pac 56 - Les paraules que necessitem i no sabem dir

​...​ Quan mor una persona gran, el consol és general: "És llei de vida", ens diem. Això no s'emporta el dolor, però el fa més acceptable, i també facilita els condols. Però quan no toca, quan se'n van persones joves, és especialment difícil viure i acompanyar el dol, perquè ens quedem sense paraules. Perquè és tan profundament injust que no sabem ni com començar a expressar-ho. Una abraçada forta, les mans que s'agafen, diran moltes coses durant la vetlla, però a la cerimònia necessitem paraules perquè durant una estona més –sisplau, una estona més– aquella persona encara hi sigui. Per això, a vegades fem el cor fort i ens aixequem per dir unes últimes paraules sobre les persones que estimàvem i que hem perdut, i que en realitat mai podran condensar-les: ni a elles, ni al nostre dolor.

Pensant-hi, he arribat a la conclusió que aquest també és el paper de la poesia als funerals.​.. Em sembla preciós que les paraules dels poetes siguin un recurs, una mena de salvació, en moments tan foscos. Hi reconeixem les nostres vivències, el nostre patiment, i fins i tot podem trobar-hi consol, i una mica d'esperança i de bellesa. Tenen les paraules que ens manquen, les que no sabem dir, però que ens són sempre tan necessàries, també davant la mort.

​Anna Guitart, 30.11.2024

​p.s. pensant molt especialment en la Maria, la Quima i en Quirze

 

pac 55 - Frivolitat criminal

​(País Valencià​): ​ la naturalesa profunda de la tragèdia no és una altra que una frivolitat política criminal.

Cap idea de servei, molt desig de poder. Les palanques d'un govern posades a contribució del negoci i del control dels adversaris, a benefici d’agendes personals, a favor dels amics i del perjudici dels enemics. I aleshores, quan arriba el dia de l’hora més greu i d'estar a l'altura, i de fer el més bàsic que ha de fer qualsevol governant, que és protegir la gent, és impossible perquè no era per això que estaven en política, ni sabien per on començar...

Convertit el servei públic (i la política) en una jungla de la qual és impossible sortir sense esgarrinxades, massa gent apta fa un pas enrere abans d’acceptar un càrrec. Si la reacció immediata a la catàstrofe va ser inexistent, la resposta política posterior ha estat depriment: militarització, augments de sou, partidisme en comptes d’unitat, lentitud en la resposta, arguments de part en comptes de sentit comú...

​I encara no ho hem vist tot: algun dia, alguns d’aquests (ir)responsables reclamaran una Medalla al Mèrit Civil. I el que és pitjor: tornaran a demanar el vot. Que ells tinguin poca vergonya no hauria de voler dir que la gent tingui amnèsia.

Antoni Bassas​, 30.11.2024

pac 54 - Els bons mestres 2

... I tanmateix ara estem en un moment de desconcert...  La pèrdua de peu de la cultura humanística, és a dir, de tot el pòsit de saviesa secular que ens ve del món clàssic grecollatí, resulta evident. La lectura reposada, concentrada, està en franca reculada. Asseure’s a llegir una novel·la, un poemari, un assaig –científic, històric, filosòfic– ja no es percep com una mena d’obligació social. La lectura ha deixat de ser tema de conversa: ho són les sèries, els viatges, la gastronomia, el futbol, la política...

Els bons mestres, que sens dubte n'hi ha, acostumen a ser també bons lectors, amb fam de coneixement, amb inquietuds culturals, amb curiositat universal. Si tenen aquest bagatge, els resulta més fàcil entendre que qualsevol professional compromès sap que ha de lidiar amb les circumstàncies per dures que siguin, sap que ha de treballar per canviar el sistema. Sap que no es pot conformar amb les coses tal com van, que no pot tirar la tovallola, que no pot deixar d'aprendre. Els bons mestres s’autoimposen l’entusiasme a l'aula davant els alumnes, fan pedagogia amb pares i mares, sumen esforços amb els companys d'escola, s'impliquen més enllà de les tasques rutinàries obligatòries. En conec molts, de mestres que s’estimen la feina, que s’estimen els infants. Són molt bons i tenen esperança, tenen idees, tenen empenta. El futur de l'educació està a les seves mans. O ells aconsegueixen tornar-nos l'optimisme educatiu o no ho aconseguirà ningú.

Ignasi Aragay, 24.11.2024

pac 53 - Els bons mestres 1

​...un terç dels mestres i professors estan tan cremats que voldrien canviar de feina. El pessimisme domina la professió. Potser és que domina la societat en general i l'escola, tan porosa i sensible a l’entorn, ho nota a flor de pell.​..

 La crisi de confiança és general i universal. L'explosió comunicativa (internet, les xarxes socials) fa que l’eco dels problemes no tingui aturador, tothom pot fer sentir la seva queixa amarga, i compta el mateix una opinió fonamentada que l'estirabot maliciós... L'ambient s'ha anat enrarint, agrejant, encomanant.

Però hi ha hagut èpoques infinitament més dures que l'actual. No cal anar gaire lluny. El segle XX, el de les dues guerres mundials –i aquí d'una tràgica guerra civil–, el de l'Holocaust i el Gulag, ha estat en termes de brutalitat i pèrdua de fe en la humanitat un dels pitjors de la història.

En concret, en el camp educatiu, i malgrat els grans daltabaixos descrits, la passada centúria va suposar un gran salt endavant, tant d’alfabetització com de renovació pedagògica. Les escoles i els mètodes són molt millors avui que fa cent anys. Han desaparegut els càstigs corporals, la memorització pura i dura ja no és l'únic camí de coneixement, s’ha potenciat la creativitat dels nois i les noies. En aquest procés també hi ha hagut ingenuïtats, excessos i pèrdues, però en conjunt el guany resulta palmari... (Continuarà)

Ignasi Aragay, 24.11.2024

pac 52 - Poca cosa en comú

​... Els Comuns estan obligats a una certa catarsi, perquè hi ha molta distància entre el moment actual i el seu prime, el 2015​... És cert que en aquell moment els Comuns eren un moviment dopat. Dopat pels seus flirtejos amb l’independentisme (que es van revelar com a merament tàctics) i pel gran impuls del Podem de Pablo Iglesias. En aquell moment, molts catalans van veure en els Comuns una hibridació entre el sobiranisme més o menys matisat i l’impuls social sorgit del 15-M.​ Nou anys després, de tot aquell escenari no en queda gairebé res. Colau es va distanciar de l’independentisme tan bon punt li va deixar de ser útil​... els Comuns, a l'hora de la veritat, han estat un cavall de Troia per a l'independentisme... Colau també va caure, com tota l’esquerra, en la dèria per guanyar les batalles culturals, mentre els grans problemes de la ciutat –especialment l’habitatge– van continuar oberts...​ Com també li passa al PP (i tard o d'hora li passarà al PSC), els Comuns depenen de les crisis cícliques del soci espanyol de torn. Aquesta és el gran desavantatge del dependentisme.

Amb el comiat de Colau s’acaba del tot l’etapa de la política somiatruites de la dècada del 2010, un moment en què a Catalunya semblava possible un canvi radical​... Ara tant els Comuns, com ERC, com la CUP, còmplices i alhora víctimes del gir electoral a la dreta, estan obligats a a una cura d'humilitat i a dispensar una mirada generosa als seus veïns ideològics...

Toni Soler, 24.11.2024

lliVre 27 - Madeleine Delbrêl, Evangeli encarnat

​... En els dos últims anys de la seva vida, va voler passar la vetlla de​ Nadal amb els seus amics comunistes. Potser no coneixien el que​  significava aquesta festa de l'encarnació de l​'amor de Déu en Jesús,​ però igualment eren homes i dones que sabien estimar, viure amb
senzillesa, compartir amb els altres. S'hi sentia més a gust que no​ pas amb certs grups de cristi​ans...

Madeleine Delbrêl (1904-1964). Aproximació biogràfica. Roser Solé

​

Les dècades que ens separen de l'època de Madeleine han estat​ com una travessia entre dos mons ben diferents: des del món d’allò​ que és col·lectiu i de les ideologies d’aleshores al món individualista​ i mercantilitzat d’avui.​.. Es podria dir que el proletariat de​ llavors s'ha convertit en el precariat​ (Standing, G., A precariat charter. Bloomsbury, London, 2014​​) d'avui: quantes vides precàries​ sense expectatives, sense oportunitats, masses d’indignats que han​ perdut la confiança en les institucions, en la política i en molts casos​ també en l'Església. Situacions no tan diferents com en aparença​ podria semblar...
​... “un perill més gran s'acosta a l’Església​ sense fer soroll. El perill d'un temps, d'un món, on Déu ja no serà​ negat, ni expulsat ni exclòs, sinó que serà inconcebible”​. Cf. François, G. i Pitaud, B., Madeleine Delbrêl. Biografia di una​ mistica tra poesia e impegno sociale. EDB, Bologna, 2014
Aquest presagi sembla que s’ha confirmat: si a la societat​ ideologitzada de Madeleine Déu era una cosa impossible, en el​ nostre temps consumista, en què gairebé tot és descartable i​ reemplaçable, Déu resulta per a molts una cosa prescindible​...

Delbrêl, Evangeli encarnat. Tíscar Espigares

Anem a fons 31, octubre 2023

 

pac 50 - Les víctimes oblidades de la Transició

 

Entre el 1977 i el 1982, 134 persones van perdre la vida​ en mans dels cossos de seguretat de l'Estat.​.. víctimes de la violència policial.
Homes i dones que majoritàriament van rebre trets de bala o​ que van morir a conseqüència de les tortures.
Després de la mort del dictador, les comissaries i les casernes​ no van ser depurades i els agents van actuar amb impunitat.

David Ballester, Sàpiens maig 2022