...Catalunya és Espanya a condició que Espanya sigui Catalunya... És un plantejament del PSC que entronca amb la tradició federal.
Un doble antídot contra l’assimilisme i contra l'independentisme...
La reforma fallida de l’Estatut va deixar clar que Catalunya no podria
assolir un poder polític real sense plantejar un embat directe a
l’Estat. L’allunyament emocional entre Catalunya i Espanya no només
s’expressava en l’auge del sobiranisme, sinó també en els planys del PSC...
Els anys del Procés van deixar el PSC molt malparat. Els seus dirigents
es van prometre que mai més permetrien que una sobredosi de catalanisme
posés en perill la seva relació amb el PSOE... Salvador Illa va
prometre centrar-se en la gestió i deixar-se de disquisicions
identitàries. Però tenia plans. Illa, sense estridències, ha executat una estratègia ... amb la finalitat de dissoldre el mur mental i polític entre
totes dues realitats; el seu objectiu últim és que, a ulls dels
catalans, Estat i Generalitat siguin dues extensions d’un mateix cos –és
a dir, d'una mateixa realitat política i emocional.
Illa ha estat prou hàbil per tirar endavant aquesta política malgrat dependre dels vots dels independentistes... La millor manera d’amansir els catalans és donar-los un tastet de poder
real: ja ho deia, fa quatre segles, el comte duc d'Olivares.
La qüestió és si aquesta aposta estratègica, que és també una política
de partit, podrà sobreviure a l'actual conjuntura, amb Pedro Sánchez
acorralat i la dreta espanyolista a l'aguait. Si el PP arriba al poder,
tindrà dues opcions amb Catalunya: seguir els seus propis instints (i
els de Vox) o bé, en un rapte de lucidesa, mantenir aquesta relació
consorciada amb el govern català, que és la millor via per fortificar la
presència de l'Estat a Catalunya sin que se note el cuidado.
