pd 2482 Aquesta nit quan sortiu

(arafa<d'1any)

Que vagin soles a agafar l'autobús o a l'institut? Potser no? Que no vagin caminant, com solien fer fins ara, al parc? Em veig dient allò que em deia la mare i em veig pensant com ella en les penes de presó a què condemnaria els violadors...Recordo la sensació que teníem quan ens ho deien: “Quins vells, que pesats”. I dèiem que sí, que sí, però després esclar que parlàvem amb desconeguts, perquè d'això es tractava, i esclar que fèiem autoestop, perquè no hi havia autobusos ni ens venien a buscar com ara. No m'agrada haver de dir que hi ha perill, que s’ha d’esquivar, perquè el que voldria és que no haguéssim de patir pels violadors... Però, amb més por que ahir, penso que nois i noies que avui sortireu de nit a divertir-vos com us toca, heu de fer un pacte entre vosaltres, mentrestant. Ho sento, no ho voldria dir. Però no deixeu cap noia sola. Acompanyeu-vos, espereu-vos junts fins que us vinguin a buscar. Acompanyeu-vos fins i tot al lavabo, prometeu-vos-ho al principi de la nit i compliu passi el que passi. No us refieu de qui us promet alcohol o droga o festes il·legals. Aviseu de qualsevol pla canviat, si coneixeu gent nova feu-vos-hi fotos. Lamento fer aquests advertiments...  

Empar Moliner, 6.11.2021

pd 2481 " quan som joves matem tot el que hem heretat"

(arafa<d'1any)

Fa temor tornar-la a versionar, però jo ja ho vaig fer amb tots els clàssics catalans.

- Gran disc, del Virolai a La santa espina.

— Això ho has de fer quan ets gran. Jo cantava les caramelles al poble de la Gornal amb el senyor rector que ens feia doctrina. De jove, La santa espina et produïa una certa caspa, i quan som joves matem tot el que hem heretat. Però recordo un viatge amb la Montserrat Roig a un monestir ortodox en què ens van rebre amb un cant i nosaltres havíem de correspondre amb un altre cant, i jo pensava: "Jo no puc cantar Con flores a María" i em va venir al cap el Virolai. ¿Tu saps l’emoció que és que em poso a recordar-lo i em va sortir de dalt a baix? La Montserrat Roig plorava i a mi mateixa em va commoure i remoure. Rosó és l’'O sole mio, és el Sole mio dels italians. Són cançons líriques extraordinàries que s’instal·len al cor per sempre... mai he estat a dalt de tot però tampoc a baix de tot. I també penso que cada vegada he intentat fer les coses una miqueta millor. He sentit la necessitat de fer-les cada vegada millor. Tinc molt agraïment, em sento molt privilegiada...

- Tu has conservat sempre un racó espiritual. Fins i tot, en algun moment volies ser monja.

— Qui no volia ser tot allò, en aquella època? Amb tots aquells llibres que llegíem de Fray Escoba. Però sí, em sento una persona espiritual, soc de religió catòlica i m’agrada la litúrgia; m’encanta.

Marina Rossell entrevistada per Antoni Bassas, 30.10.2021

pd 2480 Obeïu els científics

 (arafa<d'1any)

Tothom que hagi estat president d’una escala de veïns sap fins a quin punt la democràcia directa és carregosa i ineficaç. Estem obligats a escoltar-nos i ser corresponsables; però quan les decisions que corresponen a l’administració es traslladen als administrats, els processos s’alenteixen o fins i tot s’aturen. El nostre país és tan horitzontal, i hi ha tanta gent amb un besavi àcrata, que governar-lo a cop de decret és gairebé impossible, cosa que té avantatges i també inconvenients. Per exemple, som a la cua d'Europa en energies renovables perquè cada molí de vent i cada placa solar s'ha de pactar amb aquest eufemisme anomenat “el territori”, que de vegades té molt de sentit col·lectiu però de vegades és molt egoista o té un sentit peculiar del que és la protecció de l'entorn... el conservacionisme té una part d’immobilisme desconfiat, i de defensa de la intangibilitat dels espais naturals, entesos com a patrimoni visual, i no com a còmplices de l’esforç de la societat per autobastir-se d'energia neta.

He d'admetre que no comparteixo el disgust que provoca a molta gent la presència d’infraestructures energètiques en el medi natural, sobretot si serveixen un bon fi... la crisi climàtica no admet matisos ni vacil·lacions, i ens interpel·la com a societat i com a generació. Podem malfiar-nos dels polítics, podem ser escèptics amb els economistes. Però en una emergència ambiental com la que vivim, estem obligats a fer cas als científics. Són ells, ara, els nostres generals.

Toni Soler,31.10.2021

pd 2479 Llàstima que escrivim en català

 (arafa1any)

Espanya es veu així a si mateixa: monàrquica, castellana i catòlica, com a l'època de Ferran VII... en la tradició castellana es barregen armes, lletres i lleis... No he entès mai com és que tants autors castellans menyspreen les obres escrites en català, una llengua que ha tingut moltes menys oportunitats que la seva. No em cap al cap que aquests escriptors ataquin el català amb fal·làcies que farien enrojolar una criatura. Per exemple, la fal·làcia de la quantitat...la fal·làcia de la igualtat...Quan aquests escriptors se serveixen d’aquestes fal·làcies, utilitzen les lletres a tall d’armes, només que amb un patriotisme barroer. No em refereixo pas a escriptors de tercera fila. Entre els autors més coneguts en castellà no són estranyes les bajanades sobre el català...

Un dels escriptors que ha regalat més declaracions contra el català ha estat Mario Vargas Llosa. No seria just atribuir aquesta posició a la vellesa, ja que la cosa ve de lluny...Després de lloar Tirant lo Blanc, Vargas Llosa afegia una postil·la sinistra sobre l’autor: “Lástima que escribiera en catalán”. No sembla una frase agressiva, però implica la determinació de posar fi al que considera una anormalitat. Perquè es tracta d'això, finalment. Escriure en castellà és normal, mentre que escriure en català és caprici, ximpleria, ganes de molestar i nacionalisme d’espardenya. El castellà, que té de tot, encara en vol més; al català, que ha perdut tant, sempre n’hi sobra. Ells disposen de centenars de milions de parlants, d’exèrcits sencers, de tribunals d'última instància, de premis Nobel, de manuals d'instruccions de rentadores, i encara es queixen. S’esquincen les vestidures perquè no parlem bé la seva llengua, però no semblen gaire apesarats perquè la seva silenciï la nostra...  

Vicenç Pagès Jordà, 5.6.2021

pd 2478 L'aberració de completar la 'Desena simfonia' de Beethoven

 (arafa<d'1any)

El prestigi de la ciència —responsable, juntament amb la tècnica, del que anomenem progrés— ha fet que moltes disciplines que li són del tot estranyes hi hagin recorregut o se n'hagin impregnat... com si la ciència pogués explicar alguna cosa de l'essència musical.

La música no té res a veure amb la ciència; ni tan sols té res a veure amb la partitura corresponent. Ho té tot a veure amb el so que ens arriba a les oïdes, que ens agrada o ens desagrada, que ens eleva o ens deixa indiferents. Ve a ser com la religió: cap ciència l’explicarà mai, perquè sempre serà un misteri qui va ser responsable, abans del Big Bang, de la creació de la realitat, la matèria i l'energia. Per molt que la ciència hagi arrabassat molt de terreny a la religió, la fe i l’existència de Déu, o la seva no existència, sempre serán una pura hipòtesi....

... sembla que la gent ja no es refia de la intel·ligència natural —que ha donat molt bons resultats en tots els camps menys en el de la perfecció de la humanitat—, i que acabarem delegant-ho tot als algoritmes i a la dita intel·ligència artificial. Tanmateix, la creació d'un home —en el camp de les arts i de les lletres— sempre serà una activitat que agafa forma d'acord amb la seva capacitat intel·lectual i, pel que fa a la música, de la seva “visió interior” d'un univers sonor. Quan Beethoven ja no hi sentia li van preguntar com s’ho feia per compondre. Va respondre: ja no sento la música, però ara la veig...

Jordi Llovet, 23.10.2021

pd 2477 Identificat el primer escriptor en català: el sotsdiaca Ramon

 (arafa<d'1any)

El Memorial de greuges de Guitard Isarn és un pergamí escrit l'any 1105, fa 10 centímetres d'alçada i 52 de llargada, i és una relació de totes les infraccions, faltes i ofenses que el vassall Guillem Arnall havia comès contra el senyor de Caboet, Guitard Isarn, la seva esposa i els seus drets. Es considera el primer text llarg escrit en català pràcticament en la seva totalitat... l'autor...el sotsdiaca Ramon, un home culte i molt bon cal·lígraf...

Algunes tesis afirmen que les primeres paraules escrites en català apareixen per ignorància dels escrivents, que no dominaven prou bé el llatí, o perquè en certs territoris, com és el cas dels Pirineus, la romanització era menor. Alturo en discrepa: "Tradicionalment es creia que els escrivans feien servir mots en català perquè no coneixien prou la llengua llatina, però això no és veritat, la llengua té diversos registres i els escrivans es van començar a habituar a escriure en català perquè els textos fossin més comprensibles per als seus oients". Segons Alturo, els primers mots en català es van començar a utilitzar esporàdicament a partir del segle IX en alguns textos i, a partir del segle XI, ja van aparèixer frases senceres en català...

Sílvia Marimon Molas, 16.10.2021

pd 2476 Pentecosta

 (arafa1any)

“De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors, se'ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cadascun d'ells. Tots van quedar plens de l'Esperit Sant i començaren a parlar diverses llengües, tal com l’Esperit els concedia d’expressar-se”. St. Lluc, Fets dels Apòstols.

Sempre m'ha impressionat que l'Esperit Sant tingués una irrupció tan lingüística, per dir-ho d'alguna manera. Que tothom, parlés en la llengua que parlés, fos comprès per tothom. Això és el que ens caldria ara, ben segur, que vivim encara sota la maledicció de Babel. Això és el que ens caldria als catalans. Parlaríem tots en català i tothom ens entendria. Però el do de llengües s'ha evaporat i tothom parla com pot i tothom entén el que li convé...

S'acaba el mes de maig, els arbres llueixen els seus vestits tots nous, la ginesta ja punteja de groc de cadmi marges i talussos. Maduren al sotabosc les maduixes boscanes, les cireres als cirerers, els abricocs entre les fulles sorpreses de l’abricoquer. D'aquí quatre dies serà Corpus i el juny ens portarà totes les seves meravelles, tots els seus senyals visibles i sensibles...

Narcís Comadira, 22.5.2021