítics, furgant en els seus punts febles, com habitualment ho feia la Brigada Político-Social, o la Gestapo, o la Stasi, o la CIA. És un tentacle de la mateixa bèstia que ens va apallissar l’1 d’octubre, que manté els Jordis en presó preventiva des de fa 146 dies, que pretén empresonar Valtonyc per unes lletres fora de to. Els sicaris d’aquesta bèstia, que no comptin amb mi ni per acció ni per omissió.

Toni Soler

pd 1573 I ara què (Espanya

L’independentisme volia fer efectiva una República i no se n’ha sortit. L’Estat volia desactivar l’independentisme i no se n’ha sortit. La crisi actual a l’independentisme és per no saber què s’ha de fer ara per aconseguir l’objectiu. La crisi política actual a l’Estat, també. Certament, la dreta i l’extrema dreta sí que figura que tenen una estratègia per aconseguir-ho: suspendre eternament l’autonomia i intensificar la repressió. Però no sé si és una estratègia o si és més aviat una venjança i el terreny de joc per competir en radicalitat entre ells. Qui no té cap estratègia són Sánchez i el PSOE (i per tant el PSC). Aparentment, la seva seria una aposta de tercera via: ni suspendre l'autonomia ni permetre l'autodeterminació i convèncer els catalans que amb això ja en tenen prou. Però és incompatible amb els presos, amb l’increment de la repressió i amb els espionatges de Borrell. el PSOE practica la dutxa escocesa per passar el dia i empènyer l’any.  a Espanya, la manca de tota idea, de tot projecte, fa que surin les inèrcies de la política barata: la demagògia, el partidisme, la maniobra. És a dir, la ingovernabilitat.

Vicenç Villatoro

pd 1572 Més enllà dels líders 2

(arafamésdunany)

... el viatge postpujolista de Catalunya al país de la llibertat està resultant duríssim. Quan penses que tens l’ideal a tocar, es torna a allunyar, com un miratge. El fantàstic miratge de l’1-O... Ara tornem a ser en un període contrareformista. I a la Catalunya somiadora anem a contracorrent. Sempre ens passa igual. Espanya, en canvi, està ben alineada amb els temps que corren, temps lletjos de líders grisos i pobles porucs, de ressentiment i patriotisme xenòfob, de banalització democràtica. “Ni la perfecció ni la plenitud són d’aquest món”, ens adverteix Josep M. Esquirol al seu últim assaig:"La penúltima bondat". Haurem de sobreviure entre la malesa per pensar un altre futur.

Ignasi Aragay

pd 1571 Més enllà dels líders 1

​(arafamésdunany)

Ningú neix assassí... Les persones ens construïm, ens fem. La personalitat de cadascú -el caràcter és el destí- naturalment compta molt, però també l’entorn, la família, els amics (i enemics), l’escola, les circumstàncies, l’atzar, l’època... No estem sols, al món. Ni Stalin ni Hitler van convertir-se en assassins de masses tots sols. Van ser pobles sencers els que els van elevar a la categoria bàrbara de líders messiànics... la història, malgrat els líders singulars, la fem entre tots. Els lideratges polítics són crucials, però no ho són tot... la democràcia espanyola es basa en l’imperi de la llei, no en el principi de llibertat. No tolera ni entén un poble alçat.

Ignasi Aragay