pd 1990 Per si arriba Godot

(arafa...)

... Passen moltes coses, sí; totes passen massa de pressa travessades en ràfegues de titulars; i ens atropellen en l'autopista de la informació accelerada que esmicola, al capdavall, la possibilitat de raó i memòria –poder pensar-les, poder recordar-les–...

... el macrobulo que es va introduir en campanya –pura ficció derivada en pura realitat– respecte a l'intent de sabotatge de les eleccions del 10-N per part, deien les "fonts ben informades", de l'independentis- me que sempre ha reclamat urnes. No va passar res, excepte la consolidada impunitat de la mentida. Ni una paraula posterior: i això que va obrir portades, inflar globus, canibalitzar tertúlies i engreixar disposi- tius policials. Almenys no consta que ningú hagi tingut la vergonya de dir que tot es devia a "un èxit policial" ni s'han anunciat medalles a un mèrit inexistent...  En tot cas, hi ha taules del poder on es decideix la següent mentida...

... Lesmes va sostenir que "un estat on quedin impunes la insolència i la llibertat de fer-ho tot acaba enfonsant-se en l'abisme". Vaig pensar de seguida en els 227 condemnats per corrupció des del 1996 –139 Aznar, 62 Zapatero, 16 Rajoy... Insolència d'estat, indultar corruptes; sí, la llibertat de fer-ho tot que s'atorga a les elits; prohibit robar, el poder no admet competència. Insolència reial és també deixar impu- ne la violència de l'1 d'Octubre i, sobretot, no perseguir-la sinó premiar-la, emmedallar-la i ascendir-la. Insolència d'estat, a cada intent d’investigar els crims del franquisme, invocar el sentit de la llei d'amnistia del 1977 ... 

David Fernàndez

 

pd 1989 Una segona oportunitat inesperada

(arafa...)

 ... L'independentisme ha demostrat una gran capacitat de resiliència en un context de repressió. A més, aquest resultat també indica una cosa que fa temps que sospitàvem: l’electorat independentista és més immune a la desmobilització que els contraris a la independència...

(Es) dibuixa un panorama de lents moviments tectònics. Una lentitud que pot ser desesperant per a l’independentisme que té pressa. Però que, en tot cas, indica una tendència de fons positiva per al sobiranisme. Si coneixem una mica la societat catalana, no sembla raonable esperar cap gran sotragada en la correlació de forces a curt termini. Però sí que es pot esperar un decantament lent i aparentment inexorable cap al sobiranisme...

Si no es capgira la tendència, en pocs anys el vot independentista se situarà per sobre del 50% del vot popular. Un 50% que és encara la principal assignatura pendent del sobiranisme.  tot i que el fet d’aprovar-la, per ell mateix, difícilment serà suficient per decantar l’statu quo : haurà d'anar acompanyat d'una intensa acció política en totes les arenes, la del carrer i la institucional...            

Jordi Muñoz

 

pd 1988 Sigues pessimista i somriu

 

(arafa...)

Dono per fet que la militància d'Esquerra acceptarà la proposta de la direcció -facilitar la investidura de Sánchez si es crea una taula de diàleg sobre el conflicte català-... Al cap i a la fi, posar una taula i unes quantes cadires no és tan difícil ni tan inèdit...

El problema d'aquest esquema (òbviament optimista) és que la confiança dels sobiranistes envers Sánchez és mínima... (i que les reformes que calen) (clau de volta per aconseguir l’autodeterminació, o un estatus polític diferenciat per a Catalunya) exigeix una majoria de 2/3 del Parlament espanyol, cosa que sembla impensable almenys durant lustres. I això no canviarà encara que l'independentisme s'enfila fins al 60% o el 70% dels vots a Catalunya. Fixeu-vos quin panorama; i això sense parlar de la situació dels presos i els exiliats.

Esquerra, doncs, té motius per ser pessimista. Però no es pot permetre ignorar cap oportunitat de dialogar i d’aconseguir millores tangibles per als ciutadans. ... És obvi que part dels seus dirigents tenen por d’investir Sánchez .... Però és un risc que Esquerra ha d'assumir si té l’opció de seure en una taula de diàleg bilateral, seriosa i sense límits -cosa que, per desgràcia, ara mateix no sembla probable-. Els republicans han de presentar-se davant l’opinió pública amb la màxima disposició però també amb la màxima reserva, sempre a punt per aixecar-se de la taula si intueixen que tot plegat és una farsa. I, per descomptat, en cap cas aquesta aposta pot frenar ni desautoritzar la mobilització al carrer, cada cop que faci falta. D’ocasions n’hi haurà.  

Toni Soler

pd 1987 Flors a Martí

 (arafa...)

Té gràcia veure  la fotografia del rei d'Espanya posant flors al monument a José Martí, l’apòstol de la independència de Cuba respecte a Espanya. Té gràcia, perquè la monarquia espanyola de finals del XIX va combatre de totes les maneres possibles l’independentisme cubà i sempre va perseguir en vida José Martí, que va haver de patir la presó i l’exili per voler la independència. Els governs de la monarquia espanyola, amb Cánovas al davant, van afirmar que destinarien fins a l'últim home i l'última pesseta a evitar la independència de Cuba. José Martí no la va arribar a veure, perquè va morir en un enfrontament amb l'exèrcit espanyol l'any 1892. Algú dirà que el fet que avui el rei d'Espanya li posi una corona de flors és un bonic símbol de reconciliació. A mi em sembla una altra cosa. Em sembla la constatació d'una mena de llei universal que Espanya ha ratificat plenament. Quan ha perdut o quan encara no ha guanyat, un independentista és un sediciós, un terrorista, un rebel, al qual s’ha de perseguir. L'endemà d'haver guanyat i de proclamar la independència, aquest mateix independentista esdevé un heroi nacional al monument del qual s'han de posar flors. Una definició d’heroi que val per a Martí: un sediciós que ha guanyat.

 

Vicenç Villatoro

pd 1986 Denigrant

(arafa...)

 ... Cayetana Álvarez de Toledo ha dit que l’arribada al Congrés de Diputats dels que venen directament de la presó és un espectacle "denigrant" en una democràcia. Em sembla l’expressió justa: un espectacle denigrant. Però em fa l'efecte que les raons per les quals ho troba denigrant la solitària diputada del PP per Catalunya són exactament les contràries de les que, al meu parer, ho converteixen en vergonyós. Ella troba denigrant que els presos siguin diputats. A mi em sembla denigrant que els diputats estiguin presos. L'origen de tota sobirania, el vot ciutadà, els ha triat per dir el que diuen i fer el que han fet, que és precisament el que els ha dut a la presó. Amb ells han empresonat l’opinió, els desitjos i la reivindicació pacífica de milions de persones. Però em fa l'efecte que la marquesa Cayetana està més preocupada sempre per les aparences que per la realitat. El que importa no és el que és sinó el que sembla.  La dreta extrema espanyola viu encara en la cultura de l’aparença i del què diran. Li sembla denigrant que el món ho vegi. A mi em sembla denigrant que passi.  

Vicenç Villatoro

 

pd 1985 Els jutges honestos

 

(arafa...)

.... Joaquín Urías va dir ... una frase tenebrosa per a això que anomenen “l’estat de dret” i que a Espanya s'està convertint  en “el dret de l’Estat”. Va dir que no creu que acusin els nou catalans de “rebel·lió”, perquè no s'ha pogut “provar” de cap manera, però que li sembla que se'ls podria acusar de sedició “perquè de la sedició, al judici, gairebé no s'ha discutit”. És a dir, com que no se n'ha parlat, no s'ha pogut, doncs, demostrar que tampoc no existia. I com que no s'ha demostrat que no existia, poden dir que existeix...

Pot manar el partit polític que calgui a Espanya, que el poder real se'l reparteixen la Guàrdia Civil i alguns dels jutges. No tots –ho hem comprovat– però n'hi ha prou amb els necessaris...

El jutge Santi Vidal ha estat inhabilitat durant tres anys per haver participat durant el seu temps lliure “en la redacció d'una Constitució catalana”. Amb aquest precedent tan discutible i tan poc discutit, ¿cap altre jutge, cap, mereix inhabilitació per elaborar excèntrics i diabòlics menús a mida? ¿Qui ens empara davant d'aquestes estudiades arbitrarietats, davant d'aquest espanyolisme ultrapatriòtic i destrossavides, si la justícia són ells?

 

Empar Moliner

pd 1984 Més enllà del CEO

(arafa...)

... Aquestes són algunes de les conclusions que em sembla que són menys agosarades: primera, el mapa electoral és plural i dinàmic; segona, l’esquerra és hegemònica, la qual cosa reflecteix una insatisfacció general amb la situació econòmica; tercera, el bloc sobiranista creix molt lentament i al preu de relaxar el seu missatge, fer-lo més porós i menys maximalista; quarta, ERC i el PSC són els dos partits que lideren els dos grans blocs ideològics pel que fa a la qüestió nacional, i la seva responsabilitat és mirar-se a la cara i admetre el paper de l'altre; i cinquena, el PP i Ciutadans s'han autoexclòs de la centralitat catalana per l'abús d'una conflictivitat incendiària, que ha incomodat el gruix dels seus antics votants.

... si els socialistes no són capaços d'escoltar el sobiranisme, es pot veure atropellat (ell, i qui gosi pactar-hi) per una marea que potser cap estudi demoscòpic està preparat per preveure. Una marea que votarà enfadada pels efectes de la repressió i per haver confiat, no sé si de molt bona gana, en el discurs del diàleg. És un error recurrent pensar que aquest és el país del seny i prou.

Toni Soler