pd 2363 Ens fa vulnerables la democràcia?

(arafaunany)

...

La democràcia occidental surt molt més malparada que l’oriental de reptes com el covid no pas perquè sigui més crítica i escèptica davant tota forma d'autoritat sinó perquè el desitjable procés d’individualització propi de la modernitat també ha despolititzat els seus ciutadans. I ara no parlo de la politització que consisteix en passar-se el dia criticant o escoltant com (es) critiquen els polítics, sinó de la que es basa en participar en la vida pública: en dedicar temps i esforç a defensar el bé comú (des de l’escala, l’escola, els barris i pobles, la feina, les ONG, etc.). La despolitització desarma la democràcia davant els grans reptes col·lectius. Pitjor: la desdemocratitza. I el que queda són individus que es comporten com els clients d'una mena de resort portat per “uns polítics inútils i lladres” que no els atenen com es mereixen. És la conseqüència d’haver fet del consumisme -que és, per definició, infantil, egocèntric i insolidari- el motor del model econòmic. Només des d’aquí guanya terreny la nostàlgia de l’autoritarisme.

Albert Pla Nualart,  31.1.21

 

pd 2362 Ingravidesa

(arafa<d'1any)

... ara mateix costa trobar raons per a l'optimisme... Per què enganyar-nos: la desconfiança és general.

Els mals presagis d’ineptitud i impotència es compleixen dia a dia. Els nouvinguts a la política agafen ràpidament els pitjors vicis sectaris dels qui els van precedir i la seva novetat, si de cas, és un transversal deix populista destinat a acontentar a les xarxes la parròquia de fidels... La llei de la selva, guanya qui crida i s’emprenya més. Impera la cacera de bruixes, malpensar de l’altre per sistema, crear-se enemics com a mesura de la pròpia i infausta vàlua. Un fàstic, vaja... La política i l’àgora pública estan en hores baixes. Però no estan millor les elits econòmiques, que pensen poc o gens en termes de progrés comú...

I la cultura? Doncs també fa aigües: els creadors amb prou feines poden sobreviure, els acadèmics amb prou feines fan la viu-viu. La gent s’ha replegat a casa, en el millor dels casos amb un modest objectiu individual. Ja vindran temps millors, ara no es pot fer res...     

Ignasi Aragay, 21.3.21

pd 2361 El simplisme que ens lidera 2

(arafa<d'1any)

En la crisi covid, el lideratge del simplisme explica que hàgim anat sempre per darrere del virus, amb efectes dramàtics. Calien restriccions abans que les UCI s’omplissin, però els votants només les podien acceptar amb les UCI plenes. Per tant, tot i que molts líders polítics sabien que calia avançar-se al virus, els seus spin doctors els prohibien les restriccions quan calien perquè els sondejos deien que els seus votants no les entendrien i els penalitzarien. Aquest pèssim govern no és conseqüència de la pressió de l'Ibex sinó d’una nefasta conjunció: uns líders que governen per retenir el govern i uns electors amb baix nivell de comprensió.

¿És populisme? Si ho és, quants governs democràtics no són populistes? Quants líders polítics fan el que consideren que és millor encara que sigui el pitjor per retenir el govern? Mentre esperem aquests herois, no descuidem la via més efectiva de millorar la democràcia: aconseguir que més electors votin comprenent la complexitat. La democràcia de demà s'està deteriorant avui quan tants joves surten dels instituts amb un nivell tan baix de comprensió lectora: de comprensió de la complexitat.

Albert Pla Nualart, 21.3.21

 

pd 2360 El simplisme que ens lidera 1

 (arafa<d'1any)

El verb comprendre ve de comprehendere (subjectar junts). Partint d'una metàfora, descriu l’exercici intel·lectual que ens permet entendre una realitat abordant-la com a complexitat i no com a suma de parts aïllades. Una bona comprensió passa per detectar i desentranyar la complexitat. I una mala comprensió aboca al simplisme. Governar -fer política- és un dels exercicis en què més important és comprendre, perquè hi ha poques coses més complexes que la res publica. Però governar, en les “democràcies plenes” en què ens toca viure, també consisteix en fer el que calgui per retenir el govern. I aquest segon objectiu té un efecte perniciós sobre el primer: obliga a governar obviant aquelles complexitats que la majoria de votants no comprenen. Els líders democràtics rarament prenen decisions que, segons els sondejos, els seus electors no entendran i castigaran. Cal fer A però fan B perquè A els fa perdre massa vots. Si comprens la complexitat, distingeixes entre correlació i causalitat: que dues coses passin juntes no vol dir que l’una causi l’altra...  si els sondejos diuen que els electors no ho entendran, el governant opta pel disbarat. Es deixa arrossegar pel seu simplisme. I no cal parlar amb gaire gent per detectar aquest simplisme.¿En què basa l'amo de la Bruixa d'Or el seu negoci? En una incapacitat massiva per distingir correlació de causalitat. I tot plegat és atiat per un univers digital dissenyat perquè el simplisme s’imposi... 

(continuarà...)

Albert Pla Nualart. 21.3.21

pd 2359 Encadenats per les emocions

(arafa<d'1any)

... “Sento una solitud absoluta. És com una boira freda que t’embolcalla”, diu el president Quim Torra en una entrada de Les hores greus... Torra es mostra superat per una realitat que podria trencar qualsevol persona i explica com no té equip, com s’escridassen, com no li preparen la documentació que demana, i com tampoc té un Govern cohesionat, ni tan sols té bona informació interna ...   Tampoc té el suport dels seus, als quals considera immersos en la politiqueria i la “tertúlia” constant de JxCat, que el “deprimeix”. Quim Torra no té fusta de president i, de fet, diu textualment que no entén perquè l'han triat a ell. “No estava preparat per a la crueltat de la política catalana -admet-. Potser tampoc tenia l’ambició ni la força que calen. Però jo em pensava que anàvem a fer la independència i no la guerra entre nosaltres”... Torra va ser víctima de la seva manca de coneixement de la política, de la manca d’estratègia conjunta del Govern i sobretot de la manca de veritat... Torra ha sigut víctima d'una coalició que no tenia objectius comuns, ni estratègia externa, però també d’un partit que el va impulsar a la presidència però no li va donar suport...

Esther Vera, 21.3.21

 

pd 2358 Drets i silencis

 (arafa<d'1any)

Els adversaris dels drets individuals situen sempre el debat en l'absurd: la confusió deliberada entre dret i obligació. Un dret individual és una opció, és donar a qui ho vulgui la possibilitat de fer coses que estaven prohibides. És per tant una ampliació de les llibertats -que és el que s'espera d'una democràcia- que òbviament no obliga ningú més que el que vulgui fer-la efectiva. Sembla ridícul haver-ho de dir: ningú està obligat a divorciar-se, al matrimoni homosexual, a avortar o a l'eutanàsia. És simplement afavorir que la gent decideixi sobre el seu pas per la vida amb llibertat.

L'absurd i demagògic intent de presentar allò opcional com a obligatori expressa els límits de la idea de democràcia dels que el fan servir: un règim organitzat en funció d’un sistema doctrinal prèviament definit per ells. Tot ciutadà té dret a defensar les seves idees i a oposar-se a tot allò de què discrepa, fins i tot a l'ampliació dels drets individuals. Però no a pretendre imposar la seva restrictiva doctrina als altres. La diferència entre una democràcia i una dictadura és que la primera tracta les persones com a ciutadans i la segona com a súbdits. I precisament per això la qualitat de la democràcia depèn de la llibertat de fer i actuar de les persones.

Josep Ramoneda, 21.3.21

pd 2357 La feina ben feta i el futur del món

(arafa<d'1any)

Un fuster carregat d’ofici i envoltat d’eines que s’inclina sobre el banc per fer una fina incisió de marqueteria... Una investigadora que... Un director d'orquestra que fa repetir de forma obsessiva un passatge a la secció de cordes perquè vol que tots els músics moguin els arquets a la mateixa velocitat, sense tenir en compte que es passaran del temps previst i caldrà pagar hores extres (però el so és cada cop més homogeni, cada cop millor). Tots tres -el fuster, la investigadora i el director d’orquestra- són artesans, perquè es concentren a fer la feina tan bé com saben. Fan una activitat de caràcter pràctic, però no es limiten a complir l'expedient. ... tots tres van més enllà. Són artesans, en el sentit ampli del terme: amics de la feina ben feta. “És cert que a la vida es pot anar passant sense implicar-s'hi gaire, però l’artesà simbolitza una condició humana particular: la de la persona que s'involucra i es concentra en allò que fa”. (Richard Sennett) El seu concepte d’artesà és aplicable a qualsevol persona compromesa amb la feina ben feta per la satisfacció de fer-la bé...

Penso en aquell text de Joan Maragall: “Estima el teu ofici, la teva vocació. Esforça’t en la teva tasca com si de cada detall que penses, de cada mot que dius, de cada peça que hi poses, de cada cop del teu martell, en depengués la salvació de la humanitat. Car en depèn, creu-me. [...]”. És això: el món només el poden arreglar els artesans.

Eva Piquer, 20.3.21