pd 970

​AV​UI, 24 de juny del 2006

EDUCANT EL FUTUR

D​avid ​Bueno i Torrens

...

Molts alumnes pensen que mai podran treballar en cap feina relacionada amb els seus estudis, però el que em va sorprendre no va ser això, sinó que no se'ls ​veia compromesos a buscar-hi remei. Senzillament acceptaven aquest hipotètic destí amb conformisme, sense mostrar l'empenta necessària per decidir el seu futur. Amb fatalisme, però també, cal dir-ho, amb un excés de comoditat...

Aquesta aparent manca de motivació està en sintonia amb la insatisfacció que massa persones troben en la seva feina, i que el jovent veu i viu dins el seu entorn social...

... Cal parlar de la docència actual, que en molts casos no respon a la realitat del segle XXI, en procés de canvi constant. No n'hi ha prou d'aprendre de memòria determinats conceptes bàsics, sinó que cal ensenyar a aprendre i a raonar, a integrar constantment, al llarg de tota la vida, nous coneixements de disciplines molt variades, i a tenir un esperit innovador adaptable als canvis... Aprendre conceptes al mateix temps que s'aprèn a aprendre...

Però perquè qualsevol proposta pedagògica funcioni, tant si és clàssica com si és innovadora, cal un mínim d'autodisciplina, basada en l'educació i el respecte, i un alumnat motivat per aprendre. I això s'ha d'aprendre necessàriament de les famílies i de la societat. És un error delegar-ho en els docents, com es fa massa sovint...

​​

pd 969

​LLIR ENTRE CARDS, 18 de desembre del 2005​

​EL PUTO BILINGÜISME​

Salvador Sostres

El bilingüisme és trampa, mentida. El bilingüisme és sempre que jo parli castellà però no és mai que tu parlis en català.

​..​

El bilingüisme a Catalunya és la gran mentida de l'esquerra: és la jacobina manera de disfressar la LOAPA, que amb més o menys variacions és el que en el fons tots els sociates pensen de nosaltres. Bilingüisme a Catalunya vol dir que parlis castellà, que és més fàcil d'entendre. Bilingüisme a Catalunya vol dir renunciar a la teva llengua i, com diu la cançó, "al nom dels carrers del teu país". Bilingüisme vol dir que et suïcidis, català de merda, i que entenguis que ja no vivim en un món de fronteres, i això t'ho diu Espanya, que alhora que t'envaeix vol mantenir ben clars els seus dominis. Els anomenats cosmopolites haurien de propugnar el bilingüsime regalant genolleres, perquè així quan ens agenolléssim per mamar-los la polla -que és llur únic propòsit- estaríem més tovets: ja que xuclem, que sigui amb comoditats, no? Catalunya ha d'engegar a prendre pel cul el llenguatge políticament correcte perquè la correcció política és sempre un invent dels amos, dels guillotina. Una cosa és que ens guanyin per les armes, per dret de conquesta, i l'altra que acabem morint per imbècils. Segurament el nostre destí és desaparèixer i és més que probable que no tinguem futur. Però i què? Una llengua que ha donat Ausiàs March, Roís de Corella, Josep Pla, Baltasar Porcel, Valentí Puig o Enric Sòria no es mereix morir d'estupidesa. Si hem de deixar d'existir, que sigui per culpa de qualsevol altra cosa. Però pel puto bilingüisme, no, per favor. Que als nostres néts, encara que sigui en anglès, puguem explicar-los un final més honrós.

pd 968

​EL PUNT / dimarts, 27 de juny de 2006

CATALÀ EN CINC MESOS
Carles Ribera

Llegeixo que els alumnes nouvinguts que passen per les aules d'acollida de les ​comarques gironines són capaços de dominar el català en cinc mesos. He quedat astorat. Esfereït. No pas perquè em sorprengui això, sinó perquè quedo parat de la mar de gent que conec que fa no pas cinc mesos sinó cinc dècades que viuen a Catalunya i, tot i que no han passat per cap aula d'acollida, han estat prou ben acollits com perquè siguin capaços de dominar una llengua que no tan sols no dominen sinó que no tenen ni la més mínima intenció de parlar ni bé ni malament. Tenint en compte que la majoria de nouvinguts que parlen català en cinc mesos són de països amb llengües molt diferents del català, i que els que fa cinc dècades que no han après l'idioma d'aquí parlen una de les dues llengües més similars, haig de concloure per força que darrere la incompetència lingüística d'aquests últims no hi ha pas cap deficiència congènita sinó una pura i dura falta d'interès alimentada tant per l'agressivitat de l'Estat espanyol com per la covardia vocacional de la Generalitat. Les autoritats, lluny de multar-los, em jugo un pèsol que es faran més el suec que els mateixos suecs dels mobles barats. Deu ser per això que només aprenen català en cinc mesos aquells que vénen de tan lluny que es pensen que arriben a un país normal.

pd 967

​AVUI, 24 de juny del 2006

ESGLÉSIA I CATALUNYA

Isabel-Clara Simó

Ara que estem en ple frenesí de la declaració de renda, convé recordar que el col·lectiu Església Plural de Barcelona ens anima a no posar una creu en l'apartat on se'ns pregunta si volem contribuir a les despeses de l'Església i sí allà on diu que volem invertir aquests diners en fins socials. El raonament que empren és ben senzill: mentre hi hagi una emissora com la COPE, que es manté gràcies als esforços tributaris dels creients, i que és hostil i bel·ligerant amb els catalans, ens hem de negar a donar a l'Església el nostre suport econòmic.

Església Plural​ també diu que si paguem per a fins socials estem contribuint al veritable esperit cristià, i, a més, ens recorda que el govern espanyol té un acord amb el Vaticà per tal de sustentar l'Església espanyola. La conclusió és que ningú hi surt perdent i en canvi els catalans ens estalviem la humiliant experiència de pagar els qui ens insulten.

Tanmateix, durant la campanya de l'Estatut vam viure una posició molt diferent per part de l'Església espanyola, que deia que la unitat d'Espanya calia que fos preservada. No sóc dels qui creuen que l'Església, com qualsevol altra institució, no tingui dret a prendre posicions polítiques, però em crida l'atenció que sovint es produeix un contrast entre una Església carca, integrista i assimilacionista i una altra de progressista, que, veges tu per on, sempre està situada a Catalunya. Espero que no em retraureu que parli de l'Església amb llibertat, perquè, com veieu, ho faig amb tot el respecte. ¿Estic, però, equivocada, en aquesta observació que hi ha certes contradiccions entre l'Església espanyola i la catalana?

pd 966

​EL PUN​T dimarts, 27 de juny de 2006

MALS QUE NO VOLEN CRITS 
Miquel Pairolí

Com que l'economia va bé, sembla que tot rutlla... Vol dir que les xifres macroeconòmiques són favorables, en els termes d'una concepció ortodoxa... El producte interior brut creix..., tot i la desindustrialització i la deslocalització. Els índex d'atur es mantenen per sota del 10%, el consum privat funciona a bon ritme, les xifres mensuals de venda de cotxes fan goig, igual que la producció de ciment i els beneficis de les grans empreses. Un panorama de riquesa i de prosperitat, adequadament esbombat... Però resulta que... també pugen les vendes de Prozac i de cocaïna, mentre l'estat es neteja la consciència muntant croades antitabac. Creix la violència a tots els nivells, no solament la delictiva, sinó també l'agressivitat ambiental. Escolteu els professors de secundària per saber quina és la situació als centres d'ensenyament, les dificultats que tenen per poder fer  el més elemental, que és ensenyar. Tot això i d'altres realitats igualment reveladores passa ara mateix i aquí, però com que l'economia va bé tot és pàtria.

Diumenge es va fer evident una altra de les patologies que ens afecten: la indiferència política. Passar de votar i anar a la platja és una cosa guapa. N'hi ha que en presumeixen, en comptes d'avergonyir-se'n... Ara no es vol pensar en la política igual com es renuncia a la religió: per comoditat. Fora noses, un maldecap menys. És més interessant la tecnologia, la meravella dels telèfons mòbils d'última generació, per exemple. D'això sí que no se'n pot passar. Subjectes entabanats i alienats, estacats a la cadena de producció i consum. Som rics i tenim de tot, però estem malalts, d'uns mals que no volen crits.

​

pd 965

​AVUI dimarts, 22 d'octubre de 1996

DELS MOVIMENTS D'ESGLÉSIA A LA MILITÀNCIA POLÍTICA (i 2)

​Jaume Lorés

...

Però les coses han canviat força... El tema no és l'eficàcia social del cristianisme sinó la possibilitat de la fe. Hi ha uns reptes de la ciència, i del cientifisme dogmàtic, de la interpretació dels Evangelis, de la realitat de la persona de Jesús com Crist i de la mateixa existència de Déu que és l'origen de les crisis de fe actuals. L'actual teologia no sap com donar-li resposta. Mai el cristianisme s'havia trobat en una conjuntura tan difícil. Però no s'ha de perdre l'esperança que sabrà trobar resposta. Encara que li costi molt. No s'han d'enyorar temps passats sinó encarar-se amb el present. No s'ha de caure en l'espiritualisme desencarnat però s'ha de recuperar la visió de l'Esperit. Hi ha, a més, unes noves generacions que no estan marcades per les aventures generoses del progressisme catòlic d'abans de la democràcia i la seva crisi ulterior...

... s'ha fet justícia a uns capítols de la nostra història que van comportar molta generositat, fe i bona fe, d'un sector de l'Església de base catalana. Cal esperar que un renovament radical de la teologia, l'exegesi i la mateixa litúrgia pugui donar a aquests homes respostes a algunes preguntes sobre la fe que en algun racó de la solitud dels seus cors es deuen plantejar de tant en tant...

pd 964

​AVUI - dimarts 22 d'octubre de 1996

DELS MOVIMENTS D'ESGLÉSIA A LA MILITÀNCIA POLÍTICA (1)​

​Jaume Lorés

... Joan Costa demostra en la seva tesi que la gran majoria de polítics catalans que ocupen des de la democràcia càrrecs importants en la Generalitat, el Parlament, els Ajuntaments, les Diputacions i els partits es van formar i van adquirir tot el bagatge intel·lectual i caracteriològic​ en els moviments d'església, des de l'escoltisme fins a les rutes de Montserrat, en aquells anys en què una part important de l'Església catalana es deslligà del nacionalcatolicisme i, en oposició clara al règim i  a la jerarquia eclesiàstica, va formar un espai de llibertat, progressisme, nacionalisme i importació de la cultura catòlica europea més avançada i perseguida pel Sant Ofici...

En veritat van succeir dos fenòmens paral·lels. D'una banda, la situació d'uns sectors progressistes de l'Església catalana que, malgrat tot, tenien el monopoli guanyat a pols netament, de la formació dels joves amb inquietuds de la generació dels anys 60. D'altra banda, la teologia avançada d'aquella època feia que la fe portés el que s'anomenava compromís temporal i que significava en la pràctica involucrar-se en la política social i nacionalista avançada, conseqüència de les exigències d'aquesta fe. Això va conduir els joves militants catòlics que seguien aquesta línia a concretar el seu compromís polític d'origen religiós en els partits polítics d'oposició de tots els colors, després que el Concili proclamés la llibertat política dels cristians i (en) partits d'extrema esquerra, com Bandera Roja primer i després el PSUC, gràcies al fet que Alfons Carles Comín va renunciar a l'ateisme militant.