pd 1972 S'ha acabat la màgia

 (arafa...)

En el món independentista hi ha qui predica que la solució de tot és la unitat. I, certament, no se m’acut cap raó per creure que la unitat no sigui la millor fórmula per aconseguir un objectiu complex. Però, si qui ho repeteix com un mantra no explica com es fa aquest camí, el concepte queda buit de contingut. En política, la màgia no existeix. El que sí que existeixen són majories inapel·lables al voltant d’un projecte polític... Per aconseguir un objectiu polític, abans que en la màgia, és preferible confiar en la política, en la bona política, en la política intel·ligent que sap llegir bé les oportunitats i també les amenaces... Col·lectivament, hem fet una part molt important del camí, però encara queda la més dura; queda aquella en què un mal càlcul o un excés de confiança pot impedir fer el cim...   

Carles Mundó

pd 1971 L'infern català (i 2)

 

(arafa...)

(... continuació)

La societat catalana del Procés està igual de fracturada que la d’èpoques recents o passades. O, dit d'una altra manera: la capacitat de convivència s'ha mantingut en el conflicte. ¿Recorden l'oasi català durant la República? Conscients de la nostra diversitat, sabem lidiar amb les diferències. Si no fos així, ja s'hauria produït una autèntica trencadissa. Si el catastrofisme que escampen la Cayetana i l’Arrimadas fos cert, no es podria sortir al carrer, faria temps que ens estaríem atonyinant els uns als altres. En canvi, la vida segueix, no diré que plàcidament però sí pragmàticament. Una cosa és la realitat mediàtica i dels discursos polítics, i una altra de ben diferent el que passa a les feines, l’escola, les famílies i entre amics. No podem donar carta de naturalitat a l'apocalipsi imaginària. Sant Jordi segueix sent Sant Jordi i els llaços grocs formen part, senzillament, d'un paisatge de protesta cívica. Una democràcia madura, en lloc de criminalitzar i judicialitzar la dissidència, l’hauria de fer seva, d’integrar. Però no. Hi ha una Espanya que no només no accepta la seva pluralitat, sinó que la demonitza: han inventat un infern català com a autojustificació del fracàs de la seva modernitat.

Ignasi Aragay

pd 1970 L'infern català 1

 

(arafa...)

tot: https://www.ara.cat/opinio/infern-catala_0_2223977619.html

... El tripartit de la dreta nacionalista espanyola s'ho ha permès tot, absolutament tot, obscenament tot. Catalunya, la seva bèstia negra, s'ha convertit en una impune diana multiús. Aquells que només hagin rebut els missatges de Casado, Rivera i Abascal a hores d'ara deuen pensar que a les províncies del nord-est la vida és un infern, que s'hi desenvolupa una mena de sorda guerra civil, on uns pocs herois espanyols resisteixen l’ofec totalitari d'una massa xenòfoba abduïda i antidemocràtica que els odia, els assenyala, els margina. A l’escola s’imposa el català com a eina descarada d’adoctrinament... Tot i que la realitat ho desmenteixi... ha quallat la idea de fractura. ¿Està avui Catalunya més políticament i socialment dividida que, per exemple, durant els anys del pujolisme i l’antipujolisme?... La societat catalana fa més d'un segle que no és culturalment homogènia ni ho tornarà a ser. També fa molt que és políticament complexa. Les esquerres sempre han estat riques en matisos i sovint fratricides (anarquisme, comunisme, socialisme, socialdemocràcia) i les dretes tres quarts del mateix (democristians, liberals, conservadors, ultres)...  

(continuarà...) 

Ignasi Aragay

pd 1969 Jornada de reflexió per viure

 

(arafa...)

... potser ens hauríem de preguntar si la democràcia és possible en aquest dualisme: ciutadans i polítics en lloc de ciutadans-polítics. ¿Tenim dret a no fer política? ¿Podem delegar-la en uns professionals com deleguem tantes altres coses?... Hi ha un clar lligam entre la manera com vivim -i els valors que destil·la- i la qualitat dels polítics que ens governen. Com més apostem pel compromís i l’activisme, com més pensem des del nosaltres, més espai arrabassarem al populisme autoritari. Com més pensem des del jo i ens limitem a competir i a consumir passant del que els passi als perdedors -als d’aquí i als de la resta del món-, més pujarà la ultradreta, la seva violència i la seva grolleria...

... l’únic que donarà força al nostre vot és la coherència amb què el portem al nostre dia a dia. Viure aferrats als privilegis i votar esquerra cada quatre anys té molt a veure amb la crisi de representativitat. Hi ha un pervers paral·lelisme entre els polítics que es diuen d’esquerres sense ser-ho i els ciutadans que votem esquerres i vivim dretes...

Albert Pla Nualart

pd 1968 Diumenge?

(arafa...)

El vot anticatalà a Catalunya, el dels que pretenen que tota la nostra cultura sigui un caganer, una llesca de pa amb tomàquet i una cita de Pla, el concentren ara mateix tres partits. PP , Ciutadans (els dels “puñeteros castellers”) i Vox...

Amb aquest panorama, molts dels catalans no anticatalans però no independentistes (votants del PSC i Podem) ja compten que els n’arribaran molts, de vots de Ciutadans. Però també demanen als independentistes “un vot útil”... Hi ha una part de sinceritat en la demanda, però també hi ha una il·lusió per aconseguir que l’independentisme deixi de ser majoria parlamentària a Catalunya. Miquel Iceta demana que el votin per no tornar enrere: “No vull tornar a l’armari”, diu. No hi tornaria. Al fatxa espanyol li provoca mil vegades més odi un català que un gai. Que l’independentisme reculi és un somni humit dels constitucionalistes, perquè els permetria ser constitucionalistes sense rebregar la Constitució, i sense mirar cel enllà mentre es vulneren drets fonamentals dels que som espanyols per força... Cap de nosaltres vol armari. Però de moment, i sense fatxes, el que tenim és presó.     

Empar Moliner

 

pd 1967 REFLEXIONS

 

(arafa...)

... Aquí teniu paraules sàvies d’autors que admiro. Us les ofereixo per reflexionar...  Sílvia Soler

"El dolor és exactament proporcional al valor de la pèrdua". Julian Barnes.

"Poden forçar-te a dir qualsevol cosa, però no hi ha manera que t’ho facin creure. A dins teu no hi entraran mai". George Orwell.

"El desig tossut d'esperança en què em van fer créixer m’obliga a respondre amb el mateix que vaig rebre". Ángeles Mastretta.

"Aquell a qui no li és permès usar la llengua pròpia no pot ser feliç ni sentir-se lliure". Ferdinando Camon.

"Quan som feliços, la nostra fantasia té més força; quan som infeliços, actua de manera més vivaç la nostra memòria..." Natalia Ginzburg.

pd 1966 El PSC es posa còmode

 

(arafa...)

... Espanya és un país histeritzat per la qüestió catalana, on els votants més prudents, siguin o no d'esquerres, es troben que només el PSOE els garanteix una certa normalitat. Per situar-se al capdavant, Pedro Sánchez n’ha tingut prou no cometent errors, i prometent mà dura amb l’independentisme català (“no és no” i “mai és mai” són les seves divises, que el PSC s'ha menjat amb patates)...

En el cas de Catalunya, les actituds també són més importants que les propostes. Al cap i a la fi, cap dels partits catalans tindrà capacitat per imposar condicions al nou govern... l’independentisme pot treure més diputats que mai, però això potser no serà suficient per derrotar el PSC, ni per motivar-lo a desgastar-se propugnant un diàleg sense límits entre l'Estat i la Generalitat. El més probable és que el conflicte català continuï en l'actual standby...

... que els líders d’ERC i JxCat defensin un diàleg sense línies vermelles és l'única opció si no volen veure’s condemnats a la irrellevància. Mostrar-se inflexible pot complaure nuclis molt ideologitzats, però cal no oblidar que Catalunya és una minoria a Espanya, i el que hi facin o deixin de fer-hi els diputats catalans depèn, sobretot, dels seus propis resultats. 

Toni Soler