pd 2303 Joan Carles, patrimoni nacional

 (arafa<d'1any)

... El ministre de Justícia espanyol (del PSOE), Juan Carlos Campo, troba que “la monarquia està fent un esforç permanent per donar transparència i visibilitat a les despeses de la Corona” i “unes passes tremendament importants per ser una monarquia parlamentària del segle XXI”.

Això de “l’esforç permanent” s’entén molt bé. Vostès, per exemple, cada any fan la declaració de la renda. El que passa és que els monarques són de sang blava, i això fa que tot els costi més. Per això, Don Campo ens remarca que el fet de donar transparència a les despeses és “un esforç permanent”. Acaben molt cansats, sobretot quan els toca explicar que tenen un compte milionari no declarat, amb el fill de beneficiari, i una targeta opaca que fan servir els nets i fins i tot l’esposa cornupetada. Com a plebeus els hem d’agrair aquest esforç permanent...

Pel que fa a les passes “per ser una monarquia parlamentària del segle XXI”, també li hem d’agrair a Don Campo que ens ho faci saber. Que la família Borbó faci passes per ser una monarquia parlamentària del segle XXI vol dir que no tan sols no ho és sinó que li falta molt per ser-ho. Si no, les passes no serien “tremendament importants”.

Empar Moliner 16.12021

pd 2302 La paraula viva

 (arafa<d'1any)

“La moneda humana real no són els diners, és el llenguatge” (Ali Smith) . Igual com la veritat no és només en els fets, sinó en les paraules, en la manera com expliquem el que fem. Tots ens construïm la pròpia veritat amb les nostres paraules. “La ficció és el contrari de les mentides. Una mentida existeix a propòsit per subvertir la veritat. La ficció existeix perquè així puguem acostar-nos a veritats que són difícils d'expressar o d’articular”, diu Smith. Els diaris expressem una aproximació caduca a la veritat. La ficció aguanta millor el pas del temps...

El que ens fa humans, el que dona realment valor a les nostres vides, el que ens distingeix de la resta d'animals i entre nosaltres com a persones singulars, és el llenguatge, la capacitat de raonar què ens passa, d’explicar-nos, de donar sentit al que fem, als fets...

Ignasi Aragay, 17.1.2021

pd 2301 L'assalt al capitoli de les xarxes socials

 (arafa<d'1any)

...tenim clar que perquè hi hagi democràcia cal que l'àmbit públic no envaeixi el privat, com fan els règims totalitaris. No tenim tan clar que cal també que l'àmbit privat no envaeixi el públic, com passa, cada cop més, en les anomenades democràcies liberals. El que ens allunya de la democràcia no és només que l’economia (privada) mani més que la política (pública): és que l’àgora, el debat públic, s’hagi privatitzat...

L'assalt va començar permetent que les TV privades arrabassessin l’audiència a les públiques a base de teleporqueria, quan es va passar de mitjans regulats per Parlaments a mitjans explotats per magnats. I l’han culminat quatre espavilats que, moguts només per la cobdícia, han aprofitat els avenços tecnològics assolits amb diners públics per privatitzar i explotar les relacions socials... I res d’això ho dic contra la tecnologia, que és el gran motor de la civilització, sinó contra el crim que suposa entregar-la als interessos privats...

La política, diu Comte-Sponville, “és l’art de viure junts amb persones que un no ha triat, per qui no se sent res en particular i que, en molts sentits, són els nostres rivals”. I, justament, el que permeten les xarxes socials és triar la gent amb qui ens relacionem i ignorar aquella amb qui, per falta d’afinitats, triem no relacionar-nos. Llavors la convivència -entesa com la dura i enriquidora experiència que comporta tolerar, dialogar i pactar amb el diferent- deixa d'existir perquè, pròpiament, ha deixat d'existir l'espai públic. I la pèrdua d’aquest espai deixa sense espai la democràcia.    

Albert Pla Nualart, 17.1.2021

pd 2300 Sempre els límits

(arafa<d'1any)

Catalunya té competència exclusiva en cultura, però el Tribunal Suprem diu quines obres d'art comprades per la Generalitat han de sortir dels seus museus. Les juntes de tractament de les presons tenen la competència de proposar el tercer grau per als presos però el Tribunal Suprem diu a quins presos es pot aplicar i a quins no. El govern de Catalunya pot convocar eleccions al Parlament, però quan per raons sanitàries creu que ha de canviar-ne la data ràpidament salta un ministre del govern espanyol dient que no ho pot fer. Són coses que han passat en només tres dies i que tenen un fil comú: recordar a les institucions catalanes que l’autonomia té límits. Que l'última paraula sobre les qüestions que afecten Catalunya no la té Catalunya. Que l’autonomia no és un dret que correspongui a l’existència d’una nació, sinó una gràcia que atorga l’Estat quan li ve de gust descentralitzar algunes coses (una gràcia, com totes, revocable). Que passi en el que havia de ser la vigília d’unes eleccions pot ser casual, però és significatiu. Sembla que es vulgui dir a totes les institucions catalanes: la vostra autonomia arriba només fins allà on nosaltres decidim que arribi.

Vicenç Villatoro 17.1.2021

pd 2299 La senyora que odia els homes

(arafa<d'1any)

Hem tingut aquests dies per Catalunya la mademoiselle Pauline Harmange promocionant el seu llibret Jo, els homes, els detesto. El pamflet compleix amb la regla d'aquestes obretes que en primer lloc cal que siguin fàcils de resumir. Seria això: els homes, agafats a l'engròs, no valen una merda. Són dropos, egoistes, covards, mediocres i violents. Com a molt, de tant en tant, se'n troba un amb qui, previ psicotècnic, pots anar-te'n al llit amb la confiança que no t’apallissarà. Però aquestes excepcions no fan més que justificar la regla universal i comprovada empíricament: els homes fan fàstic a les mosques i odiar-los ha de reivindicar-se com un fet natural. La senyora Harmange té gairebé tota la raó. S’excedeix quan generalitza l’atribut de la violència. Però, pel que fa a la resta, efectivament, l’encerta de ple. Dropos, egoistes, covards i mediocres és una bona radiografia de les virtuts que atresorem. La seva aportació literària no és estrictament una novetat, perquè aquestes coses que diu ja ens les sabem totes i tots des que vam baixar de l'arbre... la senyora en qüestió diu bestieses de l'alçada d'un campanar però, al mateix temps, cal tractar-la amb tota la condescendència perquè no ha de ser fàcil viure odiant a mitja humanitat. De fet, ha de resultar esgotador i per força deixar-te el cervell sec com una moixama. Encara que sigui el bo i millor dels cervells. De dona, i francès. Oh là là.

Josep Martí Blanch 16.1.2021

pd 2298 Pels que no hi són

 ​(arafa<d'1any)

Aquest any que comença ha de ser l'any en què els líders socials i polítics independentistes surtin de la presó i tornin de l’exili. No es mereixen ser-hi. Pegar a la gent perquè va fer un referèndum il·legal és el que és un crim. I encara és més crim no trobar-ho un crim, o fer-te l’ocupat. Una estomacada general com aquesta no es va produir durant el franquisme... Va ser una estomacada que s'assembla al terrorisme d'estat, una pràctica criminal que a Espanya s'ha produït durant el regnat de Joan Carles I, en democràcia.

Cap dels empresonats mereixia ser condemnat “per sedició”, que comporta violència. Avui els “testimonis” del judici, tots els que van mentir, confondre, inventar, exagerar, celebren l'arribada de l'any nou amb la gent que estimen i no sé si tindran un record, durant un instant, per ells. Entenc que no... Ningú vol semblar dolent. I els “testimonis” del judici ho van ser...

Empar Moliner 2.1.2021

pd 2297 Si ens guanyem la vida, ja ho tindrem

 (arafa<d'1any)

... Crec que els meus pares no es van preguntar mai quin és el sentit de la vida. Tenien prou feina a anar treballant i anar vivint. I, malgrat això, ara penso que em van donar -em donen encara- el millor exemple de com ho hem de fer perquè el nostre pas pel món no sigui en va. La vida té el sentit que li vulguem donar cadascun de nosaltres...hem d'intentar saber per què fem tot allò que fem. I hem de fer cada petita cosa a consciència, posant-hi els cinc sentits. Ja ho deia Joan Maragall: “El món s’arreglaria bé tot sol només que tothom fes el seu deure amb amor a casa seva”. Si donem sentit a cada cosa, si tothom fa el seu deure amb amor a casa seva, al final estarem donant sentit a la vida sencera. Ens l’haurem guanyat...

“Guanyar-se la vida és una expressió afortunadíssima que per desgràcia sol contenir un valor merament pecuniari, material. Guanyar-se la vida hauria de ser l’aspiració més gran d’una persona, però guanyar-se-la en el sentit d’honrar-la, d'estar a l'altura del regal”.(David Trueba)

...La vida és un objectiu en si mateixa. I potser els meus fills s’haurien d’emmirallar més en els seus avis. Perquè els meus pares pertanyen a una generació aparentment poc heroica que s’ha dedicat a treballar des de ben aviat sense fer gaire soroll, tenint com a principal ambició que els seus fills tinguessin les oportunitats que a ells els van faltar...

Eva Piquer, 19.12.2020