E.E. 111 ELS FANTASMES DE NADAL 2

...

m’adono de fins a quin punt ha arrelat el sentiment que com a humanitat estem en un hivern, en una foscor, sense sortida. És, en bona part, una crisi d’autoestima: hem deixat de creure’ns prou savis, diligents i solidaris per afrontar col·lectivament els reptes que ens assetgen, i ens aferrem aïllats a un benestar precari i amb els dies comptats. Estrafem il·lusió davant els nostres fills i els maquillem com podem un futur que veiem molt negre. I se’ns fa molt difícil creure que els fantasmes de Nadal, per sobrenaturals que siguin, faran dels Scrooge en què ens hem convertit persones de bona voluntat. ¿Som pitjors que tants desesperançats del passat que veient-ho tot igual o més negre van acabar tenint prou energia i generositat per construir un futur millor? Jo crec que no i estic segur que, si paréssim bé l'orella, un espectre del passat ens diria que hi ha models de societat que estenen la foscor i no deixen penetrar els rajos propicis, fins que un dia -un Nadal- alguns comencen a viure d'una altra manera i descobreixen que, fent-ho, se’ls descongela la humanitat i tornen a tenir futur. No crec que passi aquest Nadal, ni el que ve, però estic segur que cada Nadal conspira, amb l'ajut dels seus fantasmes, contra el fatalisme i la desesperança.

Albert Pla Nualart, 2.1.2022

 

E.E. 110 ELS FANTASMES DE NADAL 1

... Nadal uneix l’adult que som, el (més) vell que serem i l'infant que vam ser en un sol jo que es mira aclaparat el pes de la vida, intentant extreure’n grams de sentit, de plenitud, que la justifiquin i permetin fer creïble la il·lusió exigida pel guió d’aquestes festes. La missió dels fantasmes és destruir el cinisme que, com una crosta, va enfosquint l’escena. Fer que torni a ser màgic el que un dia, enterrat sota molts Nadals, era màgic. Tenen, però, enemics molt poderosos...  els d'aquest present pandèmic són el bombardeig constant d’estímuls, el consumisme desaforat i un estar tips de tot que atordeix, embalbeix i ofega desitjos i ideals. Contra això, els fantasmes pretenen el miracle -tan cristià- que ens omplim de vida des de la virginitat: creient, encara, que “la gent és bona de veritat en el fons del seu cor”.

Quan sembla que la foscor acabarà d'engolir la llum i el fred d’enterrar la vida, un dia -el més glaçat i hostil- el sol refà el seu camí de fugida i fa que tot torni. No hi ha millor aliat per als fantasmes de Nadal: ni en la foscor més intensa, ni quan tenim raons de pes per pensar que no ens en podrem sortir, hem de deixar de creure que, enterrada sota tones de desolació -d’un escepticisme tan intel·ligent com mal informat-, la vida batega i espera els rajos propicis per treure brots verds...

Albert Pla Nualart, 2.1.2022

 

E.E. 109 ELS ESTUDIANTS JA NO LLEGEIXEN LLIBRES

... la reflexió és la següent: d'una banda, sembla que, amb l'auge de la informació digitalitzada i l’ús d’ordinadors, tauletes i telèfons intel·ligents (?!), els estudiants ja no necessiten llibres. Estudien (els que ho fan), preparen els exàmens i fan els treballs de curs amb l'assistència d’aquells estris que hem esmentat; d'altra banda, la mitjana d'ingressos, proporcionalment, de les famílies que tenen fills cursant estudis d’història, literatura o filosofia, és inferior al que havia estat: avui és un luxe —o una vocació gloriosa— fer una carrera d’humanitats, atesa la manca de sortides i la situació de descurança general de l'educació i de les institucions de cultura del país i de la capital.

És causa de pena urbana veure que desapareixen llibreries, però és causa de preocupació i de dolença sapiencial que els llibres no formin part del “mobiliari” habitual en l’habitació d’un estudiant: ja no creuen que hagin de tenir, o no poden tenir, una biblioteca pròpia. Potser prefereixen gastar els diners que tenen, migrats, en coses que no poden ser fàcilment substituïbles per internet.

L'adéu... a la manera com s’havia estudiat des de Gutenberg fins fa pocs anys, i costa pensar que la tendència arribi a revertir-se.

Jordi Llovet, 5.11.2022

 

E.E. 108 NINGÚ NO SAP QUÈ ÉS EXACTAMENT LA LLUM

... El sentit de la vida és buscar sentit a la vida, i la majoria no el trobem.

... (Una llevadora que dóna uns) consells als nadons, una llista de vint-i-nou coses que els esperen en la vida. Com ara: "Compartiràs el món amb els altres animals que poblen la terra, els ocells del cel i els peixos del mar, els arbres i les muntanyes". "Coneixeràs l’estrany desig d’acumular objectes i posseir coses que no necessitaràs per a res". "Desconfiaràs del teu veí i tindràs por que et vulguin mal". "Sofriràs rebuigs i penes d'amor i el pit et cremarà com una bola de foc i sentiràs un nus a la gola"... A tots els infants que va ajudar a néixer els va fer un vestidet de llana. Per protegir-los, perquè un nadó humà és tan fràgil com l’ala d’una mosca.

Quan la humanitat s'hagi extingit, engolida per un insondable forat negre, quedarà la llum. Però ningú no sap què és exactament la llum. La podem mesurar, però no la podem entendre. Aquesta és la veritat sobre la llum. Aquesta és també la veritat sobre la vida.

Ignasi Aragay, 5.11.2022

 

E..E. 107 FLORS AL TAÜT

... Vivim ignorant la mort i això ens passa factura. Ens hem allunyat de la religió i hem perdut l'espiritualitat i no sabem com fer front a l'única cosa que (riu-te'n del canvi climàtic) és ben segur que ens afectarà o ens afecta a tots. I no hi ha res més humà que fugir d'allò que ens fa por girant la mirada cap a una altra banda...

Sílvia Soler, 5.11.2022

 

E.E. 106 DE L'ESQUERRA CAVIAR A LA DRETA BÀRBARA

La socialdemocràcia acomodada al poder, que va acabar fent del seu èxit un estil de bona vida (i guanyant-se el sobrenom d’esquerra caviar), no va saber veure el propi declivi: va menystenir els avisos d’unes classes populars i mitjanes que, de crisi en crisi, anaven perdent el vell ancoratge ideològic socialista i es refugiaven en el parany antipolític... El conservadorisme tradicional –la democràcia cristiana i el liberalisme– també ha abdicat massa fàcilment de les pròpies essències, fent el joc a aquesta nova dreta il·liberal. I així estem, a la deriva. Fa massa temps que la polític ha deixat de fer pedagogia... Les estratègies en voga es basen en la intimidació, la falsedat i la infoxicació...

Arreu hi floreixen els superrics. El diner com a mesura de totes les coses  del poder i de l'èxit... La ideologia que ho tenyeix tot és la de l'individualisme quantificable: tant tens, tant vals; tant guanyes, tant ets...  El diner fàcil com a fi, com a obsessió; no com a mitjà. No es tracta de caure en cap austeritat purista ni de negar-nos la joia de viure. No es tracta de deixar d'aspirar a una vida millor. No es tracta de menysprear la necessària cultura de l'esforç individual... Però sí que no podem deixar de banda la idea de comunitat, de grup, de col·lectivitat, conceptes que impliquen tenir en compte els altres....

Ignasi Aragay, 30.10.2022

 

E.E. 105 NO PARLEM MÉS D'AJUDA, PARLEM DE JUSTÍCIA

Fa 12 anys, en la conferència mundial sobre alimentació celebrada a Roma, es van pronunciar aquestes paraules: avui hem de proclamar un objectiu ambiciós; d'ací a deu anys cap nen no se n'anirà a dormir amb gana, cap família no viurà angoixada per l'obtenció del pa de cada dia, cap ésser humà no veurà frustrats la seva capacitat ni el seu futur per la desnutrició... Quasi és vergonyós dir-ho, però es cal-cula aproximadament que cada minut que passa moren cent trenta-cinc persones per falta d'aliments. 0 dit d'una altra manera; cada dos dies moren de gana tantes persones com moriren l'agost del 1945 quan esclataren les primeres bombes atòmiques damunt Hiroshima i Nagasaki... El més vergonyós és «l'ajuda» que la majoria dels països industrialitzats fan al Tercer Món. Segons un informe de l'OCDE la suma del total de «l'ajuda» que els primers fan respecte als segons és de 30.000 milions de dòlars. Aquesta quantitat no representa ni tan sols la meitat de les despeses dels segons en compres d'armament. En el mateix sentit podem dir que els 150 milions d'empleats a la indústria armamentista són alimentats pel Tercer Món... Cada vegada que el Sud guanya un dòlar la contrapartida en els països del Nord és de 250 dòlars. És per això que s'arriba a una situació extrema, on una quarta part de la humanitat té el monopoli de més del 73% de la producció mundial. Per tant, qui ajuda a qui? No hem prostituït i traït la paraula: «Ajuda al Tercer Món»? ...

Jordi Planas, 17.2.1987