pd 2100 Reeducació

 (arafa...)

La fiscalia s'oposa als permisos penitenciaris que es proposen per als Jordis -com per a tants altres presos- amb l’argument que no estan penedits ni han demostrat estar reeducats. Reeducats. De què em sona la paraula? ... Certament, les presons han de servir per a la reinserció social de les persones que han comès un delicte. Però ¿han de servir també perquè la gent deixi de pensar allò que pensa i deixi de creure en allò que creu? ¿Han de canviar les idees de la gent? ...  no es conformen volent canviar les accions dels presos: en volen canviar les consciències i les creences. Als Jordis (i als altres presos polítics) no els volen deixar sortir perquè no han aconseguit canviar-los la consciència ni les idees. No estan reeducats.

Vicenç Villatoro  9/2/2020

pd 2099 Diàleg sincer i realista

 (arafa...)

... em costa entendre que “el diàleg sincer i realista” sigui sempre el millor camí per superar un conflicte. Posem-nos en la pell d’una dona maltractada per un marit masclista. ¿Té sentit aconsellar-li aquest tipus de diàleg?... La dona maltractada pot acceptar que no té dret a decidir al marge de la voluntat del seu marit. I el mateix pot fer la nació negada per l’estat al qual pertany. Plantar cara, quan no et reconeixien com a persona o com a nació, desemboca en la violència, i en la violència guanya el més fort. Tant si ho és físicament, per potencial repressor o demogràficament. Sí, cal remarcar que un estat on hi ha eleccions (que no equival a democràtic) en té prou amb la demografia per ignorar, sotmetre i anul·lar els grups nacionals quan són una minoria enfront del “nacionalisme estatal”. En la seva relació amb Espanya, Catalunya s’ha cansat d’explorar vies de diàleg. No és mèrit seu, és el que fan totes les dones o nacions maltractades abans de jugar-se-la...

Diàleg sincer i realista, el que calgui. Renúncia a la independència unilateral, també. Però l’Estat ha d’acceptar, d’entrada, que som una nació, és a dir, un subjecte polític que ha de poder prendre decisions, en un grau o altre, sobre ell mateix. Si aquesta “línia vermella” no s’accepta, podem optar per desaparèixer com a nació i deixar que ens espanyolitzin, però entenc i sempre entendré que alguns, per dignitat, no s’hi resignin.

Albert Pla Nualart 17/11/2019

pd 2098 Elogi del cinisme

 (arafa...)

...

Els polítics catalans són una categoria especial: ensopeguen amb la mateixa mil vegades. De debò estan en disposició de creure’s promeses d'una màquina recalcitrant d’incomplir-les com és el PSOE? L’extrema dreta –PP, Cs i Vox (el PSOE és la dreta maquillada)– té almenys el detall de no enganyar. Fins i tot el més devot mamador del propi dit ja deu saber que la seva intenció és destruir els catalans, físicament i tot si poguessin...

El valor principal de la causa, el seu motor inicial, la gent, està sent maltractada, menyspreada i enganyada per la classe política, amb poquíssimes excepcions. I si la gent plega, sí que s’ha acabat. Les mecàniques democràtiques estan funcionant com una trampa: no es guanyarà mai res que depengui del Congreso de los Diputados. O hi ha un gir estratègic radical, o ho deixem córrer.

Miquel de Palol 3/2/2020

pd 2097 La llengua com a nosa

(arafa...)

...

Fa mal al cor veure quina llengua estem deixant als nostres fills. Un idioma deixat de la mà de Déu, tan invisible i prescindible com les joguines antigues que ja no compra ningú. Si el futur del català passa per ells, no s’entén aquesta desídia per normalitzar-lo dins la seva quotidianitat. No hi ha youtubers, ni influencers, ni sèries virals que els enganxin a la seva cultura. Sap greu dir-ho, però vist des de fora aquesta llengua que ha sobreviscut tossudament dictadures i prohibicions és ara en mans d'un jovent que, si som sincers, no la necessita per fer res del que els agrada.

Lluís Gavaldà 25/12/2020

pd 2096 L'altra taula de diàleg: la de l'independentisme

 (arafa...)

Els que aposten per la confrontació, la desobediència permanent -també des de les institucions- i la repetició, si cal, de la unilateralitat, saben que en algun moment hauran d’asseure’s en una taula de diàleg. I naturalment no hi renuncien. Això sempre és així. Només cal veure els vaivens històrics de casos com l’irlandès o el basc. Sovint, els més radicals acaben liderant les converses. De fet, la mateixa ERC, que la tardor del 2017 va tensar la corda cap a la DUI, ha acabat fent un gir estratègic pro diàleg.

Davant de tot això, crec que tots plegats faríem bé de no repartir carnets d’enemic entre l’independentisme, ni si pot ser entre el catalanisme. Ni tampoc, esclar, carnets de catalanitat a l'estil xenòfob. De divisió en divisió, d’expulsió en expulsió, a més de fer el ridícul, anem empetitint la idea mateixa d'un país per a tots, més pròsper, just i lliure. I de la mateixa manera que aquestes lluites cainites són absurdes, lamentables i contraproduents, també ho és l'ideal d'una unitat pura, que no és sinó pura ingenuïtat... A veure si algun dia n’aprenem. 

Ignasi Aragay 02022020

pd 2095 Caixa de solidaritat

(arafa...)

Estic escrivint la història dels meus avis materns, un manyà de Canet i una ordidora de Terrassa, exiliats i empresonats pel franquisme, i em trobo amb una dificultat típica: la gent senzilla deixa pocs papers i pocs rastres. No és fàcil documentar-se. He anat als buscadors d’algunes hemeroteques, conscient que no eren persones que sortissin gaire als diaris. Però resulta que els hi trobo, gairebé per sorpresa. A L’Acció, de la Casa del Poble, publicaven la llista dels qui contribuïen a les caixes de solidaritat del diari. I em trobo el seu nom unes quantes vegades: caixes de solidaritat amb els presos polítics del 34, ajuda als familiars dels presos terrassencs, solidaritat amb les víctimes dels aiguats del 32 a Banyoles... Hi surten catorze vegades. Una pesseta l'avi, una l'àvia i cinquanta cèntims ma mare. Trobar-ho precisament ara em sembla emocionant. Perquè algú pot veure la persistència històrica de les caixes de solidaritat amb els empresonats, amb les seves famílies, amb les víctimes de catàstrofes (quan no et refies gaire de l’Estat) com una mena de maledicció històrica, la repetició d'una condemna. Però és també l'expressió de la força d'una societat. I de la seva capacitat de resistència. Ara com fa vuitanta anys.

Vicenç Villatoro 02022020

pd 2094 Hivern

(arafa...)

... Com m’agradaria tenir la llibertat emparaulada tal com hi tenim la primavera. La llibertat, la sobirania, la independència. Això seria una ferma penyora que la justícia deixaria de fer els seus malabarismes, que deixaria d'operar amb artimañas i triquiñuelas...

... jo dec ser molt tonto, però no entenc res. ERC, un partit que, malgrat tenir el líder empresonat, pacta i ajuda a formar govern al partit que el té a la presó, al partit que va defensar l'aplicació de l'article 155. Quina contradicció! Ja ho sé, que la política no té memòria, però una mica n’hauria de tenir. Què n’espera treure de tot això, l’històric partit? I no per a ell mateix, sinó per al país. I si és que han pactat d’amagat algun petit benefici, ¿de debò es creuen que algun dia arribarà? No, evidentment que no. Però mentrestant poden anar a remenar la cua a Madrid, i això els fa creure importants. Tot el que no sigui la unitat dels independentistes és picar ferro fred. Però, al capdavall, potser cal preguntar-se, ¿és ERC un partit independentista? L'hivern, que convida a estar-se a casa, a llegir i a meditar, m’ha fet pensar totes aquestes coses. Però demà al matí, que espero que faci sol, sortiré a veure si més amunt de Sarrià veig un ametller florit o una mimosa tota empolsinada de sofre. I al captard, si veig algun núvol rosa suspès a l'aire de l'alta tarda, m'ho prendré com un senyal. El senyal d’una primavera meteorològica emparaulada i, potser, si és que em sento una mica optimista, el senyal d'una primavera política que s'està preparant malgrat els polítics, i que no trigarà excessivament a arribar.  

Narcís Comadira 18/1/2020